Un faune es troba fent una becaina en una tarda calorosa. Poc a poc va despertant. Badalla, se desempereix, juga i menja. De sobte, aparèixen unes ninfes i ell, amb curiositat, pretent apropar-se i acariciar-les. Les ninfes juguen amb el faune però en el moment on més atrevit està acaben fugint espantades. Ferit i contrariat, el faune encontra un foulard que una de les joves ninfes ha perdut. En la soletat, respira el seu perfum i apareix davant la seua imaginació la bella jove ama de l’objecte. Ell besa el foulard, el prem fort contra el seu pit i les imatges que evoca acaben convertides en l’objecte amb el que satisfà els seus desitjos.
“L’Après-midi d’un Faune”, inspirat en el poema de Stéphane Mallarmé titulat “La tarda d’un faune”, fou estrenat el 29 de maig de 1912 per Vaslav Nijinski, sobre una partitura de Claude Debussy amb escenografia de Léon Baskt.
Aquell que folla molt és admirat o denigrat, tot i que lo darrer serà sempre per enveja coxina. Qui em coneix sap que sempre he pensat que el sexe està completament sobrevalorat. La societat està regida per ficar-la dins (o que se la fiquen). La promiscuitat és algo que deguere existir fa milenis i que la societat va saber tapar, fins arribat el segle XXI. És algo brut, i tot el que provoca suor no mola gens. Així que va a passar de moda i a tots ens agrada anar a la moda, no és així?
