Recorde que están en la platja vaig bromejar amb el meu germà al vore una gorda eixir de l’aigua. Jo, imitant a la gorda que s’arrimava al seu home que estava estés sobre la toalla playera, vaig dir amb veu planyidera:
-Mira Alberto, m’han arponejat!!- portanse la mà a l’esquena, tratan de traures patéticament el doloros arpó.
Van haver rises, per supost. Desde entonces totes les gordes, curiosament son gordes i no gordos, quan eixen de l’aigua han sigut arponejades (accidentalment, per supost, e imaginariament, per supost). Espere que el col·lectiu dels gordos (gordes) no s’haja sentit ofés (no vull morir aplastat). Si s’han sentit ofesos tinc que recordarlos una cosa que deia m’abuela (que era molt guasona) a ma mare, quan ésta se faltaba i se burlaba de algún coixo o de algú que estiguera tort i ma mare la reprenia dient-li que això no estava bé:
-Tu no ho sap filla, que mitj món s’enriu de l’altre mitj?
Tumbat cap amunt, mirant els núbols, no me va costar imaginar com van ocorrer els fets… Els inefables fets ocorreguts feia uns 7 anys en aquesta mateixa platja rosaven, per supost, la tragicomedia. S.H.F. experta buscejadora (fet que no acavava de compendre molt bé la policia i encara avui en dia segueixen sense compendre) feia tots els matins submarinisme a pulmó a uns cent metres cap en dins desde l’espigó del mitj sense cap perill: les aigües tranquiles del mediterrani eren ideals per a aquesta práctica, ni tiburons ni fortes correns marines que la pugueren arrastrar mar en dins (encara que aquesta posibilitat va ser la primera descartada per la policia: el tinent de la policia en declarions al mitjans de comunicació li pareixia imposible que una corrent marina puguera arrastrar a aquella dona). Pero amb el que no contava aquella experta bucejadora era, que aquell fatídic matí, dos experts pescadors noruegos també s’havien fet a la mar. Aquells dos curtits pescadors en declaricions a la policia contaren que portant tres hores sense pescar res de bó, tan sols havien peixcat alguns peixets i algún polp, començaren a posarse neguitosos -”nosaltres que estem acostumbrats a pescar animals més grossos aquella pesca estava resultant molt frustrant; clar que tampoc coneixiem la mar mediterranea i lo que podia donarmos”. Els fets hi ha que imaginarsels de la següent manera: aborrits i frustats, no hi ha res més perillós que un pescador noruego en eixes condicions, es van exicitar de tal manera al vore un elefant marí submegirse a uns pocs metres d’on eren que ni tan sols es van qüestionar el sorprenen fet d’una aparició de tal característica asombrosa. De fet, tan exitats estaven que una vegada arponejada la seua presa i arrastrada a la barca, i de dir repetides vegades mentre tiraven que aquell elefant marí pesava més de lo normal, es van quedar tan sorpresos de la esgarrifant trovada que un d’ells, Olaff Jojhanssen, de irsuta barba petiroja sense reconeixer el que tenia realment davant va exclamar la inmortal frase: -Un elefant marí amb forma humanoide! Quina trovalla!
-Toma, i en traje de bany!!- va exclamar l’altre malamentós noruego, inclinantse llaujerament mentre li donava una pitada a la seua pipa, adoptant de sobte una cómica postura que imitaba a la del mateix Sherlock Holmes. (Imaginen el diáleg -”Watson, este elefante marino lleva traje de baño” Ante la perplexitat de Watson Holmes remata aclarant que: -”Se trata de una mujer bastante gruesa, mi querido y miope Watson. Tome mi lupa Watson y vera como lo que digo es cierto”. Sorpresa de Watson al inclinarse amb la lupa i cara de fascinació per la perspicacia del seu company). Pero va ser al sentir uns extranys gemecs quan van començar a sospitar, per al seu horror, que allò podria ser una altra cosa, i definitivament, va ser al donarli la volta quan van vore que aquell elefant marí portava un bigot excesivament pelut per a tratarse de un elefant marí.
Per a tranquilizar al nostre ben estimat Col·lectiu de Gordos hi ha que dir S.H.F. no va morir a conseqüencia de tal arponejada, sino que només va sofrir ferides de consideració (!). El arpó, va ser llançat de tal manera que, de sort, se li va clavar en el ojete, no alcançan-li així, afortunadament, cap organ de vital. Pero el arpó no va poder ser extraigut fins tres hores després, en el hospital amb la cirurjia adecuada, per a suplici de la experta submarinista. També he de dir que va sofrir lo seu en el curt trajecte que va fer amb els dos noruegos en la barqueta fins la platja, perque estos dos van tindre la brillant i humanitaria idea de traure l’arpó amb les seues propies mans. El company de Olaff conta com el seu company al principi, per a poder fer millor la força per a traure l’arpó, va apoyar pudorosament la punteta del peu en el cul de la submanista, que estava boca abaix (clar): “pero al ver que el arpón no salía porque estaba muy clavado hacia dentro tras un esfuerzo sobrehumano, Olaff hincó el pie con todas sus fuerzas y, como si se tratase de la espada del rey Arturo, tiró del arpón de una manera tal, sin escrúpulo alguno, que me pareció que había en ello algún tipo de venganza irracional para con la pobre banyista. Olaff al cabo de media hora desistió, y con el gesto contrariado y lleno de resignación me dijo, secándose el sudor de la frente y dando una profunda pitada a la pipa (ya bastante sosegado):
- Hemos perdido el arpón querido camarada- recuerdo que lo dijo de una manera bastante sentida, pues se tratava, no de un arpón cualquiera, sino de su arpón favorito.”
