Estàs mesclant coses diferents. Tranquils, no vaig a pegar-me la classe magistral perquè, entre altres coses, encara no tinc una opinió ben formada (i això que soc el interessat! xDD). A vore si plasmant-ho en escrit organitze certes idees. Estàs mesclant el cànon amb els drets d’autor, com ha fet Javier Marías. Ve d’ahi el teu article? Anem per parts:

El cànon per còpia privada existeix des de fa un fum d’anys, des del VHS i les cassettes (i no sé si des d’abans). El que passa és que la tecnologia ha avançat molt durant tot este temps i el que abans podies copiar-te amb un ritual un tant costós i mai amb la qualitat de l’original, ara pots copiar-te-ho ràpidament i amb la mateixa qualitat (o comprimint i perdent un poc de qualitat però mai com fa 20 anys). El que abans t’ocupava tot una habitació, ara ho pots tindre tot ordenadet i organitzat a un disc dur. Si ho penseu, la tecnologia acollona. Així que, abans, si tu te copiaves un disc la discogràfica probablement deixava de guanyar eixos diners però ara, si et còpies un DVD amb 5.000 llibres, la discogràfica està perdent tota la tela que costarien els 5.000 llibres que tu has deixat de comprar?

Val, posem que tots som uns putos pirates (que ja podrien dir-NOS d’una altra manera, que pirates eren els que atacaven altres vaixells, assassinaven i violaven…) i que només comprem CDs i DVDs per a copiar-mos els èxits del moment. Unes quantes dades:

• Tinc ja més de 14 GB de fotografies, fotografies de creació pròpia. I això que no les faig a la màxima qualitat! Damunt, no les tinc en un únic suport físic perquè aquestos se trenquen. I com ja m’ha passat algun que altre estropisio, les tinc per triplicat perquè me les estime molt.
• Fent un compte per damunt (i obviant unes quantes incongruències, però és que només ho pose com a exemple de un cas concret, que la malla espasio tiempo e mu grande y mu gorda), la Junta d’Extremadura diu que s’han fet més de dos milions de descàrregues de la seua distribució gnuLinex. Suposant que totes eixes s’han copiat a un CD o un DVD, fa un número prou gros de dinerets canlentets, calentets, que han anat a les mans de la SGAE sense tindre res en comú amb els membres de la seua societat.
• M’he baixat algun d’eixos DVDs de llibres que abans he esmentat. Que no els conten com a no venuts, per l’amor de Déu! M’he baixat moltes cançons i pel·lícules, i en moltes ocasions, se n’han anat al fem molt abans d’acabar de “gaudir” d’eixa cultura (si se pot dir així). Em tornarien els diners per un àlbum, llibre o pel·lícula que no m’haguera agradat? O entrada de cine? Doncs no, m’ho tinc que menjar amb creïlles.
• El proper telèfon que te compres també anirà gravat amb el cànon: —Però si no només el vull per a xarrar per telèfon!— Dona igual. La connexió a Internet també: —Però si només la vull per a vore porno!— Dona igual. La targeta de memòria de la teua càmera digital també: —Però si només vaig a fer fotos amb ella!— Dona igual…

No sembla un tant injust? Després t’enteres que llevat del 40 èxits del moment, la resta de grups i artistes no reben cap ajuda a la distribució de la seua obra per part d’aquestes societats, que l’únic que fan és pagar. I dels que eixen guanyant en este conter, guanyen per promoció (que no és poc, clar). Que allò de que el cànon va per als artistes és mentida. Que si els artistes guanyen diners és perquè fan concerts. I els pobrets de segona, tercera i demés, no reben ni distribució, ni redistribució, ni res de res.

Què està passant? Doncs que se tenen que crear —i s’està fent— nous models de negoci. Un exemple ho té Servidora a la seua secció “Música con todo el derecho”. La idea bàsica és regalar la teua obra per a fer-te conegut més fàcilment i així fer més caixa als concerts (i si en ells vens alguna còpia del teu disc, millor que millor).

Una cosa semblant passa amb els escriptors, encara que no semble tant directa. Un escriptor no viu de la venda dels seus llibres. El que passa és que si vens molts, molts, llibres sí que pots fer caixa. Doncs la idea seria fer la teua obra d’accés lliure per a guanyar en fama. Així, és més probable que et compren algun llibre (sempre és més gustós llegir un llibre que no una pantalla d’ordinador) i també és més probable que t’ixquen altre tipus d’ofertes de treball: des de columnista fins a comentarista en un programa de televisió.

