S’han escrit estos dies un fum de articles força interesants sobre tot aquest rebombori i aldarull en el mòn islamic degut a unes caricatures de Mahoma (caricatures daneses!!!). No sé si la gent de xano-xano sa enterat de este fet, pero la veritat es que estos dibuixets (lo pitjor de tot es son força roïns) han provocat milers de protestes de “sacrilegi” i manifestacions (i sis morts!!!) de una violencia inusitada.
Darrere de tot açò com sempre hi deuen haber interesos polítics pero el malestar del poble islamic es real. I jo me pregunte com es posible que esta gent estiga tan molesta (per llei Mahoma no pot ser representat gráficament) i no s’agarren les coses amb més sentit del humor. Per a entendre millor aquesta falta de sentit del humor (en les religions hi ha una incompatibilitat entre lo cómic i lo sagrat) copie este xicotet text sobre el concepte estétic de la “agelastia” escrit (evidentment) per Milan Kundera.
Aquesta reflexió em resulta molt interesant, llegiu-la please:
Mientras que los que afectan “gran seriedad” la ostentan por todas partes a su alrededor, el pastor Yorick, un personaje de Tristram Shandy, no ve en ello sino engaño, “un manto que encubre la ignorancia o la sandez”. La rebate cuanto puede con comentarios “ingeniosos, llenos de humor”. Esta “imprudente manera de mostrarse ingenioso” es peligrosa; “por cada diez chascarrillos se gana un centenar de enemigos”, hasta tal punto que un día, ya sin ánimos de resistir a la venganza de los agelastos, “arroja la espada” y acaba muriendo “traspasado de dolor”. Sí, así es como, mientras cuenta la historia de su Yorick, Laurence Sterne emplea la palabra “agelastos”. Es el neologismo que creó Rabelais a partir del griego para designar a los que no saben reír. A Rabelais le horrorizaban los agelastos, por cuya culpa, según sus propias palabras, estuvo a punto “de no escribir ni jota”. La historia de Yorick es un guiño fraternal que Sterne hace a través de los siglos a su maestro.
Hay personas a quienes admiro por su inteligencia, a las que estimo por su honestidad, pero con quienes no me siento a gusto: censuro mis comentarios para no ser mal interpretado, para no parecer cínico, para no herirlas con una palabra demasiado atrevida. Ellas no viven en paz con lo cómico. No se lo reprocho: su agelastia está profundamente anclada en ellas y no lo pueden remediar. Pero yo tampoco puedo remediarlo y, aun sin odiarlas, las evito de lejos. No quiero acabar como el pastor Yorick.
Todo concepto estético (y la agelastia lo es) plantea una problemática sin fin. A aquellos que antaño lanzaban contra Rabelais anatemas ideológicos (teológicos) los incitaba algo todavía más profundo que la fidelidad a un dogma abstracto. Los sacaba de quicio un desacuerdo estético: el desacuerdo visceral con lo no serio; la indignación contra el escándalo de una risa desplazada. Si los agelastos tienden a ver en toda broma un sacrilegio es porque, en efecto, toda broma es un sacrilegio. Hay una incompatibilidad irremediable entre lo cómico y lo sagrado, y sólo nos queda preguntarnos dónde empieza y dónde acaba lo sagrado. ¿Estará confinado sólo en el Templo o, al extender más allá su dominio, también hace suyos los llamados grandes valores laicos, la maternidad, el amor, el patriotismo, la dignidad humana? Aquellos para quienes la vida es, por entero, sin restricciones, sagrada reaccionan ante cualquier broma con irritación, encubierta o no, porque en toda broma aparece lo cómico, que, en sí, es un ultraje al carácter sagrado de la vida.
No se entenderá lo cómico sin entender a los agelastos. Su existencia otorga a lo cómico su plena dimensión, lo señala como un desafío, un riesgo, revela su esencia dramática.

Comence a tindre por, xic. Com, gràcies a Google, vinga ací a xano-xano alguna entitat de gestió (literària), la tindré ;-).
Sí, aquestos musulmans pequen (serà pecat? deuria ser-ho!) d’agelastia. Osti tu, el Mahoma este va guanyar unes batalletes (convenientment exagerades, com tot el que està escrit en textos sagrats) i això dona peu a una mala llet de mil dimonis i a la guerra contra els infidels. Està be aixó, tu: Si no t’agrada el que pense, te talle el cap!
Se pot classificar de més a menys aquesta ira. Hi ha musulmans que se li’n va la olla de mala manera… i per ací tenim a gent que clama al cel perquè Leo Basi està fent una obra teatral on, disfresat de Papa, consagra uns condons… Agelastos :-D.
Mira tu, vaig a posar el meu petit gra de sorra: Me pica el rombo.
Eiii, que són 9.7 MB de vídeo. Si el voleu, teniu paciència per a baixar-ho.
PS: He baixat el vídeo de Google. Podeu trobar-ho ací.
Tindrem que invitar a Kundereta a unes chimay!!!
Uoh! El xic del cotxe roig! T’he vist la cara, Kunderfílic! Tu m’has vist? On anaves? D’on venies?
Ostres, tu vols dir que Kundera aguantaria unes chimays? Se’l veu vellet. Ara que, igual el revigoritza!
Sí que te vist, sí. Anava a casa;venía de fer unes fotos. On anaves tu bandido? Al Clot no hi han p… no busques!!!
Igual si ve la entitat de gestió isa te toca pendret a tu unes bones chimays. Per cert com va el llibre??
(Jo ja me l’he acabat de llegir, ara vaig a pel de Manolo…)
Qué és ixa cosa que comença per ‘p’ i que està al Clot??? EHH??EHHH??? CONTESTA!!!!!!
Paaaalmeres, al Clot no hi han paaalmeres; tranquilitzat, ja li he dit que les putes están al “caminás” i no al Clot :p (Oh, t´has llegit el llibre, estic sorprés!! Pensava que estaria agarrant pols…)
Agafant pols? M’ofens… Llig almenys 3 llibres a l’any (un després de cada convocatòria d’exàmens) crec que és més que la mitja…
Per cert Josevi, que m’ha encantat la sèrie Narcolepsia a les teves cogudes visuals…
Tinc que completar la serie…!!! No vols eixir tu també ahí, tirá en qualsevol cantó o lloc, ( o agarraeta de la mà de…els dos ahí afectats per la narcolepsia del amor(dit dins la boca)). Un dia quedarem a la iglesia major i vos fare una foto ahí tirats baix del sant. Narcolepsia multiple…
Narcolepsia de l’amor?!?!?? Quasi que m’estime més una narcolepsia derivada d’unes quantes birretes… Aixó de l’esglèsia major, per mi bé, em puc vestir de gòtica i quedará la foto en plan ‘fulminada por los efluvios del catolicismo…’
Osti, reconec haver tingut que cercar-ho…
1. Emisión de partículas sutilísimas.
2. Irradiación de lo inmaterial.
Val, me pido anar de Mari guarrilla Magdalena…