Desgraciadamente las grandes discográficas los están comprando todo, y lo mismo ocurre con los promotores de conciertos y las editoriales musicales, absorbidos por grandes corporaciones. Tienes que trabajar para ellos, no te queda otro remedio. Me parece algo muy destructivo, que va en contra de mis creencias, pero sigue habiendo talento, sólo has de buscarlo. Vivimos en otra época, distinta a cuando descubrimos a Elvis, al Killer o a Link Wray…¡Dios le bendiga!, ¡qué gigante del siglo XX! Doy gracias por haberle visto tocar tres meses antes de su muerte. Ya no es como en los 60, con los Beatles, Coltrane, Hendrix, o en los 70 con Van Morrison, Neil Young, Bob Dylan, Leonard Cohen. ¡Vaya hartón de talento! Ahora publicamos discos en otro entorno, hace cincuenta años que escuchamos rock, ya no quedan oídos vírgenes. El impacto no puede ser el mismo.
Extracte de una entrevista de “la Ruta” a Warren Ellis (The dirty three)
(N. del A(jo): Link Wray va morir este passat 5 de novembre, inventor del “power chord”, a saber, lo que se coneix avui en dia en la nomenclatura dels tabs, per a aquells que no saben llegir una partitura: A5, B5, C#5 etc.)
El tipo este tracta dos temes molt diferents: L’impacte que pot causar la música i el pes de les multinacionals. Per al primer no tinc ni puta idea de com solucionar-ho (si es que, com diu, ja és impossible) però per al segon una alternativa són les llicències CC (CreativeCommons) com l’actual d’aquest blog:
Posa la teua música a l’abast de tothom. Deixa’ls que et coneguen compartint per Internet la teua música. Fes que les multinacionals no guanyen un puto duro amb la teua creació. I si de veres ets músic t’agradarà guanyar diners amb les actuacions (tal com feien els músics abans de l’invenció del gramòfon).
PS: Reflexió d’un tio que no té ni puta idea de tocar un instrument i que no se guanyarà mai un sou tocant per tuguris…
Val a dir entonces que vas a ficar l´últim disc del tio Howe per a que mel puga descargar (atenció! disco gravat a Oh, Canadá, disc de blues amb coro gospel de negretes, “Sno Angel Like You” es diu; atenció a la portá, foto guapa) grrratuitament así, en este blog…
PD: giantsand.com ha sigut renovada i te pots baixar devaes concertasos de la banda.
Sobretot t´has de quedar amb la última frase. A mí me va fer gracia l´expresió de oídos vírgenes, i sembla (es) una obvietat, pero que de alguna manera em va cridar l´atenció:”ahora publicamos discos en otro entorno”. El rock ja no significa el que significava llavors. Ademés, cada vegada la gent está menys interesá amb el rock, inclús si aparegera un Elvis o uns nous Beatles el impacte que provocarien seria discret en comparació al impacte que van tindre en els anys 50 ó 60. Hi ha talent com diu, ara, avui en dia, pero si fas rock (i això te que vore amb la incapacitat del rock de renovarse amb contagotes, si es que es renova amb contagotes) el impacte evidentement no pot ser el mateix que abans, ja no sorpren, el rock no sorpren a ningú, no es una cosa novedosa. I això ho diu un tipo, Warren Ellis, que fa els discos que fa, que es un tipo força creatiu. L´art no agrada de repeticions. Cada cosa te el seu context (entorno).
L’art no agrada de repeticions i te, a banda d’un context, un lloc dins l’evolució històrica concret que el fa tindre sentit; i sense el qual, moltes vegades,es fa dificil entrendre com tal tipus d’art va tindre lloc. Ocorreix en qualsevol manisfestació artéstica, i crec recordar que així li ho vaig llegir al nostre il.luminat Kundera.
No queden “oídos vírgenes” ni tampoc “ojos vírgenes”. L’impacte audivisual es tan gran avui en dia que poques imatges o sons ens sorprenen. Es més, trobe que les imatges han pres la davantera al so, i cada volta es més trobar més imatges que ens colpisquen. Possiblement, aquest “avantatge” de “lo visual” prové de la celeritat amb la qual es captada per les persones. Una imatge requerix molt mes d’esforç i de temps per “sentir-la” que no una cançò (siga del gènere que siga). Escoltar i sentir una cançò requerix molt mes de temps, si voleu una especial atenció (qui no ha agafat el llibret del cd per saber què dimonis esta cantant l’autor), i l’impacte que té la música sobre les persones te un retard inherent que no sofreix tant l’imatge. Què dificil es que una canço t’agrade la primera volta que l’escoltes, i ja no te dic te tot un disc. Fins i tot, del teu preferit!! Quantes voltes passares escoltant-lo fins que considerares que simplement t’agradava. Es curiós, que per saber si un disc no t’agrada no hages de escoltar tantes vegades com per decidir que t’agrada.
Aquesta desventatja de la música davant l’imatge fan que encara es puguen trobar “oides virginals”, i que es molt més dificil avui en dia encontrar “ulls virginals”.
