« Practica con unos kiwis

Elogi a la Taverna »

Josevi | Històries personals | Dij, 2006/Sep/28 — 19:10

Esta vegada el disco que vull destacar está més en la onda i del gust del senyor que manté esta página web, supose, ara que pareix que ha camviat el zumbido electrónico per la tesitura desértica del oncle Gelb. Reconec que tot el disco per a mí es masa, pero te tres o quatre cançons força atractives que durant les últimes semanes no he pogut deixar de punxármeles, com per exemple la autobiográfica “The Boom Boom Bap” sobre aquell atac al cor que va sofrir el autor, Green Gartside, ja fa una pila d´anys quan contava amb vintipoquets; o “Throw”. Pero potser este disco desperte en Manolo el gust de tornar a composar (o emular: no es un verb derivat del program Emule sino un verb, una acció, lamentablement vinguda a menos e injustament denostá en els últims anys) i creure que es pot amb un ordinador i algo de imaginació i bon gust composar unes bones canços. La crítica ve a carrec de Ignacio Julià.

Curioso personaje Green Gartside, un músico (¡albricias!) capaz de discutir de estructuralismo con su amigo el filósofo Jacques Derrida, de admirar por igual al marxista Antonio Gramsci y a la inigualable cantante Aretha Franklin. Joven comunista galés en la escena punk británica, ya estaba en activo a finales de los 70, pero el terror escénico podía con él –la ansiedad le causó un infarto a los 23 años-, hasta que el single “The sweetest girl” le hizo celebridad-pop-de-la-semana en 1981 y ya no hubo vuelta atrás. Dos estupendos elepés de soul-pop electrónico, “Songs To Remember” y “Cupid & Psyche 85”, un falso retorno a finales de los 90 con “Anomie & Bonhomie”, y ahora esta desopilante demostración de talento y flexibilidad, de penetrante elocuencia y merecido atractivo comercial. Porque lo que este hombre logra en “White Bread Black Beer” es alta cocina, no chusca pitanza: en su propio estudio doméstico imagina neumáticos arreglos de funk ligero, una sonoridad gomosa, melódica que atrapa a McCartney y Wilson- también a Paul Simon- en una ingrávida burbuja de sonido bailable o absorbente, recuperando el mejor sonido de los 80 – lo hubo fuera del rock-, pues demuestra que la miel sintética no es totalmente ajena a la inteligencia y el buen gusto. Como si Spandau Ballet nunca hubieran existido, tú, y él no llevara quince años en dique seco: aunque quizá sea esta la clave de tan abundante calidad, tres lustros almacenando canciones dulcemente alambicadas como “The boom boom bap”, “Throw”, “After Six” o “Locked”. Una lección de fantasía para todos aquellos sinvergüenzas que hicieron del pop sintético una miserable baratija en las dos últimas décadas.

Ignacio Julià

9 comentaris »

#1 | Dij, 2006/Sep/28 @ 22:29 | Manolo

Estic impresionat! He buscat per YouTube alguna cosa d’ells i em recorden a George Michael en els seus inicis a Wham!

O molt han canviat (l’edat no perdona, que li ho diguen al tito George) o no entenc res, a l’espera de sentir aquest darrer disc que en Julià pregona…

#2 | Div, 2006/Sep/29 @ 14:27 | Javi

Ostres, si m’enrecorde que Manolo em va gravar un cinta -aquelles TDK nostalgiques - les cançons que havia composat. Si un dia, carregat amb elles el meu Walkman Sony Auto-reverse Extra-Bass vaig fer escoltar als meus colegues del Poli!! Mare, no han passat anys ni res!!

Hmmm, tota esta nostalgia no vindrà motivada perquè ma mare ha llençat hui a la basura el meu delantal blavet amb el que perpretava els innsans menjars allà al barri de Benimaclet, fa ja més de 10 anys?

#3 | Div, 2006/Sep/29 @ 15:56 | Manolo

No recordava que te les havia grabat. Quina vergonya! I quina poca vergonya la teua de fer passar per eixa experiència als teus companys…

#4 | Div, 2006/Sep/29 @ 16:17 | Javi

Traquil, els industrials som prou frikis ;)

#5 | Diss, 2006/Sep/30 @ 17:34 | josevi

Vergonya, Manolo?? Pero si les tens penjaes en Cogudes auditives!!
En quan al disc, bueno ja te´l escoltarás, pero ja voldria el tipo eixe barbiserrado de Wham! fer un disc així…olvida´t de georgie, no te res a vore.

#6 | Diss, 2006/Sep/30 @ 19:39 | Manolo

Sí i no. Les que li deguere gravar eren més velles i més dolentes… més!

I no t’estic parlant d’aquest últim disc. Tan sols és que al YouTube hi ha coses com aquestes que a tot el món li deuen recordar al tito geroge en sus años mozos:

http://www.youtube.com/watch?v=vng8C5Bj9kA
http://www.youtube.com/watch?v=lJiZ5zsfEJU
http://www.youtube.com/watch?v=fnepdAzFRC0

#7 | Div, 2006/Oct/13 @ 20:06 | josevi

Deu meu els anys 80; quin mal van fer!! Pero, bueno, del gust teu, no? Ahí en youtube encontres de tot, es una cosa flipant: uns videos de Beat happening i els Feelies tocan en directe i entre el públic una joveneta Kim Deal(!!!) tota emboba.
Osti tu, els tios de Youtube qui pasta s´han emportat. Maldición, me corroe la envidia cochina!!! Manolo, tu perque no fas coses d´eixes??

#8 | Diss, 2006/Oct/14 @ 16:09 | Manolo

Juas! Doncs pel mateix que ningú a xano-xano està treballant a l’agència espacial europea, construint centrals nuclears, dissenyant Guggenheims…

#9 | Diu, 2006/Oct/15 @ 18:41 | josevi

Nooo? Ningú está treballant en una agéncia espacial?…(gota de suor)…entonces… on punyetes estás treballan!!! (”tots” me diuen que estás en la Lluna (de mel) i que t´has buscat un curro… i claro he fet una d´eixes associacions de idees tan… típiques de la meua familia. Açò de les associacions de idees rares en la meua me enterat fa poquet; ho ignorava per complet…sempre he pensat que era una persona molt equilibrada).
Ja t´has escoltat el disco?

URL per a retroenllaç

Deixa un comentari

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Funcionant amb el WordPress