De vegades es produeixen unes coincidencies en la vida que et fan pensar. Tals coincidencies pareixen ser, se donen la maña, més ficció novelada o película de celuloide que realitat. I u pensa de vegades, quan es testimoni directe de estes coincidencies, que no poques vegades la ficció s´ha nutrit de la realitat o que la realitat es més ficció que la ficció propia: encara que es cert que no hem vist mai, per lo menos a mí me consta així, a un tipo amb calçotets rojos volan per ahí fent de altruista(1). En el rutinari trajecte que faig de casa a la biblioteca i de la biblioteca a casa m´ han ocorregut tres d´eixes coincidencies que et fan pensar.

El dimarts passat eixia Jo de la biblioteca de excel.lent humor, havia llegit no sé quin artícul molt divertit quan de cop, arrivant al cantó on es creuen La raval i Los infantes, casi sóc arrollat per una xica patizamba que portava una plorera important. Veloz com el correcaminos va desapareix mentre Jo encara me recuperava després -vaig estar hábil- de les tres volteres mortals cap arrere que vaig fer per esquivarla. Em vaig preguntar intrigat per que ploraria (també cóm dimonis havia pegat Jo aquelles tres volteres); no se sol vore gent per el carrer plorant. Me va impresionar vore fugazmente aquella cara jove totalment descomposá: els nassos transpiraven com els de un porc senglar, els ulls de tan rojos i apretats pareixien dos ojetes i finalment a mí me va pareixer que mentre plorava anava menjant dos saltxitxes (desfoganse, se enten; vaig pensar “mírala ella, del disgut se está arreant dos llonganises a palo seco”) pero no, eren els seus propis morros que se li havien unflat. Xá, jo tant content i ella amb aquella cara de tragedia chejoviana (açò últim es només per a erudits repelents). Enseguida, tot seguit, vaig pensar en Robert Altman i les seus vides creuades, i de cóm es la vida de extranya.

El dimecres tornan a casa tot distret arrivava per el mateix camí al cantó entre La raval i Los infantes. Ja no m´enrecordava de aquella xica llargueruda i patizamba de l´altre dia, pero una dona d´uns quaranta anys me la va fer recordar. Va pasar per el meu costat com una caperulla siniestra, com un esperit, flotant lentament, como un lamento pesaroso, amb el llavi inferior ballantli break-dance i aixugantse les llágrimes quedament amb un klinnex. Aquella dona, lletja com un pecat, gris, sense vitalitat ni atractiu, atrapá en una vida mediocre de ama de casa (tot açò es tan sols deduit, no implica realitat), era la típica dona que sufreix maltrats per part del home, violencia de género que li diuen. Dimonis, vaig pensar, i a esta qué li pasará. Vaig tornar a casa tot cavilós pensant en les tragedies cotidianes de la gent.

El dijous portava Jo un sustó de mort quan arrivava inexcrutablement -el destí está escrit i es difícil que Jo camvie la meua rutina per res- al Cantó dels Plors. Estava ja pasant exitosament el cantó, sense toparme amb ninguna plorona i al alçant els braços en senyal de victoria quan per l´esquerra, baixant per La raval, vaig sentir el berrido d´una gorda que plorava a moco tendido (moc estés). Aquell berrido, com si es tractes de la trompeta dels inferns que obri el Séptimo Sello em va fer fugir, espantat cap a casa, obrir una botella de whisky y pegarli un trago tant llarg que la vaig apurar. Vostes seu creurán o no… això ja no es cosa meua, pero la vida está plena de extranyes coincidencies.

(1) Em referisc, per supost, a Superman- per a aquells durs de mollera- que pareix que torna a nuestro maltrecho planeta. Açò em va fer pensar en la seua llarga retirada de les pantalles; un cas que pocs coneixen i que resulta ser un dels punts biográfics més foscos del nostre superhéroe. Estic parlant de la crónica depresió que porta arrastrant desde que un día va eixir de la cabina amb els calçotets del revés. Aquest fet casual va ser el començament d´una serie de errades que acavaria en una incapacitat per ficarse de manera correcta el calçotets. Al principi, després de camviarse comprovava, durant un periode de temps entre cinc o sis minuts, si els calçotets s´els havia ficat correctament, e inclús així, després d´una inspecció minuciosa i la oportuna búsqueda de l´etiqueta- cosa que fan la resta dels mortals quan es posen uns slips- eixía de la cabina amb els calçotets del revés. Açò el deprimia molt. Un dels moments claus del seu trastornament, com comenta el seu biograf particular Ben Russel, va ser el dia en que dos trens d´alta velocitat anaven a xocar (i ho van fer) quan ell es va tirar la friolera de 30 minuts en la cabina miranse de manera malaltisa i paranoica si portava els calçotets ben ficats o qué. El seu horror va ser, quan arrivar al lloc de la catástrofe, no que els trens ja havien xocat ( i la gent se estava cremant viva) sino que s´havia tornat a ficar els calçotets del revés. Aquest dilema moral: la elecció decisiva i crucial entre salvar a la gent del accident i portar com Déu mana el calçotets el transtornava, pues savia que en el fons del seu cor, com tot superhéroe ell preferia portar el calçotets de l´andret que salvar a tota aquella pobra gent.