Fue Napoleón Bonaparte quien por primera vez por primera vez utilizó el singular ejército para designar a lo que antes se llamaba “fuerzas militares”. La palabra “ejército”, hasta Bonaparte, sólo se empleaba en tiempo de guerra y para designar a la parte que combatía; pero, a partir del emperador, se llamó ejército en Francia a las fuerzas militares tanto en tiempo de paz como de guerra[...] Cito de nuevo a Jouvenel: “Luís XIV decía aún: “mis pueblos”; pero cuando se dice “el Pueblo”, es ya algo muy diferente, lo mismo que cuando se dice “el Ejército”. Y en verdad, para vez panorámicamente el conjunto “Pueblo” o “Nación” nada mejor que ver el “Ejército”, puesto que a partir de ahora ya es “la Nación armada”, “el Pueblo en armas”[...] El ejército ha llegado a ser en cierta forma una encarnación de la idea de “nación”.[...] Cuando el Estado aparece, el papel vertebrador de los ejércitos (la tan cacareada “columna vertebral de la patria”) no deja lugar a dudas. Muchos de los Estados históricos fueron consecuencia de su ejército y no al revés: hoy mismo es el caso de diversas “naciones” africanas, aunadas artificialmente por los restos de las tropas coloniales licenciadas o de la milicia antiimperialista, que inventan la entidad nacional por encima y contra las divergencias tribales, para poder cuanto antes sentarse en la Asamblea de Naciones Unidas y conseguir voz en el mercado de la política mundial…Pero la vinculación entre lo nacional y lo militar es más profunda todavía.
Deu ser eixe el motiu que per celebrar el Dia de la Hispanitat ( ¡¡de España, cojones!!) fan tota la pamplina del desfile davant un rei ple de penjolls, en cara d’estar més cansat que els que desfilen. Vau vore alguna cosa de la desfilada? Jo vaig vore un troç mentre prenia la llet i feia fotos mig adormit (vaig arribar a posar-li el flash a una galleta i mullar l’objectiu!!). Es veien desfilants, amb cares seriores, de mandíbula marcada i pas ferm i antinatural (per què han de caminar així?). Tanta rectitud, cerimoniositat davant d’una bandera que queia del cel baix els peus d’un paracaidista, provocava - i ja no sé qué pensar, si no era precisament l’objectiu buscat - una mofa incrèdula: però qué dimonis és tot açò? Però quin dia és hui? Que són estes cares d’estrenyits? No preneu fibra? Que fa la Letízia que no s’està queta? Osti, però si apenes senc als locutors, per què parlen tan baixet? Tindran por que els peguen un tir? Però això no pot ser, que açò son militars en estat democràtic. Que diuen ara? El dia de la hispanitat? Però que m’estan contant? I per què no fan una paella para todos? O una mega verbena? O uns balls tradicionals tocant les castanyetes? Quines formes mes extranyes de celebrar la festa d’un país!!
Això sí, per la nit, em van convidar a sopar a un Cuartel de la Guardia Civil (quin canguelo pasar baix aquell rústic Todo por la patria!!!). I amb la panxa plena vaig disfrutar, entre xulles castises i vi de Rioja, d’un autèntic dia de la pàtria.
Salut!!

Eres un fartera!!
El dia de la hispanidad?? Quan va ser això?? On estava Jo…? Ah siiiií, treballant…treballant per la patria…
La veritat sa de dir es que desde que tenim Exercit Pofesional Jo camine (de camí al treball) més segur…
#1 Des de que treballes (veig que no et lleves el pensament del cap) has pres més consciència de Tu mateix. Has d’agrair-li que el teu antic “jo” ara siga tot un “Jo”: tota una mostra de clara evolució personal! Clap-clap-clap!
Siiií es una cosa maravillosa!! Siií no hi ha res com pendre conciencia de ú mateix. Ara quan curres vas a saber lo que es…el teu antic jo disará pas al teu nou i brillant i madur Jo, tot un síntoma de clara evolució personal (cap a on? el meu Jo nou encara no ho sap, pero crec que el lloc es fosc i humit (nooo, eixa cosa amb pel nooo))…
…no sé que faria sense cervezes…
Un lloc fosc i humit? En forma de cuba de maceració? Un fantàstic lloc!! No sé Jo, perdó, jo, si Manolo s’apuntarà a la aventura del HomeBrewer!!