L’altre dia en el café, mentre disfrutaba del meu moment del dia (que no es el momento all-bram de kellogs) mentre reflexionaba sobre el camvi de les estacións, sobre la melanconiosa tardor, els seus colors ocres i la metafórica caiguda de les fulles dels árbres vaig sentir de sobte a dos tipetes que tenia darrere. Em van cridar la atenció perque una d’elles parlava amb un tó algo afligit i l’altra parlava en un d’eixos tonos que volen inspirar e infundir comprensió i sabiduria práctica:
…
-La verdad es que no sé qué hacer con ellos…
-Tienes que jugar con ellos. Practica con unos kiwis bien maduritos, son ideales. Tienen más o menos el mismo tamaño y son también peluditos…
I hi ha una pausa d’uns segons que me pareix tota una eternitat. De sobte l’altra xica solta com pensat per a ella mateixa:
-Los kiwis son como unos huevos pintados por el Greco.
L’altra tipeta, la experta, la celestina, fot cara rara i arruga la cella:
-¿¿Qué??
-Siií, por su forma alargada- i fa un gest amb la mà- el Greco lo pintaba todo muy alargado, no?
A l’altra tipeta li cau una gota de suor i no acerta a dir res més que:
-Practica solamente con los kiwis; no-los-pien-ses.
Adiós momento del día… ja no torne a menjar mai més kiwis.

A mi la Tardor també m’afecta: me piquen les “pantorilles” després de la dutxa. Ara, lo teu no te comparació, jejeje. Que lleig que se’n vaja l’estiu!!
Una de estes vegades en que la realitat supera la ficció.