Sense dubte, que el videoclip, va estar en el seu moment tota una revolució, on es va ficar de manisfest el poder de la imatge, imagine que en principi, a l’ajuda de la música.
Una capacitat de renovació en lo musicalment comercial ve de la ma d’una renovació necesaria en lo visual: sempre em fascinen les noves entregues de Madona. Els seus videoclips sempre són “nous”. Una nova imatge, front a música que tal volta no siga tan nova (no conec la seua evolució musical). Surtir amb unes cos de ballarina de color rosa mostrant el seua cos de més de 40 anys, ha estat una revolució visual, que almenys ha captat la meua fascinació. “Lo nou”, visualment parlant, provoca una forta atracció.
(continua)
En quant a la capacitat de renovació que puga tindre el rock es per a mi dificil de valorar. Encara que es indicatiu de la seua poca capacitat que quan es pensa en un grup de rock a la majoria ens vinga a la ment a un conjunt de esqualids musics sexagenaris que van de macroconcert de país en país. No conec la trajectoria musical dels Stones, ni la seua capacitat de renovació (que a bon segur alguna hauran tingut), però se’m fa dificil pensar en 40 anys de creativitat d’innovació sense caure en la repetició o la monotonia.
Tot i això, no lleva que el rock, o qualsevol altre tipus de música, haja perdut el seu atractiu. 50 o 60 anys de rock, els que siguen, a bon segur que han deixat suficient material per emocionar qui se l’escolta i/o descobrix per primera volta aquell grupet nordamericà que tan sols va poder editar un disc perquè…per exemple. Altra cosa és que les multinacionals continuen forrant-se indefinidament o que els grups de música, rock en aquest cas, puguen guanyar-se el pa.
…osti, no sé com continuar.
Quant de temps et costa fer estos comentaris? Els portes pensats de casa? Di!
Aixo de dur-los escrits es josevi, que es tanca a la saleta durant hores amb l’ordinador (quan no fa un copy-paste, clar) i si intente asomar-m’hi quan esta escrivint, es llança com un loco al botó minimitzar (recorde un dia, nerviós no conseguia atinar-li, i va començar a donar-li amunt avall amunt avall a la rodeta del ratólí, per dificultar-ne la lectura de la pantalla. Juas!!…Exactament, tot un quadre, com vos esteu imaginant).
Lo meu es improvització!! De ahí que faça tante faltes, i no em queden gens coherents, jejje… Quan li done a Submit pense aixo de “ostres, ho deuria d’haver dit d’altra manera”. Però, Oh, només El Oh Nen pot modificar comentaris!! Aixina que la “cosa” queda “empastrà” per sempre més (almenys mentre no surten mes post que la releguen de pàgina o primera plana).
Realment, estic pensant (m’ho dic a mi mateixa) no és improvització. Ja que, els meus comentaris vénen sempre amb retard.
“Osti, va dies que ningu diu res del post, i vas em veig dos parrafaes teues” - em deia el meu germà.
En veritat, ja duia una dies pensant que volia dir al comentari, pero no havia tingut temps per a escriure (quasi sempre els escric des de la biblioteca de la uji, com ara- i sempre hi ha algun moscardó acosante el cogote: ejem, no acabas?. Hui justament, es hora de dinar, i no hi ha ningu carraspejant per ací).
A tot açò, ahir vaig caure una d’eixes tonteries inmenses sobre els sentits sensorial dels humans.
Deia als altres comentaris, que la vista es capaç de captar una imatge amb molta mes facilitat i rapidesa que no l’oïda ho fa amb una cançò.
Pots anar al cine a vore una peli, que no has vist mai, i surtir-ne fascinat; mentre que rarament passa aixo en un concert.
“Ei, fan tal concert” “I qui va?” “Qui son ixos? Jo no els conec. Passe d’anar”. Els concerts que mes disfrutes son aquells di qui ja coneixes les cançons; igualment passa en un disc:esperes amb candeleta aquell riff o aquella dolça melodia, i mare meua quin disfrut obtenim, ja no d’ell, sino d’eixos dos o tres segons anterior que ho precedixen!! La música té ixes coses. I el sentit de l’oïda es molt caprixós.
Es dels cinc sentits, l’unic que no podem controlar a voluntat.
Si veig una peli de por, tinc prou en tancar els ulls. Pero que pasa en l’oïda? No puc deixar de sentir i escoltar. Per aixo la gent esta tan cremà en els botellons. No pot descansar, perque no pot deixar de sentir. Igualment, per aixo es tan preciat el silenci. El silenci es algo que sensorialment no es pot aconseguir. Curios. Me’n vaig a reflexionar a la gespa, que he vist unes erasmus…
Tanca els ulls o la pinxuuu…
Ohhh, el silenci! Ja se va dir a xano-xano: “Com se gaudeix del silenci després d’un Ascension del Coltrane!”.
Be, me’n vaig a València amb el soroll del trànsit.