No he investigat a fondo el tema, pero en paraules del meu germà hi ha una cantitat enorme de gent que es dedica a la ensenyansa. Em pregunte a qué es deurá. Crec trovar una de les raons, de la qual no es parla. La raó es que no es vol abandonar la vida d´estudiant; no es vol abandonar l´escola. No es una broma. Hi ha que pensarlo a fondo; la majoria de esta gent es tira fins els 27 o 28, inclús els 30 anys seguint una rutina. Antes això no pasava, no? La gent als 15, als 18, als vinti poquets ja habien acavat de estudiar. Afrontrar la vida, i quan més tard pitjor, prop dels 30 deu de costar molt; desacostumbrarse del horari de estudiant, de les festes senyalades, de les vacacions d´estiu (3 mesos), i de sobte tindre que canviar d´horari, d´ambient, d´altre tipo de responsabilitats, encara que siguen remunerades, costa molt. Molts d´ells després d´una curta experiencia en el món laboral decideixen tornar a l´escola o (l´institut) de l´única manera que poden; recuperar el horari i l´ambient del que venien, un ambient ben familiar, que coneixen desde l´infancia, es el seu desijt més profund.
El que pasa ara, i no saben ells, es que en unes poques generacions l´ensenyansa a canviat molt; de fet pareix haver sofert un gir de 180º; pues son ara els estudiant qui repartisen els calvots (als profesors) i no al revés. Açò a provocat un sinfín de baixes per depresió.
Evidentment, no estic generalissant, hi ha gent per a tot. I no me cap cap dubte de que els hi ha que tenen verdadera vocació d´ensenyansa; també hi han altres raons tan capitals com que no hi ha sortida laboral per a moltes carreres; hi ha també que está desitjós d´acavar d´estudiar i ficarse a treballar, ferse independent (no saben el que es diuen); i hi ha gent que ni te ganes d´estudiar ni ganes de treballar (i no son pocs els de este col·lectiu).
Evidentment, no estic generalissant!! Juas!! Evidentment, em senc al.ludit (algú més per ahí?).
Evidentment,ets sent inspirat per allò que en diuen - jo mai m’ho he pres seriosament - de que les mames agraden tant a un home, perquè li recorden quan li les xuplava a sa mare als primers mesos de vida. Evidentment, tal raonament no es manté en peus de cap manera: no he vist cap xica -evidentment, no estic generalissant - alevaeta mirant-li els pits a cap altra.
Evidentment, mai has entés que és estudiar una carrera universitaria, ni veus/ni compartixes l’esforç que en supossen. Les pel.lícules americanes d’universitaris son aixó, pel.lícules.. Tant me fa que parles de carreres de 3 que de 5 anys. Al final, donde dicen “3″ son “6″ y donde dicen “5″…ni se sap.
Evidentment, la generació dels nostres pares, un atrevit 90% només aconseguia finalitzar els seus estudis primaris. Ton pare, no cal anar mes lluny, no te ni el graduat. Ara, tampoc li ha fet falta més per a ser persona o asumir les responsabilitats de les que parles mes amunt, o afrontar la vida - bonica expressió, germanet - abans de cumplir els vint.
Evidentment, els canvi en la educació obligatoria, prorroguen la festa educativa fins els 16; i la majoria dels pares creuen convenient que els seus fills -menors d’edat fins els 18- estudien alguna cosa mes: que estudien un ofici de profit o una carrera (una carrera de profit?). Si el xiquet o la xiqueta resulten minimament aplicats fins els 20 o 21 no acaben d’estudiar una formació professional; i si son dels afortunats que poden optar per una carrera, uff…aleshores millor no acabar-la mai, que si no tocarà pencar, i aixo de pencar no mola, tat?
Treballar com a professor, el meu subconscient no m’ho ha dit encara, tal volta estiga relacionat amb meu ple de goig pas per l’institut (que passa? a mi me molava!!),però trobe que està més relacionat amb la mala oferta de treball que hi ha al món laboral. El meu cas, encara és un dels afortunats, enginyers industrials i delineants, deuen ser els dos estudis més sol.licitats per ací on vivim tu i jo. Igual jo sóc un poc gos, i no em senc tentat per treballs on et demanen responsibilitats altes a costa d’un sal.lari irrisori. I ja dic, que jo em puc considerar afortunant, perquè almenys ofertes no en falten. Cosa que no poden dir, i mal que en sap, informátics i telecos, que han d’optar, per guanyar-se les bajoques a Madrid o Barcelona.
Per tant, no et deuria sorprende, que llicenciat i diplomats opten per opositar a l’estat (almenys allí sí tenen en compte els titols que pugues tindre) , uns per trobar feina fixa, altres per accedir a un sou decent que li permeta pagar la hipoteca, altres , tal volta - jo no posaria la mà al foc - fins i tot per vocació. I tal volta, en el cos dels mestres i professors siga on mes gent vocacional pugam trobar.
Que la cosa pinta mala, ja ho sabiem!! Que t’has cregut tu!
Xá, ningú més s´ha sentit al.ludit?