En el món del cinema la cosa està més difícil. Tot i això, també s’està discutint en l’actualitat. Però, si el món del cine en Espanya està fotut, a mi no m’agrada la idea d’eixes supersubvencions, amiguisme i xuplacabotisme. Si el negoci de la ceràmica se’n va a fer punyetes, vindrà l’Estat a tirar una mà? No veig la diferència entre les dos coses. Que una d’elles siga pel be de la cultura, m’ho pase pel forro perquè el fi és el mateix: tindré un plat de calent.

Aquestes societats no miren pel be de la cultura, miren pel be de les seues butxaques i per mantindre una posició en un mercat molt lucratiu i que s’està afonant, i ells tenen gran part de la culpa.

A més a més, si hi ha alguna cosa de tot açò que encara me repateja moltissim més els collons, és la manca de llibertats que, poc a poc, estem patint. No són ells els grans culpables, el que passa es que t’apunten de molt bon gust. Són les ganes de controlar per llei tot el que tu navegues, per si estàs fent alguna cosa que no toca.

Encara no he dit res dels drets d’autor i del domini públic però, estant el tema com me l’imagine jo i com l’he pintat, de poc serveix si el model de negoci està canviant. L’autoria d’una obra no te la pot llevar ningú. Legalment, només pel fet de ser l’autor, ja tens coberts uns drets.

Personalment, regalaré tota la meua obra i deixaré que el clamor popular m’ompli de joia el cor! I si tornen a estar de moda les gruppies (o com s’escriga), millor que millor…

¡Paz, hermanos!

Sólo un par de cosas a añadir a lo que ha expuesto Manolo, con lo que no puedo estar más de acuerdo (por una vez y sin que sirva de precedente ;-)). Primero aclarar las posturas de los partidos: el PSOE la ha cagado con el canon, pero es que el PP quiere eliminar el canon a costa de dejar de reconocer el derecho a la copia privada. Vamos, que si uno te hace llorar, el otro te hace llorar más. David Bravo cuenta estas cosas (como muchas otras) muy bien.

Y la segunda, que es que son los propios músicos (¡¡los de verdad!!) los primeros en ver que el negocio no es ya rentable si las discográficas se empeñan en seguir como hasta ahora. Ya no nos hacen falta intermediarios, ni a ellos como artistas para distribuir su obra, ni a nosotros como consumidores de su obra. Y eso jode a las discográficas, las deja fuera. Ya no hacen falta tremendos estudios de grabación, cualquiera que distribuya sus obras por Internet puede permitirse el lujo de pasar de los reyes del markéting… ¿Cómo diantres se ha hecho famoso Mika? ¿Se han vuelto locos los de Radiohead? No, el mundo ha cambiado y la información está disponible a un golpe de click… Y tanta información es las noticias on line de El País, como las prácticas de mis alumnos, como un fichero mp3, como los apuntes de TALF (;-) :-P) … vamos a dejar de maldecir a la tecnología informática, por favor. Es sólo un soporte que ayuda a que todo sea más fácil de compartir y de conseguir. Igual no es mala idea. Igual la idea mala es tratar de preservar formas de negocio que deberían evolucionar.

No, no ho estic mesclant el canon amb els drets d´autor. Parle de que la gent es acostumbrada a saquejar quan es tracta de cultura i ara que ha eixit el canon digital molta gent li pareix un abus. Esta bé, estic d´acord en que es un poc d´abus, per que hi ha gent que compra estos formatos no per a piratejar (també están els que copien i també es queixen: i estos últims están dient: “ni un duro per a l´artista” pero després son fans declarats de estos mateixos artistes i: “Oh, mira qué bé toquen estos tios que me copiat, son fantástics”, per exemple). I esta manera de saquejar be confirmada inclús per el Estat, que no duda en robar l´herencia d´un autor, els seues drets d´autor. I lo més curios d´este últim cas es que als ciutadans els pareix bé i just, quan no ho es.

