Tenim uns amics, Laura i Luís, amb qui duem dos inolvidables minibotellons dissabte la nit a la platja de Borriana. Duiem unes cadiretes plegables del repàs, la bolsa nevera, i amb una botella de Ballantine’s i altra de ron tenim la festa en marxa, festa que sol acabar tots remullats en la platja, vora les 6 del matí…

…La nostra parelleta, ens contava, que havien estat el cap de setmana pasada en Madrid, i entre visita al parc de la Warner, havien tingut ganes d’anar a vore el Valle de los Caídos. :O

Íbamos, con otra pareja, él también Guardia Civil; el chico es de derechas, muy muy de derechas -ens contava Luís. De extrema derecha, vamos. Y tenía muchas ganas de ver la tumba de Franco -que per lo vist, està allí soterrat. Pel que sembla, el xic en qüestió, es una d’estes persones mega-organitzades, que fiquen nerviosos la resta de mortals. Ja sabeu, que aci regna el “pensat i fet”… doncs bé, sembla que organitzava fins si es dutxarien primer, i despres baixarien les maletes, i si desdejunarien en tal lloc i no en tal altre, i l’hora en que havien de fer cada una de les accions del dia.

-Coño, que fui a sacar pasta al cajero, y me dijo que no, que aquello no estaba programado en el plan del dia!! -ens deia flipat Luís- ¡No vuelvo de viaje con ellos!

I, clar, la pregunta, davant de tanta programació era òbvia:

-Y, Luis, y entre tanta programación tuvieron tiempo para echar un quiqui?

-Ahora te cuento: a las 4 de la noche, oímos que suena la radio a toda ostia en su habitación. Nosotros descojonándonos: coño, no pongáis la radio, que si no sabemos todos que estáis echando un quiqui!!

-Y qué pusieron, musiquita de los 40?

-Que música, ni qué leches!! Éste sólo escucha la COPE!!

Elemental, querido Watson, que diria aquéll…