El exemple de la mamella está molt bé, pero es incorrecte, está mal exposat. La cosa no seria així en este cas. La cosa no seria “m´agraden les mamelles de les ties per que quan era menut mamava la teta de ma mare”. No. La qüestió es “no puc o no vull beure llet de teta-brick perque he estat mamant desde els cero als treinta anys de la mamella de ma mare”. No se trata d´una cosa freudiana (encara que la paraula subconcient aparega en el títol), d´un record d´infantesa, d´una cosa que vas fer en l´infancia i resulta que te una influencia trascendental i te marca. No perque isa cosa que vas fer en l´infancia, com va ser mamar de la teta de ta mare (la meua, tio) no l´has deixat de fer fins els 30 anys. En este cas el títol La vuelta al cole ha pogut donar peu a erronees interpretacións. No hay vuelta posible, para que haya vuelta uno se tiene que ir… No se trata tant d´un retorn a l´infancia o adolescencia (ja siga bó o dolent). No se trata de cap retorn perque ú no se n´ha anat. Recordem, per a seguir en l´exemple “tetudo”, no has deixat de mamar mai: per lo tant no hi ha el record que vas mamar (amb plaer o no); no hi ha retorn a aquella práctica mamatoria perque no l´has abandonat mai esta práctica. Se trata d´una costum. De vencer una costum (o no vencer). Ja siga una bona costum o una dolenta costum. Hi ha gent que no abandona costums roïnes o costums molt pesades(“el subconscient es un punyetero, no vol canvis” i la frase no es meua). Pareix que jo he dit que això d´estudiar es jauja, que “vos” pegeu una vidorra que ni el Rey, pero Jo, en ningún moment he dit o he deixat entreveure tal cosa: que la vida d´estudiant es una bona costum, per dirlo d´una manera, i no la voleu abandonar. Pero també pot ser una raó valida. Pero no he dit això. (Ademés, l´estudi no es un infern, eh? Va a resultar que estudiar es més infern que treballar; ni una cosa ni atra)
Per últim te tinc que dir con evidencia, o sea evidentment, obviament, indudablement, certament o con certeza i de manera indiscutible o indiscutiblement (que no se pot discutir) t´has sentit al.ludit. Pero te de dir que quan ho escrivia no pensava en tú. Con la mano en el corazón te lo digo hermano. Encara que després de penjarlo sí. Sí pero no he pensat mai en això de que no has pogut fer front al món laboral o la vida, ni que te falta valor ni res per l´estil. Pero fixa´t, que quan jo parle de responsabilitats, no parle de major o menors responsabilitats, sino de altres responsabilitats, de diferents responsabiblitats a les que u no está acostumbrat (oh, una altra vegada esta paraula así). 30 anys, els primers 30 anys… molt de temps me pareix a mí. Ademés hi ha que dir les coses com son: la vida es una putada; el món laboral es més competitiu que el món del estudiant i a ésta competivitat l´estudiant que acava tant tard no está acostumbrat. Sí, tens un títol de carrera, tens més posibilitats de competir millor, pero ay… L´espasa més llarg no dona més valor al caballero flojo en estas lides; ton pare en una espesa més curta te rajaba en un plis tan a tú com a mí (amb un tenedor (o forqueta) haguera tingut prou) Als 30 anys papa se manejaba millor en este món que nosaltres. No es una qüestió tant de títols, pero sí, també de títols sino de temps. Les generacions anteriors acabaven antes les carreres, sí o no? Les d´ara no les acaven més/masa tard?
Ademés no crec que pese tant estes altres responsabiblitats tan com el canvi d´ambient.
PD: me sorpren que digues que en l´ensenyasa es on hi ha més esperits vocacionals, per dirlo de alguna manera. Per experiencia propia casi tots els professors que he tingut van resultar ser uns infiltrats, “uns xuplaors de pot” com diria el mític Paco Roig, gent que em donava unes pésimes clases i que els importava un bledo tot. A mí també, pero Jo no cobrava, tú. Lo de la vocació ho vaig escriure dudant e ironitzant; dudant e ironitzant per que no tinc molt clar qué punyetes es això de la vocació. La vocació…puaffffff!
PDD: I me crec lo que me crec, com tú pareix te creus lo que te creus! Masa al.ludit, xato. Ademés Jo en ningún moment he dit que valore poc el esforç de estudiar una carrera. Ademés no tinc perque compatir ningún esforç. Tú compartises el meu esforç en el meu treball?
Home, ja m’extranyava que no digueres res, jejeje!!
Com veieu silenciosos visitants, estos dos germans opten per una via novedosa de relació. Incapaços som d’afrontar esta “discusió” cara a cara, ens toca fer-ho mitjançant el blog, segurament, no per falta, i encara que sone de lo més ripipi, d’ “amor fraternal”, sinó de confiança en tractar qüestions personals. Tal volta sí tens tota la raó quan ficaves l’exemple del titulat amb una gran espasa, i que no te el suficient valor per tindre confiança amb el seu germà per tractar diversos temes.
