Aquestos dies tinc el sentiment de vuidor melancolic descrit per Marcel Proust quan dia que quan trovem a faltar un lloc el que trovem a faltar realment es una época o un moment en la nostra vida. Este sentiment ha anat creixent desde fa uns mesos a ara quan em vaig enterar de la noticia (vía ruta 66) del concert de Dinosaur Jr. al FIB (ací tios!!! a Castelló) amb la formació original, a saber: J. Macis, Lou Barlow, Murph.

El power-trio més disfuncional de la historia del rock que convertiren el “Freak Scene” en el himne generacional de tota una generació(de paries o com alguns diuen la X) de finals dels 80 i principis del 90 amans del noise, de la ronya cáustica, el ritme epiléptic, el zumbido paranoic, la asonancia sónica, la cacofonía anal i abusiva del underground nortamerica més lacerant: la pesadilla sinfonica i asimétrica de Sonic Youth(més una performance de rock-art-contemporani que una banda de punk si tenim en compte els origens dels components(estudiants de belles arts)) que deconstruiría (paraula de moda degut a la tortilla ferraadrianera) el rock fins perdre de vista els origens primitius del r&b. La decada dels noranta no s´entendría sense la seva existencia. I que m´endieu de Pavement!Qué punyetes era Pavement? Quan aparegueren a principis dels 90 ningú va saber dir les influencies de este grup. Podies nomenar a Sonic Youth, a The Fall o algún altre grup afterpunk, pero ni així…I els Butthole Surfers (els surfistes anals) el seu nom ja ho diu tot! Psicodelia babosa radioctiva de uns penjats visionaris del LSD. Podría nomenar molts més grups com ara Yo la tengo(també toquen al FIB), Half Japanese(hito en la historia del rock quan a principis dels 80 tragué un doble album xirriant que s´adelantá a invents com el lo-fi, el no wave, el noise, el indie i altres xufes. El seu brutal só desmontá la teoría machista de que el rock es una cosa de tios tocan fort i alt i dur; aquell só sonava més a esquisofrenia que a maxito.) Bad religion, Beat Happening, Fugazi, Pussy Galore, Mudhoney, Nirvana, Pixies(incesto rock), etc…Quins records! La meua educació sentimental auditiva espiritual!

Jo no podré anar al concert del dissabte dia 6 (1:30h) (a no ser que puje allá dalt a la muntanyeta, al fib alternatiu) per a reecontrarme amb aquest moment de la meva vida, amb una época ja pasada i una cançó que vaig estar apunt de tatuarme(es igual la tinc marcada a foc al cervell) cara a cara amb el apátic i autista J Macis, el neurótic Lou Barlow i Murph (el pacenciós), banda que sapigue articular com ninguna altra el dolor, la frustació i la desesperació d´una vida absurda.

Pot ser algú que vaja em pot dir qué tal va estar el concert? O si es va reencontrar así mateixa convertit en adolescent priapic? Difícil…

Com apostillava Ignacio Juliá en la crítica de la reedició dels tres primers i llegendaris discos: “Es vuestro turno adolescentes cabezones”.

“Escena monstruosa”

He visto lo bastante como para mirarte
Pero he visto demasiado para probarte
Siempre es extraño, ¿por qué tú?
Me molas demasiado como para freírte
La extrañeza fluye entre nosotros
Cualquiera lo diría al verte
Escena monstruosa, sencillamente no puedo creer cómo somos
¿Por qué lo nuestro no puede ser guapo y auténtico?

Estoy tan jodido que no me lo creo
Si hay una manera me gustaría que la viéramos
De qué forma podría funcionar, no puedo concebirlo
Vaja desastre dejarlo como está

A veces ya no te emociono
A veces pienso que te mataría
Pero no me dejes fastidiarla, ¿quieres?
Porque cuando necesito un amigo ahí estás tú

Vaja desastre

Murph, J Macis y Barlow en 1985.