Ha escrit Dani, al seu blog un conte que comença així: “Érase una vez, hace mucho mucho tiempo, el mundo era gris y triste. La gente para trabajaba duro y mucho, y la vida era muy miserable. Cuando no trabajaban, sufrían por lo miserables que eran, y por si perdían las migajas que recibían. Un dia llegó un mago[...]“

Qué cachondo el Dani! - he pensat - Ací ve un conya sobre el capitalisme rimbombante, i com els ésser humans (oh!! que bonica expressió) hem quedat reduïts davant les entitats bancàries (en els millor del casos, és a dir, els ésser humans d’Occident) a éssers actius de suminstrar-los diners durant 40 o més anys, baix la forma d’una hipoteca, lletres de prèstecs o crèdits. Tot fa pensar, que el periode d’aquesta esclavitud anirà incrementant-se de quinqueni en quinqueni, fins a asolir tota una vida. Si tornàrem a naixer, naixeriem lliures, sí - Oh, sí! qui va a llevar-nos a estes altures la Llibertat que tant ha costat de guanyar (i tant poc de perdre)? - deia, que naixeríem lliures, però ja deudors, no amb un pà baix el braç, sinò amb un hipoteca a la gepa, tot un pecat original: eres nat, paga!

Qui seria,doncs, eixe mag del que parlava el conte?

Havia pensat, dies enrere, escriure un post sobre el Premi Nobel de la Pau otorgat enguany a Muhammad Yunus y al Grameen Bank. Era un premi i un premiat que em causava contradicció; com si fora una contradicció per definició. Òstia!! Un banquer i un banc premis Nobel!! I de la Pau!! Arreglats estem, el que me faltava per sentir! Però, ei! - vaig reflexionar - qui sóc jo per questionar als suecs de l’acadèmia? Més tard, vaig llegir, que la Uji l’havia condecorat Doctor Honoris Causa este mateix estiu. Caramb, a vore si resultava ser un bon tipo i tot!! Seria aquest el mag del conte de Dani? El que ens lliuraria de la esclavitud bancària? Podria un banquer lliutar des del sistema del benefici econòmic contra el mateix sistema imperant? No me juaria el bigotis(?), ni tampoc s’aclareix al conte, que obviament, res tenia a vore en tot açò (pero féu el favor de llegir-lo!!).

I meditant sobre estes coses, em trobe tot just fa un ratet, a les pàgines de Telecinco.es aquesta publicitat: Castillos en venta

Vinga!! Va!! Més caxondeo!! Els preus del pisos s’incrementa un 20% any rera any, hi ha ciutats on és “matemàticament” impossible comprar un pis i no esclavitzar tota una vida al treball, i estos caxondos de telecinco volen que ens donem una volteta pels castells del món…

Doncs sabeu què? Vists els preus del pissets de 60 m2, els Chateaus són una ganga!! Què collons, per a viure a un ridícul i estret pis i estar tota la vida preocupat, esperant que el Sr. Euribor, no s’enfade i es porte bé amb mi; jo em compre un castell i que acaben pagant-lo els meus fills! Au! Algú més s’anima?

Salut!