Dilluns toca examen… no massa xungo pero hi ha que aprovar-lo (o plorar la compensació curricular si suspenc, esperem que no)… Per la por a suspendre i perquè demà no treballe, hui m’he quedat estudiant fins tard…

Es diu que quan menys temps tens és quan més creatiu estàs, potser per això (potser per alguna altra cosa) fa cinc minuts se m’ha ocurrit una historieta mentre em rentava les dents. Ahí va:

Una xica, posem que A, compartia pis, entre altres amb… posem el senyor M, cal afegir que no tan sols compartien pis, sinó (molt important) també una de les parets que conformaven les seves respectives habitacions.

Un bon dia, el senyor M, anuncià que ell (i les seves nombroses hormones) anaven a rebre la visita d’una vella amiga. Una notícia d’allò més normal per a qualsevol, però no per a A. A recordava com feia poc va descobrir de forma pràctica,gràcies a M, com s’escatimava en la construcció dels anys 60, especialment en allò referent al gruix de la tabiqueria… del mateix mode havia pogut comprovar com un soroll periòdic no té perquè ser sedant, ah no! I una última conclusió important d’aquella nit va ser que els tapons d’escuma que venen per a estudiar filtren fatal les baixes freqüències… una nit molt instructiva aquella…

Encara que A era ben previsora, des de la seva experiència religiosa, no havia pogut acumular suficients oueres de cartró com per a forrar la paret/paper de fumar divisora (per la part de M, clar)… la única cosa a planificar era la nit d’estudi: per la vesprada becaeta, després estudi estándar, fins que es fera tard, aleshores começaria a estudiar amb música, per augmentar la capacitat d’estudi, per supost…

Allà a la una i pico, A va sentir la porta de casa que es tancava. Ja flotant amb el tio Calamaro, les espirals i les comunicacions òptiques, li feia prou igual qui entrara o ixquera del pis i (a banda de comentar algun post) es va centrar en l’estudi…

Poc abans de les quatre, el cervell d’A ja no donava molt més de sí i demanava descans. Va ser en aquell moment, en el precís instant en que es treia els auriculars (pensant que ja tothom dormia al pis) quan (oh horror!) va sentir com la porta del pis es tancava de nou. Era el senyor M acompanyat, potser a la una només havien passat a deixar una maleta…

Coneixedora de la poca eficàcia dels tapons d’escuma, la única solució que se li ocorregué a A va ser tornar a encendre l’ordinador. Sense un mal capítol de Futurama amb el que passar l’estona (de tan previsora, A havia fet neteja de disc dur en el moment més inoportú), més música i escriure a cogudes mentals va ser la mesura d’aïllament escollida…

Tooooootal… que en 3, 2, 1 li done a ‘Publish’ i apague (bateria del portàtil només al 10%), desitjeu-me sort (una volta més)…

3

2

1

.

.

.

:-) ja no es sent res…