Ja són les 15:00 i encara no he fet res. Fa vint minuts que em mire els apunts i ni soc capaç d’acabar de llegir els objectius d’un dels bolletins d’autoevaluació de TALF. Tinc l’exàmen el proper dia 13 de setembre i no crec tindre assegurat l’èxit ni de la meitat de l’assignatura. No crec.

Fora, a una xica se li ha caigut el mòbil a terra. Això m’ha semblat vore des de la cinquena planta de la biblioteca de la UJI. He començat a escriure aquestes línies perque la que tot ho lleva m’ha fet una visita. Pare d’escriure un moment i deixe la mirada perduda. Ja torna la xica del mòbil amb qui pareix la seua parella.

Tenia que llevar-me eixe pes fosc que ronda entre el cap i els budells. M’oblique a fer-ho (que no em puga!). Sembla ser un bon antídot tot i que no em veig futur com a blogaire d’èxit.

Mire al sostre i note a la cara la calentor del llum incandescent que la UJI (ja quasi li parle; és com un animal de companyia que al final arribes a apreciar-lo) ha tingut a be possar per contrarestar la gelor de l’aire acondicionat que deixa, als afortunats com jo, mans, peus i nas congelats. Mire a la dreta: Esta no fa cap enginyeria, segur! Mire fora altra vegada. Tres joves xiques amb la cigarreta a la mà acaben d’eixir d’un cotxe. Ui, si són de Vila-real! Què feu que no esteu arreglant coses per a festes de la Mare de Déu de Gràcia? Ah, que també esteu d’exàmens… Mire a l’esquerra i no hi tinc a ningú. Dels quinze llocs d’estudi amb vistes cap a Humanes i el poliesportiu que hi ha a aquest lloc de la biblioteca tots tenen apunts damunt la taula però tan sols dos persones els ocupem. Sempre passa el mateix; la gent ve a la biblioteca a deixar els apunts damunt la taula durant hores mentres xarren, se fan cafès i discuteixen per qui ho té pitjor ara en setembre. Sort que he trobat un lloc lliure.

Què tornes a fer per ací? No t’acabe d’enviar fa un moment? Ningú et crida i ningú et busca, però tu sempre tens que fer-te notar. No deixes que u es prepare per a rebre’t. Pots tardar una setmana, pots ser oblidada durant un més, pots amagar-te durant deu minuts. Per a qui et té filada tan sols li deixes la seguretat d’una propera visita, d’eixes inesperades, inoportunes i indesitjables.

I després ma mare encara em pregunta per què he despenjat el quadre d’eixe tio sanguinolenc, eixa mena de sèrie B venuda com a superproducció Hollywoodenca. Que què m’ha fet. Tant de bo poguera tirar-li la culpa de tantes coses. Tant de bo encara hi creguera com per a poder fer-ho. El temps de pregar-li queda ja molt llunyà, que amb les hòsties u apren. I si és així com ens guanyem el cel de ben segur que ja no hi cabem més. Així que ja està be dins d’un calaix tant fosc com la que em visita de tant en tant. He tingut que parar d’escriure un moment. M’he alçat de la cadida d’un bot, quasi com si em donés fastig els fulls i el llapis…

Se nota que l’hora del café ja ha acabat. La biblioteca està plena, més i tot que en juny. Les cagueroles entren en aquesta època. M’aprope a un ordinador lliure. No tinc cap correu-e nou i a xano-xano.net no ha escrit ningú. Torne a seure al cubicle. Em fa gràcia un jove segut entre dos cotxes liant-se un canut. Se li deu estar fent dura la tornada a la rutina i l’estrès dels exàmens, tot i que no el note massa nerviós lluitant amb el paper. Ve un company i li n’ofereix. Em truquen…

Era Mónica, des del mòbil del treball, que ja feia temps que no sabia res de mi. Xarrant amb ella m’he quedat sense bateria al mòbil. Perfecte! Esta nit li trucaré. Quan torne al meu lloc, els dos feliços de la vida ja han marxat.

Estudiant un poc entre línia i línia, pegant-li voltes al cap i cagant-me en tot ja se m’han fet les 17:30. Necesite desconectar d’aquest ambient. Necesite la meua xicoteta ració d’esperança. Necesite un petit “xute” fins que siguen les 19:30 i puga vore la que tot m’ho dona. Vaig a pegar una volta pel Desert de les Palmes.

Ah, per cert, no m’oblidava de tu. Fins aviat, mala puta!