Està molt be conèixer les inspiracions artístiques dels grups que t’agraden; tindre una idea d’arbre genealògic d’artistes. Recriminar algú pel fet que se base descaradament en artistes anteriors —fet comú en sabelotodos— és inadmissible. No parle d’en Julià, que amb els seus coneixements sabrà apreciar-ho tot ;-). Tot aquell que haja volgut convertir-se en artista ho ha fet perquè des de xicotet s’ha emocionat amb artistes anteriors. I es que cada nou estil no s’ha pogut formar fins no haver madurat eixes imitacions.

Fa uns anys, quan encara se podia veure TV3 per ací, van fer una sèrie de documentals per l’Sputnik on per a cada dècada i estil musical (quasi tots americans o anglosaxons) explicaven com s’havia arribat a eixe punt, amb exemples significatius d’eixa progressió. Si algú els recorda i sap el títol que m’ho diga per a intentar trobar-los :-P…

Últimament m’ha pegat per sentir al gitano belga, Django Reinhardt. Qui ho diria que, en part, el jazz d’avui en dia ve d’eixes guitarretes…

Bravo, bravo, por fin un comentario con chicha!
Sorprén això que dius de que es inadmissible recriminar a algú pel fet de basarse descaradament en artistes anterios. En altres ámbits no estaría tan clar isa inadmissibilitat. En literatura, sense anar massa lluny. Se pensa que les crítiques que va rebre Paul Celan del seu últim llibre de poemes, per copiar símbols y metáfores de altres poetes, crítiques durísimes, va ser el desencadenant que va fer que Celan saltara al Senna, y no amb intensió de fer uns llargs.
No está recriminan res, está constatan un fet. No sé, es com si ara un artista es ficara a pintar cuadros cubistes amb un aire inconfundiblement picassiano i vullguera fer carrera amb això. Qué li diem: Eih, no anem a recriminarte per “basar” la teua obra en la de Picasso, a mi això no m´importa. Ademés, no sé ni recorde l´obra dels cubiste ni la de Picasso. Per lo tant, endavant, copia les idees de Picasso. O lo diem: Eh, tio, això ja ho va fer Picasso fa una pila llarga d´anys, no me vengues la moto.
Es cert que en el ambit del rock está més admitit “copiar”. The horrors son uns mals copions. Fotocopia recalentada amb el agravan´t de ser un producte venut com la nova sensació. Simplement The horrors es el nou hype. Ves a saber quan durara. Encara m´enrecorde quan Scott “Spiral” Kannenberg va dir,quan li van comentar que tenia molt bones crítiques en la prensa del primer disc de Pavement, allò de, eih alerta: “No queremos ser presa del hype”. En aquell moment no sabia que volia dir i vaig riure la gana. Encara, avui en dia, quan algú em diu algo o vol algo jo dic, tot misterios: “No, no quiero ser presa del hype”.

Si, pot ser he pecat un poc de fer la meua argumentació pensant més en la música que no pas en la resta de tipus d’obres artístiques. Pot ser siga per l’ús que solem fer de la música: Una desfogamenta ràpida. Quasi com escriuria el teu germà: “flap! flap! flap!” Un quadre, un llibre, una escultura… a tot això li solem donar un aire més cerimoniós i reflexiu i admetem menys la mera còpia, que no pas la inspiració.

Per exemple, un tipus musical nou per a mi i que m’ha costat molt de digerir va ser trobar-me, gràcies a tu —como no—, amb l’Scott Walker. Duuur. Sempre que acabe de sentir l’àlbum acabe amb convulcions! Admetem menys la novetat en la música. Serà perquè solem tindre-la més al abast, des de xicotets? Pel seu format com de xicotetes píldores de no més de tres minuts on la novetat se veu sensiblement limitada per a ser expressada? Després de tant de temps, ha estat dur fer-se una Rocheford i una Kwak i per això escric aquestes línies? xDDD

Pot ser admetem la inspiració (que no còpia) depenent del nostre grau d’esnobisme: “Val tio, et sembles al Picasso però he de reconèixer que és una gran obra”. Ahh, això em recorda que he vist un dels teus quadres! Guaaapo! xDDD.

PS: Estic pensant una cosa a fer amb els darrers dos arxius d’àudio que m’has passat. Shhh…

Neeennng!! Parlant d’inspiracions musicals? Tu saps que els teus estimats Héroes of the Silence tornen a desenvolpar-se? Anuncien a la ràdio concerts!! Uhh- Uhhh!!

Osti, recorde un dia, parats darrere un cotxe que conduïa una xicona a un semàfor de Pere III, dos tipets cantaven a ple pulmó als héroes. Emocionats, li van pitar a la rossa xicona, que pensant-se que el semàfor ja esta en verd, ja eixir disparada….

…hmmm…o tal volta fugia? jijijiji

Buah neeeng, el José Luis va a vore’ls!

I l’anecdota, cabronaso, conta-la be. El que conduïa era el menda, però el que li va pitar vas ser TU!!! Pobreta, no se la va pegar amb altres cotxes o va atropellar a algú de milacre!

I abans d’això, per davant dels Lluïsos, els dos braman “blaaaanca espeeerma resbaaalaaando por la espiiina dooorsaaaaaal!” mentres al nostre costat se para amb el cotxe una companya d’universitat. Mai me va tornar a mirar amb la mateixa cara…