Lectura recomanada des d’estes pàgines per a la tardor: records de vida i presó de Marcos Ana, poeta i actiu comunista, que s’exilia a París després de 23 anys de presidi. Decidme cómo es un árbol és un dels versos d’un poema anomenat Vida, que escrigué estant pres. Els seus poemes conseguiren eixir clandestinament dels murs i arribaren a editar-se a França, Mèxic i la URSS mentre l’autor continuava tancat. Els seus versos parlen de la solitud, de la falta de llibertat, de la foscor i l’esperança:

Decidme cómo es un árbol.
Decidme el canto de un río
cuando se cubre de pájaros.

Habladme del mar, habladme
del olor ancho del campo,
de las estrellas, del aire.
Recitadme un horizonte
sin cerradura y sin llaves,
como la choza de un pobre.

Decidme cómo es el beso
de un mujer. Dadme el nombre
del amor, no lo recuerdo.

¿Aún las noches se perfuman
de enamorados con tiemblos
de pasión bajo la luna?

¿O sólo queda esta fosa,
la luz de una cerradura
y la canción de mis losas?

Veintidós años… Ya olvido
la dimensión de las cosas,
su color, su aroma… Escribo

a tientas: “el mar”, “el campo”…
Digo “bosque” y he perdido
la geometría del árbol.

Hablo, por hablar, de asuntos
que los años me borraron

(no puedo seguir, escucho
los pasos del funcionario).

No coneixia a Marcos Ana, el vaig sentir parlar per primera volta esta setmana a una entrevista a la ràdio: feia l’impressió d’estar escoltant una persona vital, plena d’energia, d’ànim, de voluntant, de immenses ganes de viure, de comunicar, d’explicar, de bona fe, de gran cor, de desitjar tot lo millor per al demés, amb un palar clar i jovenil, vibrant, sense rancúnia, sense cap ànim de revenja o maldat pels turments i penes que sofrí… Pensava que no tindría més de 60 anys… quina sorpresa em vaig endur quan va dir que tenia 87!!

Estes nits he estat llegint els primers capítols del seu llibre, on narra el seu interés i ingrés cap a les Joventuts Socialistes en la Républica, com una volta iniciat l’alçament militar, Alcalà d’Henares era constantment bombardejat i com un dia tement pel la vida d’un germà es trobà el cos, ple de metralla, de son pare…

És un llibre dur, amb escenes que el propi autor classifica de pe?lícula subrealista. En més d’una ocasió li havien demanat dur la seua vida a la gran pantalla, o fer-ne una biografia. Però Marcos Ana sempre ho rebutjava: finalment ha estat ell qui ha decidit donar el pas i donar-nos a conéixer la seua vida.

Una de les coses que més m’ha impresionat del llibre han estat una sèrie de fotos que hi ha a les pàgines centrals. En ell es veu un Marcos Ana, que una volta exiliat visità una quantitat ingent de països on, com mostren les fotografies, era rebut multitudinàriament: gent, i gent al carrer, al seu voltant, amb grans pancartes amb el seu nom; altres, rodejats de presidents, fumant amb la família de Castro, en lo que sembla ser un dia de picnic; rebut oficialment al parlament d’Uruguai, a l’Argentina, a Xi?le, al Brasil, a Mèxic, on també se’l veu conversant amb Neruda, Picasso, Alberti o Sartre. A les fotografies surt amb una fotogènia que ja voldria més d’un polític: atractiu, interessant, amb vitalitat i força. Costa creure que només siga un poeta alliberat de la presó franquista. Segurament, perquè ha sigut molt més. Aniré descobrint-ho poquet a poquet, capítol a capítol. I espere que vosaltres amb mí. Salut!!

. . . . . . . . . . . .