Tinc un veí que que treballa a una taulellera i al pobre se li veu la cara d’agobiat sempre que torna a casa. Tindrieu que vore’l, tot ell és un drama. Arriba amb unes ulleres com per a tropeçar amb elles. Té el pel tot rebolicat de tant que se’l grata. La seva pell és d’un color blanc malaltís i és que entre taulells i festes de cap de setmana passa la seua vida. Sí, aneu encaminats si penseu que és el típic masca-xapes que tant li fa reventar els altaveus del cotxe (i de paso, el descans dels veïns) amb makineta, reageton o… Camela [1].
Doncs be, un matí d’estos, mentres estava mirant què desdejunar vaig notar una riseta que se deixava sentir per la finestra del pati de llums. Un dia normal no haguera fet cas, ni tan sols l’haguera sentit, però eixe matí vaig sentir unes ganes de ficar els nasos per vore que era. Vaig asomar el cap pel pati de llums i vaig vore el meu veí com pujava l’escala metàlica per anar al terrat. Al principi no m’havia semblat ell, quasi no el reconeixia. Tenia tota la cara enlluernada, la gepa li havia desaparegut, pujava els graons de dos en dos. Quan va arribar al terrat li vaig perdre la vista, però vaig poder sentir com estava posant aigua a un poal mentres tararejava una cançò de Camela però, no era igual, no semblaven ells… Definitivament el xic radiava felicitat i no entenia el per què.
Em va semblar vore com regava unes plantes i en eixe moment vaig creure entendre allò. I és que em va recordar l’amor que mon pare posa en cuidar l’horta del maset: Et lleves de matí per a deixar que la suau llum calfe la teua cara mentres respires aire net amb l’olor de les plantes. Les cuides, les mimes… Pleim! Una imatge, un record, em va llevar de sobte la qüasi complicitat anímica que estava tenint amb el veí! Vaig recordar com un autor d’aquest blog, que fa ja temps que no s’escriu res, eixia de la piscina i s’arrimava al seto que la rodeja i… el cabró va pisar sobre les tomaqueres que mon pare tant cuidava, tant com cuida el veí les seues plantes. Vaig deixar al veí gaudir dels seus cinc minuts que el feien començar el dia amb bona cara i me’n vaig tornar a desdejunar un iogurt.
Dies més tard vaig pujar al terrat i, aprofitant que sempre duc la càmera damunt, vaig fer unes fotografies a les petites joies del meu veí. Eixes que per uns moments li tornen la felicitat i l’alliveren de la dura càrrega del dia a dia. Com vos pasarà a alguns de vosaltres ara mateix, no em vaig sorprendre del que vaig vore:
El puta, com les cuida! Que boniques que les té! 
[1]: Collons, encara trauen discos esta gent… ja podria petar-li’s el Casio PT-10 eixe que gasten per a fer les melodies. Em recorden l’anunci del “gueropa”, només que si fora Camela en lloc del James Brown qui sonara al cotxe, segur que el cambrer haguera reconegut la cançò.
Molt be cosinet, per fi has dit el perque de ves en quan ens doneu tomaquetes de l’horta que el teu pare cuida, aixina que pisaetes, eh? a partir d’ara ja preguntare en quina bona aigua s’han criat.
Tranquil que se van regar amb Chimay i demés cerveses, caldos de dioses…
PS: Estic impresionat! El meu cosí s’arranca a escriure!
Pega-li una pispá al teu veí!!! Mos farem uns canuts o una coca guapa.
#1. Les tomaques les va pisar el meu germà Javier Expósito Font, que pisa molt ácid (para más datos).
Com era d’esperar no em sorpren la vostra repugnancia, més que salta a la vista l’ignarància que vos invadeix en determinats aspectes. Trobe que la nostra generació ha estat la primera en trencar amb la concepció d’un poble llaurador. Ni interessa el camp, ni els seus fruits (tot aquells que trobem interessant son els plantats en macetes als terrats dels veïns), i obviament, desconeixeu els processos tecnologic d’una activitat tan delicada com la agricultura. El que jo li vaig fer a aquelles tomaqueres va ser tornar-li el que els hi pertocava!!! Un cicle vital, on tota substancia orgànica i inorgànica torna a allà on va surgir: a terra. I així es tanca un cicle, amb l’enriquimint d’un humus que les plantes agraïxen amb meravellosos fruits colorats. Ingnorants!! Per què està ben vist defecar a l’hort i no miccionar? Si tot es adob!! Un en forma sòlida i l’altre, líquida, i per tant, més fàcilment absorbible per les plantes hortícoles. No s’adoneu de lo sàvia que és la natura?
Aaaaaameeén!!! experto agrícola.
#5 I tu, germà acusador i revelador, no em tires de la llengua o em veuré abocat a dir el noms i cognoms d’aquell qui pintava a casa la pared blanca de gotele d’una manera gens artificial!! Al TANTO!!
