Veig que la cosa está animada. No hi ha res que contar que valga la pena, no? Pues no, la veritat. Algunes de les següents cogudes mentals tracten o volen tractar de quin es el motiu de fons, el motiu real que ocultem, per el qual escrivim lo que escrivim, en un weblog per exemple, i fem el que fem.
Per a qui escrivim?
Per a qué escrivim?
Es llarg i hi ha molt i está per ahí el Ferdydurke, pero está escrit en blogs, parts, capituls, com vulgues, per a fer la lectura més amena i més fácil. La primera coguda está dedicada al incipient metrosexual del meu germà. Metrosexual que beu cervesa?
Per casa han aparegut sprays i cremes noves. Son potets xicotets i de aspecte pijo que han anat invadint poquet a poquet el quarto de bany. Resulta que son del meu germà.
Em vaig fixar en un spray mentres estava sentat evacuant. Era un spray de fijación natural antihumedad noséqué noséquantos més. Com jo sóc així, sense pensarlo dos vegaes em vaig flitar la mà. Collons! La mà als pocs segons va començar a agarrotarse de mala manera. Tot flipat i espantat mirava com la meua mà s’anava petrificant a ojos vista i en pocs segons la meua ment va crear un dubte existencial dramátic -mentre feia popo-: tenía que decidir rápidament quina postura fixa ad perpetuum de la mà em faría més servei en el futur i quina postura simularía més una mà jirula(horror de horrores). Em va fer gracia -en moment tan dramátic- pensar en la del ditet: sempre es bona per insultar a algún malparit (encara que este insult es pot quedar desfaçat amb el temps) o de arma sexual també em serviría: Mentre per el dia em serviria per a insultar a qualsevol (millor pasar per un maleducat que per un deformat) per la nit podía pasar per un consumat ditexaor: ja me imagine la expresió d’ella- amb les dues mans a les galtes: quin dit més poderós que tens!!
Tot pagat, imaginantme esta escena, em vaig rentar la mà.
Avui en dia el terme feixisme s’utilitça per a descriure tot tipo de acció violenta que implique o no un abús de poder. Desde la administració Bush, pasant per el terrorisme, ETA per exemple, els abusos de les grans multinacionals, fins qualsevol acció violenta cotidiana com ara la acció violenta justificada o no de la policia o la punyada del xulo de la clase a un company.
La mort de algún jove en una manifestació a mans de la policia, per un tret per exemple, será jutjada per un gran sector de la població(sobretot jove) com una “mort del feixisme”.
En una de estes manifestacións retrasmeses per la TV vaig poder sentir les declaracions- entre comilles- exaltades d’un jove encapuxat calificant aquell desplegament policial de feixista, i poc després les declaracions d’un jefe de policia amb un bony al cap calificant aquelles accións bandaliques com accions feixistes organitzades.
PS: el bony, per a satisfacció i regocijo dels sadics era de tamany considerable.
Es interesant que tingam que fer tanta memoria histórica quan la historia no més fa que repetirse.
Aconsegueix el seu propòsit la memoria histórica?
Quina es la misió fonamental de la memoria histórica? Deixem l’ ética i la justicia apart. En el fons no es un advertencia, un recordatori funebre? No ens está recordant on és la pedra on per primera vegada vam entropessar?
El segle XXI amb tantes pedres descobertes pel segle XX tornará a ensopegar amb elles?
En refereixò a la historia “a seques”.
Me dia que no ho había pensat fins ara-pero escolta que vols que te diga- que sempre quan tenía un xoxo davant, amb la novia espatarrada, despeglat amb la seua belleza de ostra marina amb perla inclosa, li venía a la ment, el record-un record relacionat- d’un xicle de fresa estampat en terra quan era menut- ja fa tan de temps que no ho recorda. I em diu que no sap perque relaciona este record amb la vagina. En els seus primers inicis i descobriments ingenuos de la infancia pensá per primera vegada amb la forma extranya de la vagina quan de prompte, pam!, va vore un xicle de fresa en terra?
