Hola xics!! Com no tot han de ser culs i cebes, que vos pareix si recomanem a l’estil Josevi alguna lectura per a lo que queda d’estiu? Esta està molt bé per a la platja, allí sentaet a una hamaca; si t’agobia te tires a la mar :D… És un primer extracte; si veig que agrada (¬¬’), ja aniré anyadint-ne més. Nota: no consideraré el silenci administratiu com un aceptació de la proposta, eh?
Aquest troç figura al prefaci (octubre de 1994) d’un llibre de Noam Chomsky sobre l’educació. Te un títol força sugerent: “L’educació. La millor eina per formar persones lliures i amb criteri”.
Allà va!
“La qüestió bàsica la va formular amb molta claredat Thomas Jefferson cap a 1816. Va ser abans que la Revolució Industrial s’hagués implantat de debò, a les antigues colònies, però se’n podia començar a veure l’evolució. En els seus darrers anys, mentre observava el que succeïa, Jefferson estava molt preocupat pel destí de l’experiment democràtic. Temia l’ascenció d’una nova forma d’absolutisme més nefasta que la que havia estat enderrocada per la Revolució Nord-americana, que va encapçalar com sap tothom. En els seus darrers anys Jefferson distingia els que anomenava “aristòcrates” i els “demòcrates”. Els aristòcrates són “els que temen el poble i en desconfien i desitgen arrabassar-li tot el poder per posar-lo en mans de les classes altes”. Els demòcrates, en canvi, “s’identifiquen amb el poble, hi confien, l’aprecien i consideren com el dipositari hones i segur de l’interés públic, si no sempre el més savi”. Els aristòcrates, que Jefferson menyspreava ja que percebia amb claredat la contradicció òbvia entre democràcia i el capitalisme, o de manera més precisa el que en podríem dir capitalisme realment existent, és a dir, guiat i subvencionat per poderosos estat del desenvolupament, com ho era a Anglaterra i als Estats Units i en rigor a tot arreu.
Aquesta contradicció fonamental s’accentuava a mesura que noves estructures empresarials obtenien cada cop més poder, no per mitjans democràtics sinó sobretot a través de tribunals i advocats que convertien el que Jefferson denominava les “institucions bancàries i les societats adinerades”, que deia que destruirien la llibertat tot i que a penes en va a arribar a veure el començament. Es van convertir, sobretot gràcies a tribunals i advocats, en “persones immortals” amb poders i drets que depassaven els pitjors malsons dels pensadors precapitalistes com Adam Smith o Thomas Jefferson. Mig segle abans, Adam Smith ja advertia contra aquesta situació, tot i que amb prou feines en va veure el començament.
La distinció que va fer Jefferson entre els aristòcrates i els demòcrates la va desenvolupar aproximadement mig segle després Bakunin, el pensador i activista anarquista (de fet una de les poques prediccions de les ciències solcial que ha resultat mai certa: només per això hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol temari acadèmic seriós de ciències socials i humanitats). Ja al segles XIX Bakunin va predir que la puixant intel·lectualitat del segle XIX seguiria un de dos camins paral·lels. Un era l’explotació de les lluites populars per obtenir el poder de l’estat i convertir-se en el que anomenava una “burocràcia roja que imposarà el règim més malvalt i implacable de la història”. Aquesta era una línia. L’altra línia, deia, era la dels que descobririen que el veritable poder era en una altra banda i que n’esdevindrien la “clerecia comprada” (segons paraules de la premsa laborista) i servirien els autèntics amos en el sistema de poder privat auspiciat per l’estat, bé com a directius bé com a apologistes que “colpegen el poble amb el bastó del poble” (segons ho va expressar) en les democràcies capitalistes estatals.
Les similituds són sorprenents, i arriben fins al present. Ajuden a explicar les transicions ràpides que alguns fan d’una posició a l’altra. [...]
