L’altre dia isc de casa i pasa un tipet cantant, com si se tratara del mateix James Brown i éste acavara de fer un gol, a grito pelao, la volcánica frase, con falsete amb inequívoco sabor negroide incluit, “Te quiero sorber el pezón, te lo quiero sorber… mi vida va en ello, amor”. La va repetir tres vegades al llarg del carrer, per si algú no s’havia enterat encara de tan ardiente manifestació. Al final del carrer, es deté en el cantó, reflexiona, com si es tractara de un bardo en solitarias tierras escocesas, la enigmática frase (amb una suavitat etérea a lo Al Green, me pareix que casi me podia imaginar les seues llágrimes xorrant-li per les galtes): “Todo está en mi mente, lo he visto en ella, por lo tanto todo esto es verdad”.

Huelga dir que no vaig acavar de eixir de casa, que vaig tornar a entrar correns a apuntar tal brutal declaració de amor i esquizofrenia a lo Daniel Johnston, en una imaginaria etapa calenta del artista. Per la nit me vaig repasar els discos més calens de Brian Ferry i la Roxy Music, pero malahauradament no vaig poder llevarme el buit deixat per el tarat del carrer. No hi havia en aquells discos ni una décima part de la radiació sexual i priapica que vaig encontrar en aquella frase cantada de manera i entrega irrepetibles. Per a templar la temperatura del meu cos vaig escoltar un disco on John Cage afina un piano: “clink clonk, clink plank” (tal cual el lector lo acaba de leer) durant un hora. Fer tal experiencia a les tres de la matinada pot ser, quan menys, una cosa que alienta al suicidi. Per aquella época, Cage tenia costum de prácticar al piano amb una foca que havia comprat en un viaje que va fer en els anys 40 a Tailandia. Ante les crítiques pacates de la época John Cage va manifestar imperturbable que si bé la foca no tocava una merda, havia après a arrimar-li el tamboret al piano.