Pero aquest record extravagant per al lector, també per a mí, per a d’ell es del tot normal e inclús familiar per dir-lo de alguna manera. Sempre la acompanyat. Sempre quan tenía un xoxo davant aparexía el xicle de fresa i al revés, sempre quan veía un xicle de fresa pensava en un xoxo. I esta similitut barruera, o grollera, típica de una imaginació infantil-si ens la revelara un nen ens pareixería estrany pero riuriem la gana i cabría dins “lo normal”- es converteix amb el pas del temps en la ment del meu amic en un símbol inexpugnable e invisible del començament d’una indentitat- una identificació - aparentment ridícula. I dic invisible perque ell está sorprés; aquesta relació extraña entre la vagina i el xicle de fresa ha estat fins ara inconscient. Era un record del subconcient que ha aflorat de sobte i ara l’encontra estrany, “encara que sempre ha estat ahí.”
Açò es sense dubte una invenció maliciosa meua. Fa força anys, quan era menut vaig llegir el conte “La casa de las bellas durmientes” de Y. Kawabata - primer escritor japonés Nobel de Literatura- on apareixía una frase que recorde sempre que pateixo de insomni: “la noche ofrece sapos, perros negros y cadáveres ahogados”. Aquesta frase també la recorda el vell protagonista del conte, que es insomne, les nits que no pot dormir. Es un vers d’un poema que parla del insomni, escrit per una poetessa, aclara el vell.
Aquesta frase, com al vell, se m’ha quedat gravada al cervell i sempre la pense quan no puc dormir. Per a mí les primeres paraules que parlen i definisen “insomni” serien estes: “…sapos, perros negros y cadáveres ahogados”. Aquestes paraules, o imatges, no concorden, desde luego, amb les pareules o imatges de altres persones si els preguntarem per aquesta paraula. Sens dubte, pots ser, els vindría a la ment algú pegant voltes al llit.
I així descobrim que baix els fonaments de idees, conceptes, conceptes de persones, fenomens, prejudicis, complexos, etc. hi ha per exemple xicles de fresa, el record d’un perfum, una mirada equívoca, el color verd relacionat amb un xandal, el puxero amb les persones majors, o un odi o alegria incompresiu quan tenim a les mans colorins Alpino.
Normalment ens es difícil fer aquesta relació de efecto causa. Perque la distancia fa que la causa i el efecto no tinguen res a vore (aparentment).
En una discoteca algú s’ha apropat i t’ha pegat una palmada al muscle amistosament: ehi tio, com va? De sobte, s’ha activat algo a dins teu i t’has posat trist. No saps perque, pero te encontres un poc trist, baix d’ánims. Fa anys (no es precís que siga en l’infacia) vas perdre a una serie de persones volgudes en molt poc de temps. En un espai curt de temps vas rebre el condol de moltes persones que quan et donaven el pésame et pegaven un palmaeta al muscle: “t’ha companye en el sentitment”; i aquest dolor de perdua va acompanyat de aquest gest (i d’altres també) de palmaeta amistosa. I així funcionem.
Recorde que de menut anava a un cine. Un dia el taquiller no em va tornar la salutació i jo aquell dia, creec que estava molt susceptible, vaig decidir en els fons del meu cor que aquell taquiller era un antipátic i un capullo. Em va començar a caure mal. Després de dos o tres sessions més, de sentir la seua mirada antipática, vaig decidir cambiar de cine. I així es com vaig deixar de anar al cine A i a partir de ahí només anava al cine B.
Uns anys després en una conversació em van preguntar perque no anava al cine A. Ostres, no ho recordava. De prompte ho vaig recordar. No ho vaig dir, clar, pero pensava: Aquell home sería simpátic amb mí ara si anava? Pero, me importava ja que ho fora o no ho fora? Clar que no! Ademés, continuava trevallant allí aquell taquiller? No estaría mort ja, aquell home? Era prou major llavors. Qué absurde havía sigut!