Independement de Jefferson i Bakunin, n’hi havia d’altres que arribaven a la mateixa percepció al segle XIX. Un dels intel·lectuals nord-americans més descatats va ser Charles Francis Adams, que el 1880 descrivia l’ascensió delque avui en dia [...] anomenen “societat postindustrial” (recordem que era el 1880), una societat on, diu Adams, “el futur és en mans de les nostres universitats, les escoles, els especialistes, els científics i els escriptors i els que s’ocupen de les tasques de direcció efectives a les institucions ideològiques i econòmiques”. Avui dia se’ls anomena l’”elit tecnològica” i els “intel·lectuals actius” o la “nova classe” o amb alguna altre terme similar. Ja el 1880, Adams concloïa que el “primer objectiu dels ciutadans reflexius, doncs, no hauria de ser mantenir un o altre partit polític al poder, sinó refermar l’ordre i la submissió a la llei”, amb la qual cosa volia dir que calia permetre a les elits funcionar en el que el Banc Mundial en diu “aïllament tecnocràtic” [...], o segons l’Economist londinenc expressa l’ideal d’avui, “la gran política hauria d’estar aïllada de la petita política”. És el cas a la Polònia lliure, assegura als seus lectors, de manera que no han de patir per si el poble d’aquest país demana alguna cosa del tot diferent a unes eleccions lliures. A les eleccions poden fer el que vulguin, però com que la gran política está aïllada de la petita política i l’aïllament tecnocràtic prossegueix, al capdavall tant se val. Això es democràcia.
Una dècada abans, el 1870, Adams havia advetit [...] que el sufragi universal “menaria al govern de la ignorància i el vici, amb el poder en mans del proletariat europeu i sobretot cèltic a la costa atlàntica”,[...] “un proletariat africà a les costes del Golf i un proletariat xinès al Pacífic”. Adams no va preveure les tècniques sofisticades que es crearien al segle XX per assegurar que la gran política continuï aïllada de la petita política mentre la franquícia s’estenia a través de la lluita popular i per garantir que el poble es mantingués marginat i despreocupat, sotmés al nou esperit de l’època, i que no veiés com un poble lliure amb dret a la dignitat i a la independència sinó com àtoms de consum que es venen al mercat laboral, com a mínim quan estan de sort.
En realitat Adams expressava una idea antiga: vuitanta anys abans Alexander Hamilton l’havia formulat clarament. Va dir que existia la idea que el poble és una “gran bèstia” i que la veritable malaltia és la democràcia. Això ho deia Hamilton. Aquestes idees s’han consolidat cada cop més en els cercles instruïts a mesura que els temors de Jefferson i les prediccions de Bakunin anaven fent-se realitat. Les posicions fonamentals que han penetrat en aquest segle les va expressar amb gran precisió Robert Lansing, secretari d’estat de Woodrow Wilson, posicions que van menar al “temor roig” de Wilson, tal com en diuen, que va anihilar el laborisme i el pensament independent durant una dècada. Lansing va advertir sobre el perill de permetre que la “massa d’humanitat ignorant i incapaç” esdevingués la “dominant a la terra”, o encara que fos influent, com creia que era la intenció dels bolxevics. Aquesta és la reacció histèrica i del tot errònia força corrent entre la gent que veu amenaçat el seu poder. Aquestes preocupacions les van formular amb molta claredat els intel·lectuals progressistes de l’època, i potser el més destacat n’era Walter Lippmann en els seus escrits sobre la democràcia, sobretot de la dècada de 1920. (Lippmann també va ser el degà del periodisme nord-americà i durant molts anys un dels analistes més distingits dels afer públics).
Recomanava que “el poble es mantingui a ratlla perquè els homes responsables puguin viure sensa la nosa de les trepitjades i els rugits del ramat esgarriat” (això remet a la “bèstia” de Hamilton). En democràcia, sostenia Lippmann, aquests “intrusos ignorants i manefles” en realitat tenen una “funció”. La seva función és ser “espectadors interessats de l’acció”, però no participants. Periòdicament han de prestar el seu pes a algun membre de la classe dirigent (d’això se’n diu eleccions) i en acabat han de tornar als seus assumptes privats.
