Cóm cambien els temps, cóm cambien les persones. L’altre vaig recordar una cosa que vaig fer fará uns cinc o sis anys, o inclús set (cóm pasa el temps) de la que ja no m’enrecordava (tampoc es una cosa per a recordarla) i que ara posiblement amb algo més de trellat no faria. Inclús ara me planteje seriosament com vaig poder fer una cosa així i quina mena de individuo era jo per entonces. I qué volia traure jo fent allò. Encara no ho tinc molt clar.

Fará estos anys esmenats avanç jo estava fent el meu curriculum vitae quan de cop no sabia que posar en l’últim apartat: el de aficións. Me molesta este apartat, no sé perque dimonis ú te que contar les aficions que te; a quí punyetes li importa el que jo faja en el meu temps lliure. Pero com pareix que així el curriculum te més coses i queda més modern i dones més informació de la teua personalitat (que tant valoren últimament les empreses) vaig acavar posant el que fiquen tots (ja veus tú: personalitat uniforme): leer, pasear, viajar, hacer deporte i altres porqueries i memaes per l’estil. No sé cóm va pasar exactement pero crec que el meu germá, que pasava per allí, em va vore la cara constrenyida o algo i crec que va ser ell el que meu va dir (pero açò no puc asergurarlo, el artifice de la sublim frase) entre divertit i serios que ficará que tocava la guitarra. Per aquell entonces jo atronava amb la meua Gibson als veïns.

- Fica que toques la guitarra.

Me pareix encara sentirlo; pa después soltarme:

- Fica que t’agrada raspar la guitarra hasta la muerte.

Pensat i fet, tú. Vaig borrar totes aquelles parides de viajar i fer deport i vaig escriure això mateixa: “M’agrada raspar la guitarra hasta la muerte”. Pareix que aquella frase, entonces, va retumbar en el meu cervell, em va colpir o algo així per que per primera vegada vaig sentir que ja tenia, jo, una meta en la vida, la meua primera meta: “¡raspar la guitarra hasta la muerte!” No, era una bona bufoná i jo ho sabia. Me imagina partintme el cul quan em preguntaren sobre això de raspar la guitarra i jo tot serios responent: “Oh sí, raspar la guitarra hasta la muerte” dient-lo amb molta dignitat.

Bueno, de totes maneres no puc asegurar que está frase reveladora me la susurrara el meu germà, ja no m’enrecorde bé. Pot ser la vaig cavilar jo a soles; que tot pot ser. La qüestió es que en una E.T.T. de Castelló (Adecco per a ser exactes) buscaven un deliniant i jo me vaig plantar en un plis allí amb el meu curriculum. Vaig tindre la idea brillant de presentarme amb un meletinet (que va causar un impacte inmediat: ipso facto em van atendre, com si fos algú important, tú: increíble, feu la prova i voreu). Una xica molt amable em va atendre. Li vaig donar enseguida el curriculum.

- Síentate aquí, por favor. A ver, así que eres delineante, muy bien, muy bien… hmmm terminaste los estudios en estas fechas…

- Correcto.

- …has trabajado aquí, aquí y aquí…

- Sí, correcto.

- Muuuuy bien, a ver, a ver, tienes tales cursos de Autocad…

- Sí, correcto.

- Y…

Quan de cop la cara se li va desencaixar i un ull, me va pareixer, li va saltar damunt la taula. Va clavar un bon rato la seua mirada en aquella frase, pareixia que no seu creia. No s’atrevia a mirarme, a alçar la vista d’aquell paper i toparse amb la meua mirada; sabia que davant d’ella tenia a una persona molt volá: un moviment en fals i l’atravesa amb un ginivet de cuina. Pero al final no va poder resistirlo i de refilo, en un moment, em va mirar de dalt a baix. No va poder aguantar la meua mirada. Allí estava jo, molt serios, amb una pétrea cara a lo Jack Palance, una mirada criminal i tamborilejant amb els dits de manera metódica e insistent la suau pell del maletí. Va ser el moment més esperpéntic de la seua i la meua vida. Una bona broma.

La veritat es que no recorde molt bé com vam quedar, quines van ser les seues paraules exactes. Evidentment no em van cridar per a aquell lloc de treball. El destí d’aquell currilum el desconec. Está guardat encara en els archius de Adecco amb aquella inmortal e imbécil frase? El van tirar a la basura? Pero la pregunta més terrible es cóm punyeta se me va ocurrir fer aquell quadro?