Pero lo més divertit no es açò, no. El cine A feia un tipus de cine i el cine B feia un altre tipus cine. Es a dir, la seua política de programació era totalment diferent, totalment contraria. Jo, evidentment, començà a defendre les películes del cine B i rebutjava les películes del cine A. De fet hi havia un tipus de gent determinat que anava a A i un tipus de gent que anava a B. Tot un temps, un bon grapat d’anys defenent, amb idees - idees prestaes clar, com tots- el tipus de cine que programava B i fent mala cara al cine que programava A. Idees totalment sólides i contrastaes! Una qüestió de principis estétic i morals! I com li menjava l’orella a un xica amb tot tipus de explicacións sobre les películes que feian a A i B!
I un pepino, senyores i senyors! El motiu verdader, el motiu de fons, eixe motiu obscur i secret, el que m’havia portat a desprestigiar o alabar una película o un altra, el fonaments del meu gust cinematográfic no eren elevats principis estétics o morals, no, el verdader motiu era una salutació no corresposa d’un vell taquiller.
Durant un bon grapat d’anys películes bones, clásics, me eren insufribles perque la llarga mirada antipática d’un vell taquiller s’estenía sobre elles!
I així descobrim que baix certes idees habiten, moren, copulen uns fonaments tan estranys i ridículs, pero molt humans, com ara el famós xicle de fresa o el mal dia d’un vell taquiller cascarrabias.
Tot açò dels principis em recorda la famosa frase de Groucho (indignat): Jo tengo mis principios y si no le gustan tengo otros!
Quins son els motius reals per els que fem el que fem? Pot ser aquestos exemples anterios son ximples, pero qué s’amaga baix el nostre partidisme, la nostra militancia, les nostres opinions sobre la política, el art, la ciencia, la moral, la ética, el amor? Per dirlo d’una altra manera: per a quí fem o diem açò o allò? Quin es el oscuro objeto de deseo que ocultem?
Parlant amb un amic de l’institut d’una xica que estava molt bona i ens agradava molt als dos, em va contar una historia molt divertida que li va pasar. Estava enamorat com un boig d’ella i va decidir escriurili un poema. Com es va donar compte de que era un pésim poeta va decidir copiar un poema de James Joyce. No sé cóm, se li va acudir la idea romántica de entrar pel balcó de sa casa quan no hi era i deixarli el poema d’amor a sobre del llit. Com la tenia vigilada perque la seguía com un gos babós tot el dia, sabia quan estaria en casa i quan tornaria de no sé quin curs. Si va enfilar a la habitació sense perill de ser descobert i quan va deixar el poema d’amor a sobre del llit -després de haver escorquellat un poc la alcoba de su amada- es va adonar que tenia el llibre de James Joyce on hi havia el poema que ell havia firmat amb el seu nom. Quin contratemps! Aquell poema no li servia! I mentre pensava frenéticament-coses de la edat- si li escrivia un de nou o tornava un altre dia amb risc de ser pillat amb un poema de Alberti va arrivar algú a la casa. Merda, era la mare de la criatura!
- Pero em va donar temps de escriurili el poema. Per a ser exactes un vers.
- Un vers? -el vaig mirar estranyat.
- Vaig començar a pensar amb els seus ulls, amb les seues cuixes, la fruita madura, el cel, les estrelles, els llavis tendres, els coloms, els cocos, el seu ventre llis com una platja deserta…de sobte em van vindre tots els elements poétics d’amor per a escriure el Poema, totes les paraules d’amor que sentía per ella, pero amb la por i la presa se me van embrollar les idees i vaig resumir en sols vers tot allò: “Te la vull ficar pel cul”
Vam riure força el dos.
- En aquell moment estrany de la meua vida, perpetran aplanament de domicili y en ple paroxisme, quan vaig escriure aquestes paraules les vaig trovar plenes d’amor, passió, desig, tendresa. No sé com vaig poder! Al final vaig sortir amb ella. Pero el poema el va llegir primer sa mare! Es va armar un gran enrenou a sa casa i a ella li va pareixer molt divertit tot allò.
En el “Ferdydurke” de Gombrowicz Pepito escorquella la correspondencia de la col.legiala moderna de la que está “atrapat”.