Nota:I que els diners del canon no son (”tots”; acava de dir-lo bé) per als artistes es una cosa entre el artista i la discográfica, no nostra. La explicació que li faries al artista quina seria: “Mira, com la SGAE te roba els diners (o part dels diners, millor dit) millor tels robem entre tots”.
2ª Nota: “La música con todo derecho” es con derecho per a l´autor, no? No per el consumidor. Lo qual a mí me pareix bé que el autor venga els seus discos en els concerts o que penje gratuitament la seua música, per a ferse autopromoció o lo que siga, no hi ha ningún problema. Lo mateix de bé me pareix que si el autor vol fer negocis amb un discográfica i vendre el seu producte, eh, pues bé. (ÇUn altre tema seria el preu abusiu amb que la discográfica ven el seu producte, amb el que jo, com a consumidor, no estaria d´acord. Amb lo que no puc estar d´acord es amb el percentatje de diners que guanya el autor amb esta venda, ja que no es asumpte meu que tipo de contracte te el autor amb la discográfica. Ho dic perque hi ha gent que fa el raonament de dir: me copie els discos perque en veritat es la discográfica la que s´en porta els diners (i sense saber quin % s´en porta). Home, i jo li robe cerdos i gallines al granjer perque per que els diners de la venta d´estos se l´enporten els intermediaris…
3ªNota: El mateix pasa amb el escritor. Que un escriptor venga o no venga a mi me la trau fluixa. Si vol penjar la seua obra en internet per a promocionarsela me pareix bé, está en el seu dret, pero seguis traent-me-la fluixa. Lo que no me la trau tan fluixa que es nosaltres li pejem l ´obra a ell, quan no vol que li la penjem.

Estic d´acord amb lo que diu servidora. La tecnología es fantastica, te permet compartir i arrivar amb més facilitat a l´obra d´un autor. Pero, pero!, mentres el autor estiga d´acord amb la manera en que aconseguises o arrives a la seua música. Eh, i no al revés!
4ºNota, que me la deixaba: el raonament que fas es per a justificar que estás en el teu dret de baixarte mogolló de películes per que hi ha subvencions en determinats ámbits que no es donen en altres??? Estás segur que no reben subvencions les empreses del sector cerámic??? Jo no ficaría la mà al foc!!!
5ºNota: Si te fas rocker jo vull ser un gruppie teu!!!( me disaré un bigotet finet!)

A la 5a nota: Val, però tu faràs de locomotora…

¡Gracias Glo, eres un sol! xDDD

Però què lis convé més als artistes (musics), que no lis furten els diners que suposadament deixen de guanyar perquè algú s’ha baixat el seu àlbum o que una part d’eixos vagen a un concert seu?

Quan va aparèixer el gramòfon, els músics que tocaven a les sales se van tirar les mans al cap perquè era la fi del seu negoci. Però, per a la música, per a la cultura, per a la majoria de gent, això va ser un prejudici? O, per el contrari, va fer que la música fora més universal? Què va passar? Doncs que els dos mons van tindre que conviure. Per una banda, podies gaudir de la música més fàcilment i on fora i quan fora. Però clar, no hi ha res com escoltar-la en viu i directe, veritat?

Es que, per molt que se vullga, no se pot parar aquest tipus d’apropiació indeguda. No ens enganyem, el món de la cultura és un negoci i, per a be o per a mal (supose que això se tindrà més clar d’ací uns anys, veient la evolució de tot açò), el model no li queda més collons que canviar. Entenc el teu raonament i fa algun temps el compartia, però el món evoluciona (quina frase…). O te montes al carro (que si ho fas be te podràs beneficiar) o canvies de treball. I si encara sents una necessitat creativa, crees per a tu mateix, per a la familia, per als amics o per a qui te rote.

Per a baixar-me pel·lícules no necessite cap excusa. Ho faig perquè m’ix molt més barato, què collons. Dia que si el tema de traure beneficis de les pel·lícules fetes a Espanya està fotut, tal vegada haurien de replantejar-se la seua vida. Si el mercat de les taulelleres se’n va a fer punyetes (o el de la fusteria tradicional, o el de fer bolillos, o…), l’Estat no començarà a posar diners per a intentar fer-lo tirar avant. Però, eh, la cultura és la cultura! Doncs home, fins a cert punt. A mi me molaria mogolló acabar treballant d’informàtic en alguna cosa que m’ompliga però si no puc, be siga pel mercat o perque no aprofite, doncs mitja volta i a fer-me xarcutero.

