No ho haguera imaginat mai: Se m’ha quedat grabat amb foc, cicatritzat i inesborrable, la seva qualitat i caliditat… Ets jove i beus Don Simón. Ho disfrutes, és divertit i t’ho pases be. Però creixes, i allò que t’agradava comença a fer-se tediós. Un bon dia cau en les teves mans un ribeiro. T’agrada, saps que és diferent, però encara sols pecar amb el Simón. Els temps pasa i arriba el moment en que cates un vi negre envellit en bota de roure. En eixe moment t’adones que realment és bo, així com també t’adones que de no haver-te educat poc a poc no hagueres arribat a apreciar-ho tant. I és en aquest moment en el que ni se’t passa pel cap tornar al punt de partida. Ara et gires i veus la gent passant-ho d’allò més be amb el Simón però ja és tard per a tu, no pots trair-te, saps que ja no tornaràs a gaudir amb la majoria, i no t’importa. Tan sols tems estar encara mig cec. I mig cec estava amb Queen però estic segur que no amb el sinyo Howe. I em gire i entenc que un neòfit no sabrà apreciar-lo, però no m’importa.

I la qualitat no ho és tot. Fixeu-vos amb la fotografia, és d’un dels tipics concerts que sol fer. Té més que suficient amb la seva guitarra, el piano del local i el seu discman. Amb això, i amb un grup d’amics que seu al costat d’ell gaudint de la màgia del moment. Tal volta hi haurà algú que l’està descobrint ahí mateix (com em va passar a mi), tal volta algú que estiga a la barra del local se’ls mire extranyat perque encara no s’ha educat l’oida, però de segur que tots afirmen estar davant d’algú excepcional (diferent diria el de la barra).

Porte des del dia del concert escoltant les seves composicions amb satisfacció, i aquesta augmenta cada cop que busque informació a Internet per a saber més d’aquest personatge i veig que la gent es trenca en elogis alabant el seu treball i la seva actitud cap a la indústria i cap al públic. La carretera no l’ha destroçat com cabria esperar, més be l’ha alliberat, o be ja era lliure des d’un principi? El que és segur es que així si que dona gust!