Avuí he despertat sorprés. Sorprés pel dubte, com surgit del mateix buit, de cóm és la barbeta (barbilla, mentó) de les xiques. Asaltat pel terror, incapaç d’imaginar-me una barbeta femenina com cal, les imatges es disparaven exagerades per l’esforç de la meua imaginació (menguá per quatre manuelas) i imaginava dones, xiques desbarbillades o amb una barbeta desmesurada… un mentó de caball.

Quin és l’equilibri, el punt d’equilibri en el joc que juga la barbeta en la cara femenina? En homes la barbeta té una funció fonamental. És un element de masculinitat, és “la quijada animal”, “las fauces” per les quals les nenes suspiren. Ens masculinitza. Ademés la podem adornar amb pel com el lleó adorna per a “regosijo” de les lleones el seu caparro amb una espesa cabellera.

En definitiva, ens dona joc. És un dels primers coponents de la cara a fixar-s’hi. Quants poetes han cantat les meravelles i les proeses de la barbeta masculina! Tots maricons, per supots, però quants, que no son maricons, han lloat la barbeta femenina? Hi ha algun poema on aparega la barbeta?

Oh linda barbilla de mis amores,
pequeño artefacto delicioso i delicado
cuanto por él he pecado.

Ridícul, no? Però, quants poemes sobre els ulls, el nas, el coll, els llavis, la melena, el cul, eixos dos fruits gravitatoris que desafien la llei de la gravetat que son les mamelles (tetamen).

Després d’eixir al carrer i comprobar que sí que tenen barbeta, no he pogut arribar de desentranyar el misteri. Per més que ú es fixe, la barbeta femenina no aporta res de res. La seua sutilitat se m’escapa: “Teoria Sobre la Meua Insensibilitat Visual Femenina”. Anys i ayns miran tan sols els culs i les mamelles m’han encegat. És clar, dos protuverancies com les memelles i les anques desterren la barbeta al fons del pou fosc que es la marginalitat: Si tingueren un mugró ahí, otro gallo cantaría! Però no. Això sí, sóc capaç d’apreciar la sutilitat (subtilea en valencià corrrrrreeecte) de les caderes, dels peus (els peus?), les mans, les orelletes, la seua delicada fragancia, el meliquet, les celles (oh! quin joc donem les celles comparades amb la barbeta!). Però, i la barbeta? Quin misteri hi ha darrere de la barbeta femenina? No és misteriosa en sí mateixa? Quin profit li trauen? El macho alça la barbeta amb gest imperiós i elles meravillades aplaudisen.

Minuts més tard, interrogada una tipeta me diu que no hi ha cosa mes misteriosa en un home que els seus pits, per a què ens servisen? No tan sols són inutils (doncs no tinc que amamantar a ningú) sinó que són lletjos. Estic totalment d’acord, és la cosa més lletja del nostre cos, amen dels pels de nas que ens surten “cual lianas tarzaneras”.

On vull arribar? A cap lloc per supost.