Josevi, justo hoy ponía una reseña en mi blog de este artículo:
http://www.orcero.org/irbis/blog/el-fin-del-principio/

Lo recomiendo muy mucho
Besotones, y demà més, que avui m’en vaig prontet a fer momos que demà tinc cole

Merde! ¡Sabia que se olvidaba enlazar algo! Juas juas juas…

Jo hui em reconec més pirata que mai: he pillat una conexió wireless Oberta a 50 metres de la platja!!

Ooohhh… Solet, platja i wifi… Te faltava la kwak!

#6. Aisss, quina paciencia! Quan parles dels músics he de suposar que te inclous entre els musics, no? Pero, a vore, tu com a consumidor(encara no eres rocker) no penses que el que li convé a un músic es desició seua? Anem a pendre els consumidors la desició de lo que li convé a un músic? Tu pots opinar si te pareix acertada o no esta desició, el que no está tan clar es que el consumidor(tu, jo, nosaltres) convinga o supose que es el millor per a l´artista: en este cas la explicació que tu fas o crec entrendre jo es que la gent(tu, jo, nosaltres) es baixe la seua música per donar-se a coneixer millor i fer fans i que estos vajen als seues concerts. Hi hauran musics que estarán encantats de que açò ocorrega així, he llegit moltes entrevistes en que els musics es manifesten favorables a que la gent es baixe la seua musica. Stupendo! Pero hi haura que no! I que está en el seu dret de fer negoci amb la seua música i sentirse robat per la gent que es baixa els seus discos. Que els temps están canviant es una cosa apart. Amb la aparició del gramófono ningú va robar a ningú. Qui vullguera enregistrar la seua música i fer negoci podía fer-lo. Els que vivien de tocar en sales no els van robar res, tan sols public. Al igual que la tele li “furta” espectadors al cine. Els temps canvien, pero no roban! Es que dona la sensació de que estás justifican el teu robatori (argüin que com tot açò de les descargues ilegals es imparable i el futur (que es molt posible que siga així)dels músics es fer concerts pues ala! a descargar…

…que a mí no no me pareix mal que descargues música o películes, el que me pareix un poc(tan sols un poc,eh) preocupant es que no pareix que vullgues reconeixer que robes. Ho dic per lo que jo dia en el post de que a la gent no li pareix robar quan es tracta de la part de la cultura que es: musica, cine, literatura, etc. i ficava el exemple, que sí, efectivament, explica javier marías (que lligues a javier marías d´amagat bandido!!), de que per exemple a la gent no li pareix injust que la herencia, lo que es de u, per ser considerat d´un valor cultural nacional o mundial o patrimoni dels españols, se expolie d´ésta herencia a la familia.

jijijiji… Rocker! xDDD! Jo mai podré ser un rocker: ¡Se me ve el cartón¹!

Be, conteste demà que ha hi ha soneta :-P.

¹: Al menys espere tardar a estar acartonat com el Miguel Rios…

si seguises bebent cervesa no t´acartonarás!!!

Pero (si se hablaba del canon) el problema no es que servidora robe cultura. El problema es que se me supone que lo hago, aunque sólo vaya a gastar mis CD’s en hacer copias de las entradas de mi blog.

Vamos, que la presunción de inocencia ¿era de las pelis americanas, por ventura? Y ¿por qué diantres tendría Bisbal que sacar provecho económico de que yo quiera guardar misi fotos en un CD? ¿O de que me quiera comprar un móvil nuevo si se me rompe el viejo?

:-/

A #14: Biiirraaa… El monjos de Chimay deuen tindre una pell lluentísima!

Vaig a ser sincer, SUPUESTAMENTE: Posem que, un 70% dels CDs i DVDs els gaste per a lo que no deuria, així com un percentatge menor de la capacitat dels discos durs que tinc. En el meu cas (i sé que en el de molts altres) i, el més important, segons els arguments de les entitats gestores, el canon estaria justificat.

I continue amb la sinceritat, SUPUESTAMENTE: Senc que robe? Pseee… Però, a qui més robe no és als artistes (no és cap mena d’excusa) sino a estes entitats gestores. En el cas dels CDs, l’artista, en molts casos, cobra menys de l’1% del preu final [1]. Estaria disposat a pagar 1 € a l’artista, directament? Clar que sí! Igual que si m’agrada un artista i tinc dinerets, aniria a vore’l a un concert (no intentaria colar-me, vaja [2]).

