La veritat es que encara no sé perque la película es diu Scoop; me pareix que la película (en versió traduida) no revela el significat de tan enigmátic títol- a no ser que en els primers compasos de la peli, que no vaig poder vore (vaig entrar en la sala i estava a fosques, i me va entrar un atac de pánic i me vaig quedar com eixos animals dels documentals, que es queden totalment inmóvils davant d’una hipotética o inminent amenaça d’un predador, just al costat de la porta de la entrada, palpan com un sec la amoquetá paret (extraordinaria moqueta, per cert); i, si algú en eixos moments haguera encés els llums de la sala jo haguera aparegut allí, al mitj de la sala, com si estiguera fican-li mà a la pared- segurament alguna tia flipa haguera exclamat desde la seua butaca algo així al vorem: -Ahggg, qué asco!! Un tío pervertido meneándosela allí; allí!!, senyalanme amb el dit i, al moment, s’haguera sentit bossar algú desde el fondo de la sala-…)

…com anava dient no sé si els primers instants de la peli revelen el significat del títol, Scoop, perque no vaig poder vórelos, per els motius explicats anteriorment (me estava refregant contra la moqueta de la pared) així que no sé qué dimonis vol dir això de Scoop. Pero com sóc un crític aplicat (se me acava de ocorrer ara) i un experto en lenguas, tot hi ha que dir-lo, he buscat el seu significat en el inminent diccionari Collins: i apart de voler dir: “cuchara”, “paleta”, “pala”, “gubia”, “espátula”, “ganancia grande” o “golpe financiero” la acepció que més em comvens en este cas es la de “primicia informativa”.

Bueno, pues una vegada ja sabem el perque del títol, vostés, que son políglotas expertos i ja se están cansan de la meua insuficiencia mental, volen llegir sin más dilación la meua crítica a la película de Woody Allen i la fulgurante estrella en ascensión Scarlett Jonhansson (que repetís experiencia amb Allen) sense que els explique ridículs atacs de pánic i altres paranoies com la de ser acusat injustament de voler abusar d’una pared amoquetá (excel.lent moqueta, per cert (ja ho he dit antes no?).

S’havia convertit en una costum o ritual; tots els anys no podia fallar a la cita cinéfila per excel.lencia, la de Woody Allen (recordem que W.A. fa una pelicula per any desde fa més de 30 anys) pero en estos últims anys he començat a fallar (o a arrivar tard per atacs de pánic) degut, encara no ho sé, a un cert agotament, no tan sols del seu cine o del cine en general sino també meu. Antes entrava a qualsevol película i ara només em fan falta de 30 segons a 5 minuts del començament d’una película com a molt per a començar a fer mala cara i tindre ganes de pirarme del cine. Jo, posiblement, durant tots estos anys he estat mirant el cine d’una manera incorrecta. Ésta es, a saber, la de buscar experiencies o vivencies, com un aprenentatje de la vida o de les vides que u no pot tindre. La manera de viure més vides, la de acumular experiencies de altres vides, sense canviar la teua es la de anar al cine, al simulador de vides. I el cine, com la novela, arriva un punt (en la vida de u) en que no dona més de sí i u es farta de que li conten historietes. Ja n’he sentit prou de historietes. Per a qué anar a vore més historietes? No es això algo infantil? Bueno, de totes maneres jo sempre he sigut algo infantil, així que cada cert temps vaig al cine, pero la veritat es que vaig molt menos que antes.

Ara vaig a pasar el rato, si el pase, i ja es prou que em facen pasar el rato. Ja no es isa experiencia intensa de descobriments existencials, eixa búsqueda del perque de les coses: quiénes somos, a dónde vamos, etc… I he de dir que la película de Woody Allen me va fer pasar el rato a mitjes, pero algo es algo. Un rato molt més simpátic que el que me va fer pasar Brian de Palma amb “La Dalia Negra” basada en una novela de Mr. Perro James Ellroy. Decepcionant si la comparem amb “L. A. Confidential”. Una película que dista molt de aquella “Carlito’s way” (“Atrapado por su pasado”, crec) pero hi ha una cosa en comú en que me he fixa’t, i es que les escenes d’acció amb escaleres el tipo es molt bó, están molt ben dirigides. Li podriem dir “el director de escaleras”, que en veritat dit així no saps si es una cosa bona, roïna o humillant. El-di-rec-tor-de-es-ca-le-ras.

Recordem el homenatge que fa en “Los intocables de Eliot Ness” a la mítica escena del cotxet baixant les escaleres del clássic “El acorazado Potemkin” o la escena final en la estació en Carlito’s way. Pues en esta última película hi ha escena prou bona amb unes escaleres de mármol per el mitj; isa escena junt al plano on apareix Scarlett Johansson “ensenyant” el cul amb unes “peaso” bragues que ni m’abuela, conformen lo millor de la película.