“Oh, hermano, arrojo mi hueca espada, pues jamás tuve intención ninguna de levantarla contra ti con intención de herirte, sólo de usarla como escudo ante tu initencionada y por mi así sentida ofensa” (exacte o exactament, o indublbement o si vols, no ho poses en dubte: la frase es meua!!).
En quant a lo de la vocació, eixe inaprensible manantial d’impulsus que han de guiar les accions que hem d’empendre per a conseguir els objectius bla bla bla…doncs, qué dir-te? Cada un, té els que té; sí és que en té!! Llegia ahir al interessant llibre de Chomsky, que Bertrand Russell s’havia interessat força, durant gran part de la seua vida, sobre la funció de la educació. No recorde literalment la frase - sempre he tingut poca memòria per estes coses - que un educador havia de contemplar un xiquet o una xiqueta com un jardiner contempla un arbre acabat de plantar, amb una innata i tremenda capacidad de creiximent i desenvolupament, a qui ha de cuidar, donant-li llum i aigua suficient per a que totes estes capacitats es desenvolupen naturalment. Expressat per Russel també amb altres paraules, venia a dir, que l’educació personal havia de ser tal que desenvolupés aquelles facetes creatives que més presents/potencials es estigueren/donaren en un xiquet. Obviament, si aquest plantejament es desitjable, encontrem moltes males actuacions en els plans d’educatius que em tingut i tenim. Tot i aixó, no lleva que hi haja persones amb una clara vocació. Quan ho vaig dir l’altre dia, després de penjar-ho, vaig pensar que no ho havia encertat. No són els mestres el qui tenen més vocació (recordem si nó la figura de Don Rafael, qui tenia com única vocació fotre mà a xiquets i xiquetes), segurament són els metges i els ATS qui més en tenen, amb una asombrosa capacitat d’empatia davant els temps que corren. Dels dentistes, però, ja no n’estic tan segur…
Clar està, que la vocació com s’enten hui en dia és en pos de la consecució d’un lloc de treball. A mi m’agrada fer castells a l’arena de la platja, pues a mi m’agrada fer la siesta, pues jo estaria tot el dia llegint llibres, pues jo mamant de mare. No!! D’això no se’n diu vocació. Si la gent no es molt roïna, en dirà “hobbies”. La vocació, diuen, ha de vers al treball. “Treballa en lo que t’agrade”. Oh, manit consell dels pares i mares! I que passa si tens vocacions, pero ninguna d’elles vers al treball? Ai, ai, ai!! Que fotut treballar aixi!! A quanta gent se la empeny contravoluntat a un treball? Traballar per un sou, treballar per un amo! I cal tindre vocació i tot!! Estem ben apanyats!!
p.d. Sense voler entrar en mal rotllos, i en referencia a la teua ultima postdata, dir-te que no trobe del tot justa la pregunta, llevat de que estigues a apel.lant a la meua empatia, de si compartisc l’esforç del teu treball. Obviament, no compartisc el teu sou (motiu cabdal del teu esforç); i no per això deixe de compendre que el teu treball no és, ni de lluny, del teu agrad. Això ni ho dubtes.
p.d.d: Per l’hora que és, imagine que açò no ho llegiràs fins d’aci unes hores; moment eixe, en el que ja estaràs de vacances!! Així que només desitjar-te que les disfrutes, que les tens ben merescudes, i a vore si quedem per anar a sopar i celebrar-ho, no? Pagues tú!! jejejej.
Jaaaaaaaaaaaaaaaaaaa estic de vacacions!!! Vaca-vaca-vacaccionss! (ja sé vaig en retrás, respecte al blog, pues pareix que esteu ja fa molt de temps de vacacions, no? Manolo). Xanquiu.
En quant a la reserca d´una vocació pense sempre amb el tio Crema, quina sort te el puta!!! El tio Crema, per a qui no el conega, després de un brutal cumshot (jerga técnica: quan se corre en la cara de les prunetes) sempre li entra la risa i comença a partirse el cul (i allí está la pobra tipeta, la cara feta un cromo(açò últim me posa a 100(pero no ho digau a ningú))). Un dia ens preguntavem per qué se partia el cul: evidentment vam donar enseguida amb la resposta: li entra la risa quan recorda que li paguen per fer lo que fa!!! Bueno pues lo que fa Sir Peter North seria lo que, per a mí, se aproxima a una vocació ideal.
Increíble, després, al final de tot, el nom de Don Rafael tenia que apareixer per algún lloc…quin tio més imbécil, no puc amb ell…
En quant a la posdata lo únic que volia dir es que Jo no puc compartir el esforç que vas fer a la universitat per que simplement no vaig anar amb tú, ni vam estudiar junts, ni te vaig ajudar a estudiar per preparar exámens; es un esforç individual que vas fer tú a soles, com Jo el treball que faig el faig a soles o amb els companys que tinc. Empáticament el puc compendre l´esforç, pero no compartir, pues no sé el que es. Jo no puc compartir la fam de mil.lers de morts de fam del Senegal o Uganda(menje tots els dies molt bé), la puc compendre de alguna manera, pero això ja es una altra cosa molt diferent.