Sort tinc de no estar ja en mans d’esta dona, o a dia de hui ja hauria mort: i sense fer ni miqueta de “gasto” a la Seguretat Social. Haguera estat imperdonable.

Lo d’esta dona em supera i desborda. Està clar que ella és la metgessa, ella la que ha estudiat la professió i ella qui duu una pila d’anys exercint la medicina a la consulta de Torrehermosa. Però té coses xocants, que al principi quan les veus et fan gràcia, i d’altres que te’n fas creus i t’indignen quan les patixes.

Que entres a la seua consulta i per més que mires no trobes ni una cadira on poder sentar-te et xoca un poc. Però penses, clar, com que te tanta gent major fora esperant, no els posa una caireta per a que no se seguin i comencen a relatar-los tots els dolors que patixen. Clar, encara que sia allò la consulta del metge no està l’Aymerich per a sentir tota la rataïla que els jubilats amollen quan innocentment se’ls pregunta: “Què fa sr Pasqualet, com estem avui?”. Cal ser pragmàtics, i en dos, o allargant-lo molt, tres minutets, ventilar al malatús.

Però tot això se li perdona quan et meravelles del saber que esta dona poseiex quan, per exemple (*), acudixes a la seua consulta dient-li que te fa mal el peu, i sense alçar-se de la cadira, acuclant els ulls et mira la sabata fixament unes dècimes de segon, i amb veu serena i convençuda et tranquilitza amb un: “Això no és res, has de dur calcer més tou. Canvia de sabates i si en un mes no se te’n va el dolor tornes”.

Al mes tornes, amb les sabatilles de casa als pinrels, i li dius, amb preocupació, que penses que si les sabatilles no seran massa toves, perquè el dolor del peu no ha amainat, sino que ha anat pujant pantorilla amunt, se t’ha apoderat de la cuixa i te fa un mal l’anca que no saps ni com seure, i que per sort allí no té ni una cadira, que no si ja voria vosté, doctora, com em posava a bramar. “Tranquil, això no es res. Tu no faces cas del dolor (frase que em repetisc a mode d’analsègic). Torna d’ací un mes. Fica’t unes xancles de goma.”

Al cap d’unes dies entres amb les xancles al peus i en cadira de rodes a l’hospital, a urgències, perquè la cama t’ha fet un “clac” sospitòs, que t’ha deixat coix i la frase “Tu no faces cas del dolor” ha perdut la seua màgica eficàcia. A l’hospital et fan unes plaques i quan et pregunten que estaves medicant-te fas una pausa, i dubtes en contar-li o no lo de la frase… Ha d’anar vosté al traumatòleg, demane-li el volant a la seua metgessa de capçalera explicant-li el que li ha passat… És que tinc a la l’Aymerich- dius finalment… Uff, si això es cert… espere un moment. Veus que la doctora crida als altres doctors del box i en petit comité deliberen durant uns minuts. Finalment la doctora torna i m’explica que ara em donarà una carta per a la meua metgessa on diu que ha de fer-me un volant per al traumatòleg.

Ahir torne a la consulta de l’Aymerich, no tenia torn, però m’espere fins el final per a donar-li la carta i que em faça el volant. Em despatxa amb un “Torne demà, que açò no és cap urgència”. Coixint, coixant he tornat este matí i al llegir la carta m’enventa un “No necessites cap volant. El traumatòleg no t’ha d’aclarir res. Continua amb la medicació (?) i no tornes abans d’un mes”.

Així és que amics, avui he decidit canviar de metge.

(*) Història basada en fets, malauradament, massa reals.