Fent un poc de demagògia barata (molt usada arreu Internet ^_^), se roba a l’artista quan pilles per banda un llibre a la biblioteca i te’l llegeixes sense pagar un duro? Tan sols s’ha pagat una vegada, tot i que, gràcies a aquestes entitats gestores, ara a la CE la cosa pot canviar: ¡Pero tranquilos! Que el precio por sacar un libro no lo pagará el ciudadano medio, sino la Comunidad Autónoma o el Estado… WTF!? (Què collons!?)

Així que no tinc cap mena de conflicte moral quan me baixe, SUPUESTAMENTE, cultura d’Internet. Amb la llei a la mà, per ara (si no m’enganye) és completament legal baixar-te cultura d’Internet gràcies a la existència del canon (que per a això se va fer, tot i que hi ha diferents interpretacions de la llei, segons els interessos), sempre que siga sense ànim de lucre (que és ací d’on ixen totes eixes interpretacion: Què és ànim de lucre?). Que hi ha artistes que se senten robats i que no voldrien que se baixara la seua obra d’Internet? Sí, però com ja he dit, si la cosa està malita, fes un gir a la teua vida.

Una última cosa (per ara), posant-me del tot demagògic (es que la gent fa moltes comparacions que de vegades no són del tot justes), i que no és una crítica al que contestes, Josevi, és més com una reflexió en veu alta i qui vullga, que conteste: Fins quina generació familiar de l’artista seria adequat cobrar per drets d’autor, per a que l’obra no passara a ser un bé de la humanitat? I més encara, fins a quantes vegades tenen dret a cobrar els artistes per una obra? Per unitat, per arrendament, que si cànon… Mireu, personalment admire les obres mestres que fa mon pare: Les seues cuines són el camí recte cap al Nirvana. No s’ha vist mai cosa més delicada (estic exagerant? Neeehhh…) i que produïsca més confort i pau interior (A BANDA DE SER TOTALMENT FUNCIONALS I BARATES, OIGA!!!). Ei, que els seus usuaris gaudeixen cada dia d’eixa obra mestra. Mmm… No deurien pagar a mon pare un cànon perquè tot qui entra en eixa cuina que no siga l’amo està fent ús i gaudint d’una cosa que no li pertany? Mon pare perd diners!!! És més, mon pare no deuria vendre les seues cuines, sino arrendar-les. Així, quan els drets d’autor me’ls passara a mi (o com collons funcione la llei esta) seria jo qui obtinguera els beneficis de l’obra.

Un últim apunt: Les autoritats egípcies volen crear una comissió encarregada de gestionar els beneficis que s’estan perdent per l’ús comercial de la imatge de les seues obres arquitectòniques. I un altra, sabeu que no podeu fer ús comercial de l’entramat de llums que il·luminen la Torre Eiffel? Vaja, que si jo posara una imatge d’ella i tinguera publicitat AdSense de Google, no sé si tindria que pagar drets d’autor o si directament m’estaria prohibit.

Son tantes coses………….

1: Me ve a la ment el cas que passa amb el que paguen als llauradors i a cóm ho venen als supermercats…

2: Tot i que no és el mateix que pillar-ho per Internet. En el cas del concert, te podria pillar un segurata i fer-te pupita mala.

Com a paridero, me he de quedar a vegades com això que sóc: paridero. En quan rumie una cosa (un poc en plan serio)sempre acave discutint (no malament, se entén); i la discusió de coses series mai ha sigut el meu fort. A mi m´agrada que les vaques volen. Hi hauran escéptics que aplicarán a fondo raóns més poderoses, o sea més raonades, sobre si les vaques volen o no, i racionalment me farán polvo. Pero es igual, dins del meu món de fantasía les vaques continuen volan. Seguint la linia fantástica he de dir que m´agradaria molt que ton pare, Manolo, tinguera drets de propietat intelectual sobre les cuines o mobles que fa. Es més, me pareixeria collonut que cobrara estos drets a tota la gent xafara, menjara, pernoctara o follara, dins d´una cuina seua (o armari). Ara bé, imaginat que, com la tecnología avança a pasos gegants, d´açí poquet la gent es podría comprar un aparell que puguera baixarse les cuines de ton pare (continue en la linia fantástica, eh), lo qual, esta descarga, no seria ilegal si no es amb ámin de lucre, no? També se inventaria un soport físic, espacial, en el que es podrien ficar coses tan grans com un moble o una cuina. Entonces, la gent es compraria el soport i amb un aparell doraemoniano per a copiar cuines, plam! copiarien una cuina de ton pare sobre este novedós soport…

