L’altre dia anava ociós pel poble, i vaig fer cap la biblioteca. Josevi m’havia dit que han ficat conexió a internet i vaig anar a esquadrinyar (per desgràcia, des de la finestra de ma casa no tinc massa bona visió de la biblioteca).
Doncs sí, hi ha alli tres ordinadors just només entrar, davant el mostrador. Situació ben meditada, vaig pensar: a la vista de tots i davant el taullel. Impossible baixar-se les pelis de Tio Crema. Llástima!
Vist que estaven tots el terminals ocupats, va anar el meu culet a parar sobre les cómodes i mullides butaques blavoses de la secció de prensa, i fullejant revistes sense cap intenció clara, em vaig topar amb el següent text:
Estava escrit per un tal Gregory Chaitin (si es que he copiat be el nom!!), i és un d’aquells professors americans universitaris, de qui quan lliges el seu currículum caus trasbalssat: professor ací, academic allà, honorific mes enllà, remasteritzat, condecorat i president honorific de no se quantes associassions. Doncs be, l’article parlava sobre les Matematiques, la Física, el teorema d’incompletitud de Gödel, de la Ciencia de l’Algoritmica i de la màquina de Turing. Si, sí, tot alhora!! Obviament, em vaig perdre diverses vegades al llarg de la lectura, com no!!
El text, que ara il·legalment vos presente, era d’allò mes intel·ligible (almenys per a mí). Una conclusió força interessant. Agarreu aire i llegiu; sense presa, eh?
En 1986, en su Discurs de Metaphysique, el filósofo Leibniz formula una idea, tan sencilla como profunda, una teoría ha de ser más sencilla que los hechos que explica, pues de lo contrario no explica nada.[...]
En nuestros días, las nociones de complejidad y de simplicidad se han plasmado en términos cuantitativos precisos merced a una moderna rama de las matemáticas, la teoriá algorítmica de la información. [...] En la teoría algorítmica, la cuantificación viene dada por el tamaño mínimo de un programa informático que genere los datos. Así, por ejemplo, la sucesión indefinida de los números naturales (1,2,3…) posee muy poca información algorítmica, pues un programa muy corto genera todos esos números. No importa cuánto tarde el programa en efectuar un cómputo ni cuánta memoria hay que utilizar: tan sólo cuenta la longitud del programa, expresado en bits (obviamente, con lenguajes de programación diferentes, los valores de contenido de información algorítmica serían un tanto distintos).[...]
Otro ejemplo: el número pi, cuyo valor es 3,14159…, tiene también un contenido de información algorítmica pequeño, poque es posible programar un algoritmo que vaya calculando sus sucesivos dígitos. En cambio, un número aleatorio que conste de un millón de dígitos, digamos el 1.341285…26547, tiene un contenido de información algorítmica mucho mayor. Dado que no existe regla o ley para la obtención de sus cifras; la extensión del programa más corto capaz de generarlo será aproximadamente igual a la longitud del propio número. No puede haber un programa más corto capaz de calcular esa sucesión de dígitos.
Dicho de otro modo, ristras de dígitos así son “incompresibles”, no poseen redundancia. Se dice que son irreductibles o algoritmicamente aleatorios. [...]
¿Qué relación guardan estas nociones con las leyes y hechos científicos? Cabe concebir la ciencia como una forma de “programación informática”: una teoría científica vendría a ser un programa informático capaz de predecir las observaciones, los datos experimentales. Dos principios informan esta concepción:
- El primero (la “navaja de Occan”) establece que, de dos teorías que expliquen los datos se ha de preferir el más sencillo. Es decir, la teoría óptima sería el programa mínimo que calculase las observaciones.
- El segundo es la idea de Leibniz, vertida en moldes modernos: una teoría de igual tamaño que los datos que pretende explicar carece de valor, porque incluso la colección de datos más aleatoria cuenta con una teoría de su mismo tamaño. Una teoría útíl: la comprensión es compresión (desconec si en angles esta frase resulta tan impactant!!). Cuanto más breve es la teoría, tanto mejor comprendemos lo que explica.
by josevi
25 mai 2006 at 21:05
Vaig a pendrem un comprimit a vore si comprenc millor açò.
by ozelui
25 mai 2006 at 23:07
Principi del disseny número 1
KISS (Keep It Simple, Stupid, o bé Keep It Small and Simple, segons a qui preguntes)
que ve a corroborar la teoría de la compressió aquesta.
