Hi havia una carta per a ell damunt l’aparador de l’entrada. Es sorprengué perquè no havia dit a ningú on anava, sols havia insinuat al seu blog que havia de marxar fora per uns dies. Tancà fermament la porta de la cabana, i, mirant el seu nou amagatall, obrí el sobre. No hi havia signatari, i al mig del full unes inquietant lletres majúscules:

FUIG D’ACÍ

Va registrar tota la construcció de fusta. Estava sol. N’estava segur. Però no s’atreví a desfer la maleta. Aquella carta… Decidí no dormir a l’única habitació de la casa rural, sinó fer-ho al garaig, tapat amb el sac de dormir, l’esquena contra la pared de troncs i vigilant l’única porta d’accés possible.

No havia aconseguit tranquil·litzar-se quan sentí un soroll fora, cada volta més fort. Més fort i més a prop. Reconegué el soroll. Era un motor de gran cilindrada. La vibració esdevingué insuportable. Es tapà instintivament les orelles amb les mans. Un immens toterreny irrompí literalment a través de la porta. La màquina s’esforçà en rugir fora de sí i atravessà els escassos metres que els separaven, xocant amb violència amb la paret en la que s’havia refugiat. Des del cantó, horroritzat per l’escena, veié entre la pols que s’havia aixecat, com es baixava el vidre de la finestra d’aquell monstre. Dos llargs i ossuts braços, d’un pàlid paralisant, surgiren lentament i allargant-se de forma totalment sobrenatural descrigueren una impossible paràbola fins agafar el cos, que apenes si gemegava, s’arrupia en el cantó. Es veié alçat en l’aire per dos mans sense carns i dirigit, de forma irresistible, cap al badall en la porta del vehicle, on dues queixades sense rostre l’engolirien.