Tinc un veí que que treballa a una taulellera i al pobre se li veu la cara d’agobiat sempre que torna a casa. Tindrieu que vore’l, tot ell és un drama. Arriba amb unes ulleres com per a tropeçar amb elles. Té el pel tot rebolicat de tant que se’l grata. La seva pell és d’un color blanc malaltís i és que entre taulells i festes de cap de setmana passa la seua vida. Sí, aneu encaminats si penseu que és el típic masca-xapes que tant li fa reventar els altaveus del cotxe (i de paso, el descans dels veïns) amb makineta, reageton o… Camela [1].

Doncs be, un matí d’estos, mentres estava mirant què desdejunar vaig notar una riseta que se deixava sentir per la finestra del pati de llums. Un dia normal no haguera fet cas, ni tan sols l’haguera sentit, però eixe matí vaig sentir unes ganes de ficar els nasos per vore que era. Vaig asomar el cap pel pati de llums i vaig vore el meu veí com pujava l’escala metàlica per anar al terrat. Al principi no m’havia semblat ell, quasi no el reconeixia. Tenia tota la cara enlluernada, la gepa li havia desaparegut, pujava els graons de dos en dos. Quan va arribar al terrat li vaig perdre la vista, però vaig poder sentir com estava posant aigua a un poal mentres tararejava una cançò de Camela però, no era igual, no semblaven ells… Definitivament el xic radiava felicitat i no entenia el per què.

Em va semblar vore com regava unes plantes i en eixe moment vaig creure entendre allò. I és que em va recordar l’amor que mon pare posa en cuidar l’horta del maset: Et lleves de matí per a deixar que la suau llum calfe la teua cara mentres respires aire net amb l’olor de les plantes. Les cuides, les mimes… Pleim! Una imatge, un record, em va llevar de sobte la qüasi complicitat anímica que estava tenint amb el veí! Vaig recordar com un autor d’aquest blog, que fa ja temps que no s’escriu res, eixia de la piscina i s’arrimava al seto que la rodeja i… el cabró va pisar sobre les tomaqueres que mon pare tant cuidava, tant com cuida el veí les seues plantes. Vaig deixar al veí gaudir dels seus cinc minuts que el feien començar el dia amb bona cara i me’n vaig tornar a desdejunar un iogurt.

Dies més tard vaig pujar al terrat i, aprofitant que sempre duc la càmera damunt, vaig fer unes fotografies a les petites joies del meu veí. Eixes que per uns moments li tornen la felicitat i l’alliveren de la dura càrrega del dia a dia. Com vos pasarà a alguns de vosaltres ara mateix, no em vaig sorprendre del que vaig vore:

El puta, com les cuida! Que boniques que les té! :-D

[1]: Collons, encara trauen discos esta gent… ja podria petar-li’s el Casio PT-10 eixe que gasten per a fer les melodies. Em recorden l’anunci del “gueropa”, només que si fora Camela en lloc del James Brown qui sonara al cotxe, segur que el cambrer haguera reconegut la cançò.