BELLESA: No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan poderosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vullguin- és la vida.

CARACTEROLOGIA: En determintats moments de la nostra vida, tots fem cara de gàrgola.

CINISME: Cal insistir-hi: convé reivindicar el cinisme. En el fons, allò que anomenem “cinisme” no és sinò l’antídot de la hipocresia. La figura simètricament oposada al “cínic” no és el “virtuós”, ni tan sols el “puritá”: és el “fariseu”.

CÒMPLICE: Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou.

COVARDIA: [...] Cadascú s’administra la pròpia por com pot i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens hem pas d’enganyar: tothom és covard per comparació a algú altre. Ja podeu ser tan temeraris com vullgueu: mai no serà impossible que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra “valentia” és inferior a la seva, i que, per tant, sou un covard. Una bona regla de conducta, en aixó com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards.

DEFECTE: Defecte, originariament, deuria voler dir tant com dèficit i només això: una mena o altra de dèficit. La idea de defecte és oposada i simètrica a la idea d’excés: “pecar per defecte o per excés”. Resulta curiós, tanmateix, que, de tota manera, tambè la majoria del excessos acostumin a rebre, en el llenguatge usual, la qualificació de defectes. Mancança i sobreabundància son, de vegades, i en termes contradictoris, equivalents. “Pecats”: ja ens ho fa dir la frase feta.

DINERS: No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

EGOISME: Pot ser en la mesura que no som egoistes son beneits. I potser, tambè, en la mesura que son beneits ens veiem incapacitats per a ser egoistes.

EPITAFI: Per exemple:

FATUÏTAT: Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’home és un animal fatu, l’únic -dins l’escala zoològica- que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquem la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita i segons les seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’oficina, a l’acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’home -l’individu, pot ser l’individu individualista- de passar l’estona agradablement. L’estona o -si voleu- la vida. Que tot és una mateixa cosa.

FER: Sempre fem -estem fent- alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer.

HOME: La vida de l’home -ha dit algú- no és sinó “una passió inútil”. La frase fa bonic, cal reconèixer-ho: dringa amb una certa elegància romántica, i la podem repetir entre les nostres amistats si volem passar-hi per esperits noblement decebuts. Però jo no me l’acabe de creure. En tot cas, m’inclino per suposar que la vida deixa de ser “una passió inútil” quan deixem de pensar que és “una passió inútil”.

HUMILIACIÓ: Cadascú se sent humiliat per una cosa o per unes coses distintes. Conec, per exemple, algunes persones que es consideren còsmicament ultrajades perquè el seu cos no s’assembla gens a una estatua grega.

IDEES: Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència.

MALÍCIA: Resulta una mica còmic: sempre som menys malvats del que ens pensem ser.

MORIR: Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, tambè. En general, morir-se és sempre un error.
El mal és que podriem dir això mateix respecte al fet de viure.

PENEDIMENT: Sempre trobareu una raó o altra -si la busqueu, naturalment- per a penedir-vos de qualsevol cosa: fins i tot de la cosa més noble que mai hàgiu fet.
Ara: penedint-vos-en, tampoc no aconseguireu res.[Joan Fuster]

PENSAMENT: Atenció: tot pensament és un mal pensament.

POLÍTICA: Diu -deia- Charles Maurras: “Tout désespoir en politique est une sottise absolue”. M’excuso de citar un venerable barba reaccionari; però, si hem de creure allò que afirmava sant Tomàs d’Aquino, la veritat, la digui qui la digui, de l’Esperit Sant procedeix. Bé.
D’altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que “política” no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. Ara cedeixo la paraula -la reflexió- al lector.

SER: Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.

SERVILISME: No hi ha cap servilisme que sigui desinteressat.

SILENCI: Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS: Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

UXORIDICI: L’uxoridici, en última instància, és una conseqüencia del matrimoni. Com l’adulteri i com el divorci. No crec que sigui possible negar-ho. Dic “conseqüencia”, no perquè el “pressuposi”, sinó perquè en ve provocat.

XENOFÒBIA: [...] Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat. En qualsevol cas, l’extranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. [...] Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se’ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto.

ZERO: Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero? Dic “imaginar” una “idea”. Evidenment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. El zero -la nul·litat-, el no res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

Totes les cites…