Ahir per la tarda vaig anar a una misa d’aniversari de la mort de dos persones molt benvolgudes. Els dos van faltar l’any passat, i amb menys d’un més de diferència. Un era en Jairo, acabat d’entrar en la vintena i pare de dos nens, i l’altre en Pepe, pare d’un bon amic i oncle d’en Jairo. Ha sigut dur tornar a recordar els moments viscuts, que fan que no semble que haja passat un any ja.

Però amb aquestes línies no vull tractar la pèrdua d’aquestes persones, sino un fet un tant menys transcendental. Em veia amb la necessitat de tractar el tema, però no estava (ni ho estic encara) segur de publicar-ho: Què fer, com actuar en una misa quan ets ateu?

Sembla tot un acte d’hipocresia, però jo no ho veig així. El fet d’haver format part d’aquesta gran comunitat durant tants anys (i encara forme part doncs no he fet apostasia) m’ha fet respectar aquestes creences. Si me conviden a anar (batejos, comunions, confirmacions, bodes, soterraments i els seus aniversaris…) no me negue ni faig caraces. El fet de no creure no implica no poder compartir tant el goig com la tristor. Done almoina perque crec en la labor social que porten a terme esglésies i parròquies. Done la pau, no puc negar-li a ningú la pau, siga la de Déu o la seva pròpia. Però m’és impossible senyar-me o orar. No hi crec. I depenent del estat d’ànim pot arribar a ser aclaparador el notar les mirades dels qui seuen aprop teu i noten que no ores i que, Mare de Déu, Maria Santisima, ni et senyes!

Ultimament m’estic adonant que me fixe més en la misa que abans. Sempre que anava a misa era un acte mecànic. Es a dir, anava a perdre una hora: Entraves, desconectaves per complet, soportaves el rotllo i tornaves cap a casa amb satisfació, amb el cor ple de goig, per haver fet el sacrifici d’anar a misa. Ara, sorprenentment, intente estar atent a cada frase, al seu simbolisme. Esperit (vaja, esperit…) crític? Tal volta. Intente no perdre el fil dels sermons, cosa no massa difícil quant menys d’acord estàs amb el que s’està dient. A més a més m’encata vore la gent contestant com a lloros al cura i badallant mentres aquest fa el sermó.

Ací en Vila-real hi ha una cosa que em descoloca totalment: Les rosarieres i les purisimeres. Com se pot entendre el fervor cap a una Mare de Déu i l’odi, quasi, cap a les que tenen més fervor a l’altra? Al cap i a la fi totes dues són la Verge, no? Em sent com a un partit de futbol: Mai seré de cap dels bàndols i no entendré mai eixa rivalitat exasperant. Un altre exemple és el fet de no vore a cap romer de la Virgen del Rocío emocionar-se tant per una altra Verge que no siga la seva. Però si aquest fet és suficient, al igual que els Nadals, com per a que part d’aquesta gent se senca més cristiana i com a conseqüència actue amb més bondat, benvingut siga.

Per supost que no estic d’acord amb l’església en temes socials com l’avortament, els divorcis, la llibertat sexual (abans del matrimoni, promiscuïtat, homosexualitat…) i tants d’altres, però per sort poc a poc va minvant el seu poder sobre l’estat. Així doncs, sopesant la tasca social amb l’actitud retrògada i el poder, m’és difícil atacar la institució en última instància. Al cap i a la fi, l’amor al proïsme és un gran concepte. Però com en altres tendències ideològiques, encara que la idea siga bona, la posada en pràctica pot portar grans problemes. En nom de Déu (o del poder…) quantes barbaritats s’han arribat a cometre, i quantes segueixen cometent-se.

Si no tinguera que haver practicat la religió dominant per presió social i m’haguera vist en la necessitat d’haver-ne d’elegir una, crec que haguera optat pel budisme, sobre tot el practicat a Tailandia. Un exemple clar de lo que vull dir és el fet de que si preguntes a un thai si vol menjar, l’expressió que utilitzarà per a contestar se pot traduir per “puc mejar”. És a dir, si vols menjar, mengem, sino no mengem. Això si que és amor i servei al proïsme.

Com a últim apunt, què en penseu dels qui s’anomenen cristians i que no tenen cap problema en fer declaracions com:
- Tots els moros, sudaques i estos del Est són iguals.
- A eixe que el maten! S’ho mereix!
- Fem la guerra i que Déu beneïsca la nació.
Creieu-me, jo en conec d’aquestos, i no en són pocs.