Uf! Espere que aquelles tomaques es remullaren una mica baix de l’aixeta abans de llençar-se al plat d’amanida i que en presència dels ‘fruits colorats’ ningú digués: ‘ Rentar-ho?? Per a què? Si és tot natural, agricultura ecològica…’
#7 Ah, però que no ho saps?? Li les va donar totes a Rubén!! “Estimado primo, aquí te traigo un presente, que con todo cariño te endoso”
Xaaa… Estava esperant per a que Rubén escriguera i no ha fet cas!
Segur que si enlloc de ser les tomaqueres hagueren estat les marietes no s’hauria armat tant rebombori i fastigs
(i molt més probable que no s’endosaren tant facilment…). Però mon pare és savi, i les marietes continuen estan amagades de mirades (pisades) indiscretes i al seu lloc posa l’esquer (cebo :o) de les tomaqueres per si allò de que les persones som gent de costums… 
Ja li val, eh? A vore Rubén, lo primer és lo primer: a escriure!!
El dia de les mones me va parèixer que estavem tots amb una eufòria un tant estranya, i el fumet que eixia del forn feia una oloreta… no serà que ton pare li va pegar foc a la brossa equivocada??
Perdó per no fer cas dels comentaris, pero fa molt que no estic per aquest mon d’internet.
Cosinet si m’arranque a escriure, es per que estic indignat amb les tomaquetes, si no ja saps que no ho faria i dona igual amb el caldo que es regue mentre siga d’on va ser el caldo, (No per la persona si no pel forat)
I per seguir el comentari de la cosineta, jo crec que tens tota la raó, cada volta que s’encen el forn Manino ahi pasa algo, molta riseta i molta cosa, sera la brossa o sera el sucre molgut?
Manolooooo, a vore si escrius alguna cosa que açò està molt parat ultimament…
Collons, estic en Valencia estudiant TALF… Què esperaves?
I tu? I tu? I tu? Escriu-li algun comentari pro-broseta al meu veí (i de paso, a mon pare, a vore si s’ho curra un poc més). Escriu algo collons!
Estudiant TALF?
Respecte als comentaris, faig una proposta oficial per a substituir totes les plantes dels jardins de la UJI per aquestes “plantetes de la risa”. Almenys aniriem prou més contents a classe.
Sí, sí, i al proper vol de google per a actualitzar el Google maps, en lloc de la UJI es voria una fumeguera que ni en les taulelleres…
I quan passares per damunt la UJI començaria a sonar reagge de fons…
Quin jaleo, contestant al dos blogs alhora.
Ohhh… Ens has fet baixar eixa cançò!!! Quines ganes de caloreta, de nit a la platja, de birreta fresca… Merda! I venen exàmens! Nooo, si la vida de l’estudant és una joia…
Doncs a fer la mà! Aliiii, com està eixes grimbergens? Vaig a preparar el guacamole… I wanna love you… every day and every night… I wanna love you…
Manolo:
T
A
L
F
Acabem de vore el teu comentari: les grimbergens i els nachos amb guacamole ja són història… pel demés, esta nit no tocava estudi, ja pencarem demà (si eso)… ah! i si algú està a temps de no vore-la: menudo pastelón las memorias de una geisha, ufffffff…..
I wanna love you…
Tinc per costum no veure o llegir cap cosa que començe per “Memorias de…”, pero s’agraix la recomanació
Manolooo, la xicona de Betxi m’ha dit que ha estat a ta casa, ara me ho expliques… U_u
La xicona de Betxi?? La pinxu??? Ostres, Manolo. Ara sí que ho has d’explicar tot, i no et guardis cap detall!!
Ah, per cert, ja esta neta la piscineta?
No no, una altra, amiga de la novia del Siñó Piquer. Els fans de Xano-Xano demanen una explicació!! xD
Per cert, ja esta neta la piscina?
casaL, amb el·la
Jejejeje… Certament no és el mateix! Ja recorde la nit que el sinyo Piquer em va dur a la novia i a l’amiga informàtica, ja… No sé si em sona una història amb una pegatina de la penya que jo volia pegar no sé on… Ja sabeu, coses de les festes patronals!
PS: La piscina ja està neta i plena d’aigua. Ara me’n vaig a fer-li el tractament anti-algues, anti-bichos, anti-pisum i anti-no-se-que-més!
T’estic imaginant borraxo amb una pegata a la ma i… bé, els detalls no els conec i tampoc vull coneixerlos (ja saps quina es la meva política al respecte :)), així que deixem les coses com estàn. xD
Mentre no tires un tractament anti-gorrons-de-piscina… Saps que t’estimem per més coses que per la teva piscina peró a vegades no ho pareix… i, la veritat, no saps quina alegria m’acabes de donar en este moment
Bandido.
xDDDDD
Seré… Au…