Era un dilluns com qualsevol altre. Tornava a casa després de passar un cap de setmana a València. La frescor del matí m’havia despertat. Estava a l’estació del Cabanyal deixant passar la mitja hora que em separava del següent tren cap a Vila-real. La setmana començava amb ganes d’enllestir una part important del PFC.

El tren arriba ple. M’acomode al costat de la porta esperant no tindre contacte amb la resta d’humans del vagó. L’obrir i tancar de les portes en cada parada, l’aire fred a la cara, el passar de la gent t’entreté el soporífer viatge. Em pose les ulleres de sol i deixe que la modorra causada per la climatització m’envaïsca.

Davant meu seu un xic que duia un llibre de l’Isaac Asimov. L’obre a poques fulles del final però la perspectiva d’acabar-se’l no el deguere convencer doncs no va tardar en quedar-se sopa. Amb la barbeta sobre la mà, el colce sobre el genoll i el sol a la cara veig passar l’Horta.

Només tancar les portes del vagó a la primera parada veig pel rabet de l’ull darrere meu tres tipos vestits d’esport, amb el pel curt i amb cara de pomes agres. Torne a la pose d’abans deixant que els rajos del sol intenten desperear-me els ulls. De sobte, un dels tipos em clava un objete a un pam de la cara. Sense donar-me temps a enfocar l’objecte amb forma difuminada senc que em diu:

- Policía nacional. ¡Muestreme su documentación por favor!
- Sí claro. Un momento…

Ai collons! Si era una placa de policia aixó! Comence a buscar el DNI. Trobar-ho em costa quatre butxaques de la caçadora.

- ¡Déselo a mi compañero!

Soc un poc confiat però en aquesta ocasió, no sé si era per tindre a prop el portàtil o perquè u va fent-se vell i maniós, em va donar per sospitar d’ells: Mentres només em demanen el DNI… El company se’l passa al tercer, segut darrere meu. Aquest, amb tecnologia del segle XXI apunta totes les meves dades a un bloc d’anelles amb un boli de cinc duros.

- ¿Esta bolsa es suya? – Diu el company.
- Sí.
- Debo registrarla.
- Emmm… Bien, adelante…

Ui, estos no van en bromes! El que m’havia plantat la placa a la cara està fent pose davant meu amb les cames separades i els dits grossos de les mans a les butxaques del pantaló, típica pose si te mueves te rebiento. Tot el vagó està mirant-me. La desconfiança inicial va desapareixent… Em lleve les ulleres per a que em vegen la cara.

- ¿Sólo lleva ropa aquí dentro?
- Psss… sí.

El tio regira i regira entre el pijama, la camisa, el jersei… Obre la bossa d’aseo. Regira i torna a regirar. Passa a obrir una butxaca lateral i… no aniràs? Ai Déu meu! No poses la mà aaa… Hostia! La clava entre calcetins bruts i calçoncillos. Però tio? I si haguera tingut cap percanç? Vaja… aquest tenia que ser el pringat del grup (mai millor dit). Tanca la cremallera i comença a tocar per fora:

- ¿Qué es esto? – Dui tocant un objecte contundent dins la butxaca de la roba interior bruta.
- Pues ahora mismo no sabría decirle.

Allà anem! Fins el fons! Apa amunt i trau el raspall per netejar les sabates. Amb cara palo em diu:

- ¿Esta otra bolsa tambien es suya?
- (Tio, la duc entre les cames!) Sí.
- ¿Qué lleva ahí dentro?
- (Una bomba!) Un ordenador portátil.
- Ábrala por favor… ¿Qué estudia?
- Ingeniería informática en la UJI.
- Bien, parece que todo está correcto.
- (Ja tio, no em fa falta la teua confirmació…)

Anava a tornar-me el DNI quan el que tenia plantat davant meu ens el lleva de les mans.

- ¡Espérate! – Li diu enfadat al company.

Comença a prèmer les tecles del seu telèfon mòbil. Espera. Espere. Esperem tots mirant-nos els caretos. Es desespera. Marca un telèfon i es posa l’aparell a la orella. No li l’agarren. Esperem tots. Sona el telèfon:

- ¡Esto no va! Sí, ya lo sé. Bueno, apunta: Font… ¡Font! Sí, y Colonques. ¿Cómo? – Se caga mentalment en el de l’altra part de la comunicació -¡Charlie! ¡Oscar! ¡Lorenzo! ¡Oscar! …
- (Pfff… ¡Charlie! ¡Bravo! ¿¡Me copias!? :-D )
- Manuel. Sí. Cinco dos nueve cuatro (inteclejable)… ¿Sí? ¿Sí? Está bien. De acuerdo… ¿Son estos tus datos actuales?
- (No, ara em dic Pepita i tinc vint anys!) Sí, claro.

Em torna el DNI i em dona les gràcies. Segueixen el camí i jo em calce les ulleres de sol altra vegada. Espere el següent pringat però decideixen seure a l’altra banda del vagó. Caguendeu! Tot este paripé només me’l fan a mi!? Si tot el vagó està ple de gent! Si el moro (amb tots els respectes!) d’ahí davant no sabia on amagar-se! Be, al menys no m’han posat la mà per on no toca…

La única cosa que em va sabre mal va ser que el tio de davant, amb el llibre de l’Isaac Asimov a punt de caure-li de les mans, no es va despertar en cap moment. El més feliç del vagó!

Quan vaig baixar a Vila-real els nacional van continuar el viatge i jo em vaig quedar amb el dubte del per què tan sols a mi, de si faig pinta a vasco, de si anirà a pitjor a mida que s’aprope l’americascap i de si va va ser per açò.