De fet, si fa no fa al mateix temps idees com aquesta passaven a formar part del cos principal de teoria acadèmica. En el discurs presidencial de l’Associació de Ciència Política Nord-americana de 1934, William Shepard afirmava que el govern havia d’estar en mans d’”una aristrocràcia de la intel·ligència i el poder”, mentre que als “elements ignorants, desinformats i antisocials” no se’ls podia permetre que controlessin les eleccions, com erròniament creia que havien fet en el passat. Un dels fundadors de la ciència política moderna, Harold Lasswell (en realitat un dels fundadors del camp de les comunicacions) va escriure a l’Encyclopedia of Social Sciences, el 1933 o 1934, que les tècniques de propaganda modernes, perfeccionades fins a un punt impressionant pels liberals wilsonians, proporcionaven la manera de mantenir al poble a ratlla. Lasswell qualificava Wilson d’ “el gran Generalísimo del front de la propaganda”. Les fites obtingudes per Wilson durant la Primera Guerra Mundial van impressionar altres persones, incloent-hi Adolf Hitler (ho poden llegir a Mein Kampf), però més que a ningú a la comunitat empresarial nord-americana. Això va menar a una gran expansió de la indústria de les relacions públiques, dedicada a “controlar la ment pública”, com ho solien expressar els seus partidaris en temps més honestos.[...] Laswell denominava propaganda l’objecte dels seus escrits. Nosaltres no fem servir aquest terme. Som més sofisticats.
Com a politòleg, Lasswell, propugnava un ús més sofisticat d’aquesta nova tècnica de control del poble facilitada per la propaganda moderna. Això, deia, permetia als homes intel·ligent de la comunitat, els dirigents naturals, superar l’amenaça de la gran “bèstia” que podria pertorbar l’ordre a causa, en paraules de Lasswell, de “la ignorància i la superstició de les masses”. No es pot sucumbir a “dogmatismes democràtics que diuen que els homes són qui poden jutjar més bé sobre els seus interessos”. Qui ho pot jutjar més bé són les elits (els aristòcrates de Jefferson, en altres paraules), als quals cal assegur els mitjans per imposar la seva voluntat amb vista al bé comú“
Ale, a qui li cal un banyet a l’aigua? Torneu prompte que falta la part més crítica encara!!
by josevi
30 jul 2006 at 21:23
Bueno, entonces quan t´acaves el llibre mel pases, no?
by joan
31 ago 2008 at 16:48
Vint tesis contra En Rorty i els filòsofs postmoderns.
Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l’objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.
Amb l’aparició de la nova elit econòmica s’intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l’altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.
La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d’intensificar l’explotació i d’assegurar els seus privilegis. I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.
Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.
La nova elit també tracta d’assegurar-se privilegis jurídics.
En la lluita de classes, la confrontació essencial és l’econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l’explotació, i, l’inrevés, les classes espoliades intenten evitar l’espoli.
Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l’activitat econòmica.
Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l’explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d’iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic. Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.
Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d’uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l’impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels “amis” no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.
Així ho explico a “La filosofia i la religió sense caretes”, pàgina125, que diu: “De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d’un milió i mig d’habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els avantatges del seu sistema social i polític” (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement La filosofia i la religió sense caretes).
Els treballadors de l’Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.
Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.
En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.
En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l’Imperi nord-americà és la fi de la història.
Si la “veritat” és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d’estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu “Creure que es creu”.
Tots aquests moderns volen fer una reutilització d’En Nietzsche i d’En Heidegger. Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann…(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S’hauria acabat l’època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge i de les idees “útils”.
Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:
Tesi: En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d’una determinada ideologia (La definició d’ideologia és: conjunt d’idees que són en funció dels interessos d’una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d’una determinada ideologia.
Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge.
Per entendre’ns: El president George Bush als seus discursos s’atreveix a dir que “l’ateisme és una creença”. Les expressions reaccionàries d’En Bush enllacen perfectament amb la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de “El disseny intel·ligent”, referida a la creació divina de l’univers.
En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un “pensador” que deixa de banda la filosofia, que “mostra” la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d’innovador d’En Rorty és una disfressa d’un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d’En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d’En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s’atreveix a posar a un mateix “nivell creatiu” la literatura, la filosofia i la ciència.
Els philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d’En Fukuyama i d’En Glucksmann (Al Cercle d’Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.
La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d’Europa i d’Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda com a hegemònica. S’entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.
S’ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.
Tesi: Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment de noves contradiccions que posen en perill l’ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l’aparició del capitalisme al seu si.
Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D’antuvi, els inquietà l’aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l’acumulació de riqueses.
Tesi: En tot moment les elits intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han
aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s’ha produït un afebliment de les garanties democràtiques. Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.
Tesi: Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d’ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.