En aquesta correspondencia abundant de poemes d’amor descobreix meravellat el poder de la colegiala moderna. Les cartes d’amor no sols son de col.legials, sino de universitaris, profesors, catedrátics, abogats, polítics, militars, etc.
¡Oh el pandemónium de la colegiala moderna! ¡Qué contenido encerraba aquel cajón!… Había allí, entre otras, cartas amorosas de los escolares, tan desagradables, irritantes, provocadoras, indolentes, empecinadas, fatales, infamantes y vergonzosas, que nunca nada parecido había visto la historia, ni la antigua ni la medieval. Y si algún muchacho de Asiria, de Babilonia o de Grecia, o aun de la antigua Polonia, hubiese leído eso, sin duda se hubiera puesto colorado, ¡se hubiera enzarzado a golpes! ¡Oh, qué cacofonías! ¡Qué falsedades más rascantes de esta canción amorosa! Como si la misma naturaleza, en su ilimitado desprecio para con los miserables mozos, rellenos de tanta ideología, les hubiese quitado la voz frente a la joven con el fin de impedir la procreación del género de los escolares…
Pero las cartas de los estudiantes universitarios eran no menos temerosas, aunque mejor enmascaradas. Se veía cómo cada uno de ellos temía y se esforzaba, cómo se cuidaba y medía las palabras para no caer directamente en el abismo de su inmadurez, de sus muslos. Los muslos no les dejaban en paz, había una antítesis irreductible entre el muslo, adormecido e inconsciente en su verdor primitivo, y todo lo que podía soñar la cabeza. Mas por eso justamente no se mencionaba nunca a los muslos; en cambio, se hablaba mucho del sentimiento, de asuntos sociales, económicos o mundanos, del brigde y de las carreras hípicas, y aun del cambio de la estructura estatal. Sobre todo los políticos, esos gritones de la “vida estudiantil”, con suma habilidad ocultaban sus muslos y, sin embargo, mandaban sistemáticamente a la colegiala todos sus programas, proclamaciones y declaraciones ideológicas. “Zutka, ¿quiere usted enterarse de nuestro programa?”, escribían; pero en los programas tampoco había nada de los muslos, salvo si les ocurría esporádicamente un lapsus linguae: por ejemplo, en vez de “trémolo de las bandera” se escribía “el tremuslo de la bandera”. Y también, en vez de decir “el muro de la patria”, se decía “el muslo de la patria”. Fuera de esos dos casos, los muslos nunca trascendieron. Asimismo en los escritos, por otra parte bastante lujuriosos, mediante los cuales las viejas tías (culturales), que publicaban en la prensa notas sobre la “época del jazz” y la “desnudez en la playa”, trataban de entrar en un contacto espiritual con la colegiala para salvarla de la perdición, los muslos estaban estrictamente ocultados. Al leerlas, se tenía la sensación de que en absoluto se trataba en ellas de los muslos.
