Una bona amiga m’ha enviat aquest enllaç que no té desperdici: Onda a la Valenciclopèdia. Aquesta xica és oriünda del mateix poble i s’ha fartat de riure —com supose que ho haurà fet l’autor de tan genial pàgina del wiki Valenciopèdia— però amigues seues i companyes blaveres no li han trobat la gràcia. No ho entenem. Per la meua part només desitjaria que Marsala llegira aquesta petició: Fes el favor d’escriure les entrades dels pobles veïns i si comences per Vila-real, molt millor!

La darrera perla que vos deixe és aquesta entrada sobre el membre més prolífic del clan dels Fabricios.

La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!

—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.

—Estàs segura? Mira que és forta…

—I tant que n’estic!— rigué la Laia.

(Llegeix més…)

Arribava tard. Ma mare ja duia la toca i l’havia perduda entre les fileres de devots que es dirigien cap a l’entrada principal de l’Esglèsia Major. Era poqueta nit, i tenia pell eriçada.

Dins l’esglesia les espelmes es bellugaven rítmicament, com si sentiren el vent que havia començat a bufar fora. Em vaig quedar darrere una gran columna i hi vaig cap al voltant: gent asseguda, altra agenollada, amb les mans creuades sobre la barbeta. On devía estar?

Em vaig dirigir cap a l’altar: allí es representava una obra de teatre, de temàtica militar. Una família prenia el berenar a la sala d’estar. El cap de família es dirigia en aquell moment als fidels. Era Franco! Jo havia de pasar necesàriament per l’escenari; depressa, ningú es va adonar, crec. I en eixir d’escena vaig sentir que Franco deia, donant per finalitzada l’obra:

—I la semana vinent, vindrà James Dean a fer-nos una pel·lícula!

Aplaudiments dels feligresos!

Estavem a setembre de l’any 1984. Els meus pares havien decidit feia un any que junt a quatre parelles més serien els clavaris del barri del Crist de l’Hospital. Al mateix temps, també decidiren embotir-me en un vestidet negre lluent amb calcetins blancs fins els genolls i faixa roja que em feia pareixer una botifarreta negra. No contents amb això, em van fer pegar llargues caminates en les processons, sempre acompanyats per pasodobles. Si em psicoalitzaren, supose que arrivariem a la conclusió de que el primer brot d’asocial deguera ser llavors… Fart de processons, d’aguantar dret, de la gent al voltant mirant-me, de la calor i del vestidet, em posava a plorar com un desesperat amb la manida excusa de “Me faaaan maaal eeeels peeeeuuuus!!!” i la pobra de ma uela no tenia altra opció que agarrar-me, soltar un “Sí, és el meu net…” i dur-me a casa.

El que entonces era un horror per a mi, ahir va ser una alegria al dur mon tio a casa un DVD on havien gravat la cinta VHS d’eixes festes. Em pisava de la risa al vore’m com pujava a l’escenari, tot nerviós, durant la presentació dels festerets, festeros i clavaris. De seguida em va vindre la idea de pujar-ho a Internet. Bé, eixa idea i la de trencar el DVD… però com que estava maníac, el resultat és aquest:

He deixa’t al video el festeret que anava davant de mi… —Primooooo, que reguapet que eres de xicoteeet!!! Xaaa, t’apuntaves a tot!!! Quin desparpajo, tu!— I el de les ulleres de Bill Foster (Un día de furia) soc jo. Encara recorde lo nerviós que estava: Tenia que donar-li dos besets a la festera damunt d’un entablao i davant de tot el món!

Després de vore’m (era el que més m’interessava) me vaig fixar en les pintes de la gent. Com ja he dit, corria l’any ‘84 però si m’hagueren dit que això és la postguerra m’ho haguera cregut (el que estiguen tocant pasodobles ajuda molt). Com pot canviar tant la moda en… en… ja fa 24 anys d’allò? El temps corre i no t’espera.

“Dius una paraula i la passes. Per això cal ser parc. Allò que s’altera amb la memòria és al cap i la fi una realitat, ho sàpigues o no.”

Cormac McCarthy
La carretera

És el que Patti Smith ens va recordar el divendres per acabar el seu concert.

Una cosa que hauríem de recordar tots els dies i no només en dies com hui.

Vist l’èxit que Manolo ha tingut en un post tant breu i fútil vaig a provar jo.

Aquell dia pareixia que anava a ser un dia més. A pesar de faltar dos dies només per acabar les vacances no tenia res decidit per fer. L’oratge no incitava a eixir de casa. El cel estava gris i amenaçava pluja. Quan anava a dutxar-se va sonar el telefon…

Manolo com a propietari del bloc tens l’honor de continuar la història. Després decideixes tu qui continua. Lectors anònims manifesteu-vos. Jo passaré el resultat final en un nou post. El miracle dels pans i els peixos, 2 x 1.

ACTUALITZACIÓ: No val passar el torn al creador del post, jo mateix, ni a un altre fins que les persones habituals no hagen escrit una vegada.

Només una prova. No llegir. No comentar. No parlar-ne…

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Així de clar ho ha expressat un galerista mallorquí en una entrevista que li han fet amb motiu de ARCO.

Hui és un dia “raro”. Dia lliure, el temps pareix que s’atura. Malenconia. “saudade” Sentir l’entrevista em fa recordar algun dia que no “ritornerà più” a l’EACC, amb el tipet i dos germans. Assidus coguts per ací. Moltes coses per fer, entre elles, en el llunyà horitzó, la quimèrica empresa d’arribar a 50 posts que deuria d’haver escrit abans de Nadal.

Tornant al fil del motiu d’aquest post, ahir vaig assistir a una xerrada sobre l’origen de la modernitat. Un origen que va suposar el trencament, la falla, entre humanistes i artistes versus els científics. Una divisió que el conferenciant va situar entre dos estils de pensament, els primers els de l’opinió i els segons els que intenten explicar la realitat. Aproximadament aquest “cisma” fou entre el S. XVI i XVII. No es pot posar una data. Ningú va dir mai: “Proclame que des de de hui som moderns”. Copèrnic, Galileu, Newton, les reunions de la Royal Society i Colón —no sé si coneixereu que es pensa que era mallorquí, de Felanitx i més recientment que era eivissenc— i el descobriment d’Amèrica entre els protagonistes. Des d’aquell moment qüestions polítiques, artístiques, religioses es pretenien que quedaren fóra del debat i que només l’observable i l’objectivable fóra al centre de la discussió. Vol dir això que l’activitat científica és neutral? Posteriorment s’ha discutit molt sobre això. El conferenciant ho va deixar conscientment fóra del discurs per no fer una xerrada maratoniana.

Per concloure amb l’inici i tornant a citar un pensament que no és meu:

“Lo importante del arte no es entenderlo sino sentirlo”

Hi ha que sentir l’art o hi ha que entendre-lo? El que sí que he entés molt bé al final de l’entrevista és que els galeristes volen una major implicació de les institucions. Implicació? Quinés són les prioritats de les institucions, l’educació sentimental?

A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!

You have to wait until 5:02.

(Llegeix més…)