Éste es un principi de valor incalculable en informàtica junt amb altres com Si no està trencat, no intentes arreglar-ho o també Ir pa na, es tonteria.
by ozelui
25 mai 2006 at 23:46
Per cert, que demà demanaré per eixir una xiqueta… desitjeu-me sort!! :D
by Javi
26 mai 2006 at 08:38
#3 Agrairia no utilitzareu els meus posts per a contar les vostres exits sexuals!! o si? :D
Sort amb la xiqueta!! Ja ens diras qui es….
….O millor, si estudia a la Uji, vos claveu a una cabina, i com qui no vol la cosa, ja ens presentem manolo, alis i jo per escuadrinyar com a SuperGuardians de les Cabines :D
M’encanta la idea només de pensar-la!!! jijiji
by ozelui
26 mai 2006 at 10:25
Els finestreros de les finestres de la biblioteca!! :O
Més informació al butlletí de les 14:00…
by ozelui
26 mai 2006 at 12:40
Nuestra indefensa víctima sale un momento de clase. Nuestro aguerrido soldado toma posición en el pasillo esperando la vuelta del enemigo. Las fuerzas flaquean, es su última opción (último día de clase, y el año que viene soldado y víctima no coincidiran en ninguna asignatura). La víctima vuelve sonriendo, ajena al ataque por sorpresa…
Nuestro aguerrido soldado intercepta al enemigo…
[chachara irrelevante, sin importancia]
- Oye, ¿te gustaría ir a tomar un café y tal y…?
- (O_o)
- o a merendar o…
- (O_o) ¿por…?
- ¬¬ (tú qué crees…) Mujer, pues porque… me caes bien… y tal…
- Risa floja
- ¬¬
- Más risa floja…
- Q_Q
- Más risa floja…
- @_@
- Bueno, mientras sea a tomar café…
- (¿Eso es un sí?) ¿Entonces, quedamos un dia a una hora determinada, o me das tu telefono y…?
- Te doy el telefono…
- Vale
- Venga, me voy a clase
- Vale, yo voy a hacer unas llamaditas y ahora voy
Nuestro aguerrido soldado canta… ¿victoria? O_o
by Javi
26 mai 2006 at 13:19
(cantando y saltando desde los ventanales de la biblioteca)
“Oé – oé – oé – oé – oé
Oeeeeeé- Oaaaaá! “
by Javi
26 mai 2006 at 13:24
Oze, estos dos què estan fent? Que no en tot el matí no han escrit ni pruna?
by ozelui
26 mai 2006 at 16:51
Extraña victoria, pardiez… Encara no sé si és una victoria o no…
Estos dos estan, supossadament, en Benicassim estudiant i deduisc que no tenen internet allà perque Manolo no m’ha corregit l’altre post. I ja es raro això. :\
by Manolo
28 mai 2006 at 18:10
Vaig corregir el teu comentari ahir, en un moment que vaig parar per casa.
Efectivament, estavem a Benicàssim, on:
- on Manolo estudiava, CU-RI-O-SA-MENT, les màquines de Turing, el problema de la decisió (Entscheidungsproblem) de Hilbert, el teorema de la completitud de Gödel, la tesis de Church sobre funcions calculables… tot per formalitzar la definició de funció computable i així pasar a l’estudi de la indecibilitat!
- on Ali va acabar un treball sobre GPS en Matlab: programació d’uns mètodes iteratius per calcular la posició d’un receptor de GPS! I on va rebre la notícia de que ha aprovat microones (una d’eixe grup d’assignatures que tot enginyer odiarà per a tota la vida)!!
Així que, Ozeluí… demanant eixir a una xiqueta? I, de paso, fotent el treball de Javi :-P? Pobre Javi, intentant donar un toc científic a xano-xano.net i la gent ignorant-lo.
Ostres Javi, si t’ha agradat el text que ací, amablement, comparteixes amb nosaltres, ja et deixaré una introducció al tema de computabilitat de l’assignatura que espere amb més ganes aprovar ara a juny: TALF. Doncs be, s’explica com alguns matemàtics, a principis de segle XX, intentaven trobar el teorema dels teoremes: un mètode per esbrinar si una fòrmula lògica pot o no complir-se. Així, les conjectures o les tesis podrien convertir-se en teoremes o be refutar-se. Així, després d’uns 30 anys, Gödel va demostrar que tal mètode no pot existir. I tot açò per a què? Doncs per a demostrar que hi ha límits per a la programació: hi ha problemes que no es poden programar i, fins i tot, hi ha problemes que tot i tindre un algorisme per a trobar la solució, aquest no asegura la seua aturada (el temps per a trobar una solució podria ser infinit)…
…o alguna cosa així, si no he entés malament :?.
PS: Ja me contaràs, José Luis… Ja me contaràs :-).
by ozelui
28 mai 2006 at 19:03
Ja te contaré, Manolo… Ja te contaré