Tesi: L’emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l’explotació i la injustícia.
Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l’argumentació.
Tesi: L’ordenació de la societat d’acord amb l’emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s’esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l’aparició de les revolucions democràtiques.
Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren pas revolucionaris. S’ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.
S’ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s’havien autodeclarat “representants del poble francès”.
Es pot constatar a altres àrees d’Europa – per exemple, a Prússia – també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se’n derivà una situació revolucionària.
Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.
Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d’una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.
Fent un manlleu a En Hegel, “la filosofia surt com l’òliba, quan el sol ja és post”. O sigui, no és el cas que de la ment d’un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.
Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com “els més grans” o “els més importants” als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.
Tesi: La major part dels “grans filòsofs” són d’ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.
Tesi: A l’època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d’altres.
En Locke pogué publicar la seves “Cartes sobre la tolerància” després de la Revolució “la Gloriosa” de 1688. Però s’ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d’entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.
Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.
Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l’Imperi romà, continuaren utilitzant l’Església catòlica com a instrument de repressió ideològica. Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).
Tesi: A les societats democràtiques febles – com n’és el cas de l’espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.
Tesi: Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.
Tesi: Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.
Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de “philosophes” i es fàcil constatar que de l’allau de literatura filosòfica no se’n deriva cap canvi ideològic notable.
Al meu parer, l’allau de “philosophes” no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de “philosophes” no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.
Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels “philosophes”.
La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l’inici de la política de “Grandeur” d’En Charles de Gaulle.
Aquests “philosophes” de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s’esgoten traduint els autors alemanys. Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de “l’esprit” francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d’un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors…i més coses han acompanyat la vida d’aquests nous personatges públics.
Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els “philosophes” participen – sembla que espontàniament – en una campanya permanent d’enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N’Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.
Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d’En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà “deleuzià”. I diu tot això en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d’En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d’En Deleuze).
Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores; és com si aquestes elits volguessin rescatar “el dret de les classes dirigents” de línia platònica i deixar en suspens l’emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels “philosophes”.
L’enunciat elitista ( i també el de N’Althusser) seria una cosa així: “vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar no disposeu de formació suficient per a intervenir en l’ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts – o dels dirigents del “partit” -. Renuncieu a l’emotivisme moral.
És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les “masses”.
És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.
Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.
Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.
Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l’Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l’altra, les elits s’apoderen de part d’aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.
Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.
Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d’afeblir la ideologia democràtica.
Vist això, respecte del tema que encapçalava l’article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l’emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d’En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.
És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d’algun “philosophe”, s’escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d’uns autors del segle XVIII.
En justificació a això, he de dir que l’emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l’establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda per la majoria de la població.
Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant “l’intel·lectualisme moral” i “el naturalisme social”. No és el cas que els filòsofs es cansessin d’aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l’òliba. Tancat el breu període de les “polis” democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.
Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l’eterna cantilena de “l’intel·lectualisme moral” i de “el naturalisme social”, cantilena que “no passava mai de moda”. Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N’Aquino i el Papa.
(Aclariment: “intel·lectualisme moral” és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s’aconsegueix per mitjà de l’activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d’Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N’Aquino, “la fe i la raó” coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, el Papa és la màxima autoritat en matèria de moral).
(Aclariment: “Naturalisme social” és la doctrina de N’Aristòtil sobre els principis “eterns” que defineixen “la societat humana”. Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s’ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s’orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s’ha d’entendre que és una cosa natural i s’ha d’entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l’esclavitud, gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)
O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que “els enemics del poble” continuen promovent tot de “philosophes” amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d’afeblir les crítiques contra les elits.
Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.
Tesi: El denominat “postmodernisme” és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent “pragmatisme de dretes”, ens proposa que l’activitat de l’home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de “l’esperit humà”.
(Podeu veure l’aclaridora denúncia de N’Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales, en un resum; també inclou denúncies contra els postmoderns).
No sabem quin tipus de lluita desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.
Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l’Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.
Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.
Per altre costat, l’Església catòlica no troba recursos dialèctics per a front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.
O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l’emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.
by javi
31 ago 2008 at 22:23
Manolo…açò que és? Joan Quetgles…
by Manolo
31 ago 2008 at 23:24
Nu sé, massa llarg per a llegir un diumenge… Llegiré el comentari del nostre amic mallorquí Joan en un altre moment.