A punt d’acabar Juliol i jo sense escriure un post… és el que passa quan no tens internet en estiu i tens una mandra del tamany de Camboia…

Haveu llegit alguna volta al Quim Monzó? Em consta que Javi sí… als que no el conegueu vos el recomane. Hi ha qui diu que és un plagiari, té una pàgina dedicada al tema i tot (sí, molt fort, hi ha gent que s’avorrix moooolt…).

A un dels seus llibres de contes fa una versió un tant especial del clàssic nadalenc-depriment “La venedora de mistos”, el coneixeu? Vos van castigar de menuts a escoltar-lo? Espere que no, en tot cas, crec recordar que a la peli “Luna de Avellaneda” el conten, sempre la podeu vore i mateu dos pardals d’un tir…

Al que anava, el Monzó explica el conte des de la perspectiva de la xiqueta, que només existix quan algú obre un llibre on s’explica el conte, diguem que la xiqueta està prou farta de només viure la nit de nadal i damunt en les condicions que li toca viure-la, està òrfena i només conta amb uns quants mistos per a vendre’ls i sobreviure, a més comença a ser conscient de que una i altra volta li toca representar el mateix paper, tan bé se’l sap que ja el fa mecànicament… Tooootal, que farta com està de no alçar cap decideix que és hora de canviar la història, ni parlar-ne d’esperar a que se li aparega la seva àvia i li propose anar-se’n amb ella, d’aixó res!!! El final que es proposa al llibre és un altre:

Està tan fastiguejada que se li acut la possiblilitat d’acabar d’una vegada, d’encendre el misto i , per comptes d’observar el cel buscant l’àvia, afanyar-se a acostar-lo a la porta de la casa, de manera que la fusta -potser cartró-pedra i prou- comenci a cremar tan ràpid que el foc s’estengui tot seguit a la resta de la casa d’aquella gent falsament feliç, a la ciutat sencera -almenys als quatre carrers que coneix, perquè potser no n’hi ha més- [...] Que es cremi tot!, mussita mentre grata el misto amb ràbia i acosta la flama a la porta, que s’ennegrix però, de tan humida, no acaba d’encendre’s, per desgràcia seva, perquè, abans de tenir temps de res més, fatalament se li apareix l’àvia [...] Mentre contempla amb animadversió la cara beatífica de l’àvia, la noia dubta si ja altres vegades ho ha intentat i si , el pròxim any, li servirà de res procurar actuar amb més rapidesa.

Val, i ara és quan s’esteu preguntant: “i qué??”, pues no sé, simplement m’agradava aquest final alternatiu, m’agrada imaginar-me la cara de psicòpata que deu posar la xiqueta quan acosta el misto a la casa :-D… que quina conclusió podriem traure? Aixó ja és per a nota… Ahí va la meva: potser que per a certes coses no es tracta d’actuar amb rapidesa, simplement o són factibles o no ho són… qué en penseu? S’admeten suggerències!