L’altre dia vaig despertar d’una pesadilla (malson) tot suat; ésta vegada no era la imposibilitat de imaginarme barbetes femenines (recordem, ara fará dos anys d’allò) ni que una costra de caca se me havia apegat al cul i no me la podia traure de cap manera: ni amb una rasqueta ni amb pasta dentífrica, com me indicava m’abuela desde darrere de la porta del quarto de bany: “La pasta de dents, utilitza la pasta de dents; la amollará…” com si estractará de Yoda dient-li a Luke Skywalker que en la pasta de dents está la Força. De este últim malson no he donat part así, tampoc fa falta, es masa escatologic, sobretot l’última part del malson quan la caca pren vida propia i el meu cul se fica a plorar per la inevitable partida del troç de caca, que es vol independitzar. Bueno, pues no es tractava de ningún de estos malsons sino un en el que apareixia Antonio Resines i me pegava una bronca de aúpa per no anar a vore cine espanyol i m’amenaçava de mort amb un garrot. He descubert que el tipo es de estos, per lo menos en el somni, que te parla a dos dits de la cara -no vos fan rabia estos tipos- (dimonis! aparta la teua cara de la meua que me estás pasant els troços d’ou que t’has pres este matí!!) i el tipo acava amb la seua cara apegá a la meua cridantme enigmáticament: “¡¡Pero tú qué te has creído!!”. Mira si ha tingut efecte el malson i la brasa que te pegen en la tele amb lo del cine espanyol que al final no he pogut resistirme i he entrat a vore una peli espanyola -que no se diga (per lo menos que no meu torne a dir Resines)- de la que han estat parlan i anunciant en les últimes semanes i que ja es parlava desde feia mesos: ni más ni menos que la película Alatriste.

Bueno, no sé si haveu vist la película, pero Jo que voleu que vos diga. Jo més que res vaig entrar (apart del somni) per a voreli fugazmente les mamelles a Elena Anaya (al final eix tot). Cadascú te els seus motius, no anem a entrar en detalls sense importancia. En una gratuita xarla amb una tipeta que se me va sentar al costat abans de començar la peli me contava que venia perque havia llegit el llibre i li havia agradat molt. I jo li dic, tot il·luso, pensantme que vivim en una societat de mentalitat oberta i sense prejuicis: -Pues jo he vingut a vore les mamelles de Elena Anaya- (i faig el característic gest de sintonitzar la radio amb les dos mans) i va, i la tipa me pega una mira de censura i no me torna a dirigir la paraula. (Per a vengarme, en la foscor de la sala, me vaig traure un mandongilla i li la vaig apegar a la xaqueteta). Per a que vejau que el món está ple de gent rara i tará. I se creurá que te més motiu de vore la película que Jo, toootal perque ella s’ha lleguit el llibre i jo només (oh qué vulgaridad!) voreli el tetamen a la tia isa. Segur que ella tenia les bragues totes banyaes de pensar amb el Vigo Mortenssen. Arriva a tirarles al techo i se queden pegaes, fijo. Psss, me lleguit el llibre, me lleguit el llibre… anda ves per ahí.

Pues bueno, a lo que anem, que mos desviem del tema: les mamelles de Elena Anaya exel·lecents i la peli no está mal del tot, encara que no s’habria dir de que punyetes va. Trataré de fer un resum: el capitán (pero no es capitá, es un mote) Alatriste lluita en les guerres de Flandes; está enamorat de una comediant (Ariadna Gil) que també se la tira el rey Felipe palito uve que es un pelele en mans del Duque De Olivares (Javier Cámara); i cuida del fill (Unax Ugalde) d’un company que mor en la guerra, i este es fa gran i se enamora d’una intriganta (Elena Anaya) que l’acava traint. Lo més raro de tot es el personatje de Francisco de Quevedo. De sobte apareix Quevedo per ahí lleguint versos i resulta que es coleguita de Alatriste. Al final de la película se me escapa una llagrimeta (sempre he sigut molt sentimental) en una d’eixes escenes épiques que pasaran a la historia (el motiu per el qual pasará a la historia ja no entre) del cine español en el que el Tercio Español on Alatriste lluita es veu acorralat per el ejercit gabatxo i estos moren con las botas puestas com el general Custer. Sí, al final mor. Qué destripaor! Tranquils, que el tipet mor dos vegaes en la peli (la primera mort de Alatriste vos enervara els nervis).

Pero lo més enervant de tot es quan apareixen els credits, la gent se la pira, jo me quede allí lleguint els credits i pam! encenen les llums (imposible lleguir res) i apareix el equipo de limpiesa pegant crits i berrejant. Estic apunt de saltar de la butaca: La película encara no s’ha acavat trastornats de merda! Jo he pagat 5,50 Euros per vore la peli hasta el final sense que me encenguen les putes llums i aparegau vosaltres fent el memo! I estic apunt de traure una arma, la clau del cotxe, (es lo únic que tinc a mà prou afilat, qué voleu, tú), i com el Capitán Alatriste, clavársela ben fonda en el ojete!

Delinqüens!! Roba peres!!

Jo no he lleguit el llibre, no sóc crític de cine (tan sols del de el porno) pero tinc la sensació que la película son tan sols troços del llibre més mal hilvanats que bé. El resultat es que les dos relacions d’amor apenes m’arriven, apenes se entenen; i el argument naufraga estrepitosament: apenes es pot entreveure la historia completa de Arturo Pérez Reverte. Les escenes de lluita me pareixen molt mal dirigides.
Espere que no se enfade Resines per açò últim, pero crec que no se enfadará perque al final ha conseguit el que volia, que Jo me disara el quartos en el cine espanyol, perque a Ell la opinió de un pelagats com jo, que no sap res de cine, li la trau fluixa. La meua, i no te enganyes, la teua també querido lector, o sea, la opinió dels espanyols. Igualet igualet que les grans companyies americanes. I no mos tornen els diners si la película no mos ha agradat. Eh que sóc espanyol!! Torneume el diners! No res, pensat bé la película que tries quan vajes al cine per que no te tornarán les peles. A la porra si es espanyola, americana o franseça! No te fies, sobretot si la película es diu Alastriste i la promociona Antonio Resines en somnis (y con mano dura).