Curiosa la nova campanya publicitària del Seat León.
La veu en off és la del mateix Julio Cortàzar, amb el seu accent afrancesat, amb eixes erres impronunciables, llegint en veu alta un dels seus breus i curt relats: Preambul a les Instrucciones para dar cuerda un reloj; relat que acabava amb la enginyosa frase “cuando te regalan un reloj, tú eres el regalado”, on s’aconseguix una inversión total en el paradigma persona-regal.
Què pensarà la persona que veu l’anunci? Sentirà una veu greu que va xarrant; possiblement tarde unes quantes visionades en fer-li un poc de cas a eixa veu… i quan ho faça s’adonarà compte de que… ei!! Pero si està hablando de un reloj!! Sí mira -es dirà- al inici de la propaganda el protagonista agafa un rellotge: quina habilitat estos guionistes!! ¿Que te lo regalarán al comprarte el coche o qué? L’anunci va cada cop fent-se més inquietat, la veu de Cortázar cada volta més penetrant, produint, tal volta, un “desasosiego” en el pobre espectador. Un cotxe, que en compte de vendre’l com segur, ràpid, comfortable, atractiu, produix en el seu conductor obligacions, temors, inquietuds, envejes… i de tot açò, en teoria, se n’adona el televident… o eixa és la idea… si aconseguix identificar la veu amb les imatges i on sent “reloj” veu un “león”, no?
Curiosa, si més no, la campanya. Tindrà l’atabalat espectador ganes de anar a comprar-se’n un? Sí, pero por Dios -suplicará- que no me regalen ese reloj!! Prodría ser un bluetooth para el coche? Xiu-xiuejarà temerós.
p.d: graciós queda quan el conductor te “la necesidad de compararlos con los otros”, i clar, los “otros” en compte de ser cotxes han de hagut de ficar un fila de camions, això si, polsosos, lents i pesats.
Vaja, si que has pensat coses. Jo, la primera vegada que el vaig sentir l’anunci, vaig mirar un parell de segons la televisió (vaja, un altre anunci de cotxes) i vaig passar de les imatges per a escoltar tan sols la profunda veu de Cortázar mentre pelava una navelate… Una vegada acabat l’anunci vaig vore amb perplexitat com el meu cos, i no jo, intentava imitar eixes erres:
Estaves pelant una navelate… ise dato es més inquietant encara. Qué vols dir, que estaves pelant una navelate???
Que estava a les postres i que estava pelant una navelateee… per a menjar-me-la?
Mooolt inquietant… per menjar-se-la…
A mis mes o menos em pase com a Manolo, be no pele navelates jeje. Però tan sols em limite a escoltar l’anunci realment no li faig molt de cas a les imatges, suposo que podrien traure qualsevol cosa dins de l’anunci que la veu del Cortázar les suprimix totes…comences a imaginar-te el rellotge l’atadura que comporte…
Collons germanets…
Navelaateee Manoooloooo?!?!?!?!? A qui se li ocurrix…
Quanta paciència…
Manolo!! Qui es ixa navelate!! Com no m’havies dit res!! xDDD
Per cert, acabe de vore l’anunci a la tele mentres obria xano-xano/cogudes. Impressionant, no sabia que el que parlava era Cortazar.
Aiiins… pos que sapigau que me trau un suqueeet!
QUE TE XOOOOOORRRA ENTRE LES MANS!!! UOOOOHH!!!
Que booo!!! Mel de romer!!!
Parlant de suquets, qui no ha vist el clásic “¡Cómete mi bechamel!”; i no (siento decepcionar a los amantes de la cocina) no es com molta gent pensa una película de cuina francesa…
L´altre dia me dia una tipeta en cara de asco(escoltar per a creure): “osti, eixa película no es una película de cuina!” (pero alma de cantaro…)
No entenc com algú li pot tindre asco a la bechamel… El mon està boig…