Además, montones de esos, comunes hoy día, volúmnes de versos, en cantidad no menor de trescientos o cuatrocientos, se acumulaban en el fondo mismo del cajón, sin haber sido-hay que confesarlo- asimilados y ni aun abiertos por la cuerda colegiala. Estaban provistos de dedicatorias concebidas en tono interior, sincero, honesto, que con suma energía exigían la lectura de la muchacha, obligaban a la lectura; con expresiones rebuscadas y mordaces, condenaban el no leer de la muchacha mientras elogiaban y exaltaban hasta el cielo el leerlos, amenazaban con la expulsión de la “élite” por el no leer y clamaban que la joven leyera en vista de la soledad del poeta, la labor del poeta, la inspiración del poeta y el alma del poeta. Los más raro, sin embargo, era que aquí tampoco se mencionaban los muslos. Aún más raro, los títulos de los volúmenes no contenían ni un comino de muslos. Sólo auroras y auroras nacientes, y nuevas auroras y la nueva alba y la época joven y la juventud en guardia y la guardia de la juventud y la juventud luchadora y la juventud en marcha y adelante jóvenes y la amargura joven y los ojos jóvenes y la boca joven y la primavera joven y mi primavera y primavera y yo y los ritmos primaverales y el ritmo de las ametralladoras, semáforos, antenas, hélices y mi despertar y mi caricia y mis nostalgias y mis ojos y mis labios (de los muslos, ni sombra), todo escrito en tono poético, con rebuscadas asonancias o sin rebusca de asonancia, y con atrevidas metáforas o con embriaguez del verbo. Pero pocos muslos, casi nada, no se podía pescar ni un muslo. Los autores, con gran maestría poética y muy hábilmente, se ocultaban detrás de la belleza, la perfección técnica, la lógica interna de la obra, la férrea consecuencia de las asociaciones, o tras la conciencia de las clases, la lucha, el amanecer de la historia y otros semejantes, objetivamente antimuslescos elementos. Mas en seguida se hacía evidente que esos versitos, en su complicado y esforzado arte que a nadie servía para nada, constituyen sólo una complicada cifra, y que debe existir alguna real y suficiente razón que obligue a tantos insignificantes soñadores a componer esas extravagantes charadas. Y después de meditar un rato logré traducir a un idioma comprensible el contenido de la siguiente estrofa:
EL VERSO
Los horizontes estallan como botellas
la mancha verde crece hacia el cielo
me traslado de nuevo a la sombra de los pinos
y desde allá
tomo el último trago insaciable
de mi primavera cotidianaMI TRADUCCIÓN
Los muslos, los muslos, los muslos,
los muslos, los muslos, los muslos, los muslos
el muslo.
Los muslos, los muslos, los muslos.
Además -y aquí empezaba el verdadero pandemónium de la colegiala-, además había todo un montón de íntimas cartitas de parte de los jueces, abogados y procuradores, farmacéuticos, comerciantes, granjeros, médicos, etc. ¡De todos aquellos brillantes e imponentes personajes que tanto me impresionaron!…Naturalmente, aquí todavía menos se podía encontrar algo de los muslos; al contrario, cada uno detalladamente explicaba por qué iniciaba ese “intercambio de ideas”…
El fiscal: “Aunque llevo una toga, soy en realidad un muchacho para los recados. Soy disciplinado. Hago lo que me ordenan. No tengo opiniones propias. El presidente del Tribunal puede reprenderme delante de todos y tengo que levantarme y pedir permiso para hablar, como un muchacho”.
El político aseguraba: “Soy muchacho, nada más que un muchacho político, muchacho histórico”.

La pinxu em diu mentre passa de dalt a baix aquest post taaaaan curt:
“El teu germà està flipat, però flipat flipat”…
… ho diu mentre li dona a la rodeta del ratolí. No sé si ho diu literalment o si no ha pogut acabar la frase perquè a mesura que apareixen més i més paràgrafs se li obri més la boca i no poc articular la finalització del que anava dient. Jo mentalment la acabe:
“El teu germà està flipat, però flipat flipat…si es pensa que me vaig a llegir tot açò!!!”.
Ha marxat despavorida.
Tranquil, tete, jo vaig a dedicar-li un xicotet esforç a llegir-lo. Ja te comentaré.
Aisss quina pinxu més tiquismisquis…
ara que em fixe, estic veent d´alt de la web un peuets amb un poc marcianos, com els de E.T. De qui són? Ja m´havien contat que Alis te un dit friki, tipo E.T., un poc jirulo, encara que depen de com se mire…no, no depen: es rematadament friki asevera el meu germà. Deuries de ferli un foto i penjarlo!!
Iee!! “No pongas palabras tuyas en mi boca”. Jo no he dit res de cap dit friki. La primera notícia que en tinc. Si l’amo/ama del ofenunt dit ha de pegar algun calbot ja sap al cap de qui ha de ser. Avisa’t estàs, nen!!
ya, ya
Els dels peus els trobe ben normals… vinga va, envia’ns una foto dels teus dits dels peus!! Mira que t’agrada criticar…