#15.En quant al canon, no es equitatiu, pero quina gravació sobre els impostos es totalment equitativa? Als fumadors, com apunta javier marias, els graven els cigarros amb impostos especials, y qué? No han mogut tanta faena. De totes maneres es (un poc sintamátic, eh) curiós que en la teua queixa de on van parar els diners, esmentes a Bisbal i no a Josele. (Es una cosa que he vist: sempre son els mateixos: O Bisbal, o Bustamante, o Ramoncín. Estos tres son els se están emportant totes les peles, vamos, s´están fer d´or.)
Finalment, qui tinga paciencia, siga serio i no fantasiós com jo, copie unes reflexións de Esther Jiménez Fuentes, Licenciada en Derecho. Doctorando en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid. No les fique per a rebatir lo dit así per informátics “idealistes” ( es curios que els dos que m´han contestat siguen informátics), ni per a reafirmar o defendre les coses que jo he dit, ni per a dir jo la última, sino simplement per aclarir, via raonada, un poc més, este complexe tema de cóm están afectan els canvis tecnólogics, en qüestions, per lo menos, jurídiques.

IX.- Reflexión sobre futuros conflictos legales con la propiedad intelectual

Tras mostrar la legislación aplicable al derecho de autor en Internet y reproducir algunas de las resoluciones judiciales internacionales y nacionales de los conflictos en este nuevo medio, me gustaría abrir una línea de reflexión sobre algunas situaciones no planteadas a los tribunales pero que considero que atentan contra los derechos de propiedad intelectual y que deberían ser tenidas en cuenta por las empresas que operan en esta nueva economía.

§ Melodías de móviles

El uso masivo de la telefonía móvil ha supuesto la aparición de nuevos modelos de negocios vinculados al sistema de mensajería SMS, cuya rápida expansión no ha previsto, en muchos casos, las implicaciones legales que su actividad conlleva.

La posibilidad de personalizar nuestro móvil con logotipos o melodías se ha convertido en una industria muy lucrativa que mueve anualmente en España 360 MM €, siendo los mercados europeo y japonés los más activos en la comercialización de estos productos. Las melodías las podemos obtener tanto vía SMS, con una central de descarga, como a través de páginas web creadas al efecto.

En principio, la recepción en nuestro móvil de una melodía es una actividad legal, si se cumple con la legislación vigente de derechos de autor. Sin embargo, en la mayoría de los casos no se han tenido en cuenta los derechos de propiedad intelectual de las canciones que se convierten en melodías de móviles, ya que las compañías comercializadoras, erróneamente, consideran que es una obra nueva.

Si nos fijamos en el art. 11 TRPLI observaremos cómo estas melodías encajan en la definición de obra derivada, por lo que estarían amparadas por el derecho a la creación del art. 20 CE pero siempre que previamente se hubiese obtenido la autorización expresa del titular del derecho de autor de la obra original (art. 21.2 TRLPI). La obtención de la autorización tiene dos vías: la negociación individual con los artistas y los propietarios de sus derechos de explotación o la negociación colectiva de los derechos con la SGAE [63] y AGEDI [64] . Obtenida dicha licencia de transformación, la canción puede modificarse para convertirse en un formato inteligible para un teléfono móvil y para su posterior distribución y ejecución en el destino.

La realidad es que ahora esta actividad se está desarrollando en la mayoría de los casos al margen de ley y que nuevamente se están conculcando los derechos de autor de un sin fin de artistas que ven cómo el fruto de su trabajo se utiliza sin percibir ellos ningún tipo de remuneración.

§ Uso de buscadores en Internet

La localización de documentos o sitios web en la red es el modelo de negocio de los buscadores como Google, Yahoo, o Altavista. Para ello, utilizan un software que “rastrea” la red localizando la concordancia de las palabras que solicitamos con los nombres de dominio o el contenido de los sitios web. Tras encontrar los lugares más afines, nos muestran un pequeño resumen de la web y un link con el sitio para que podamos acceder directamente a él.

Los buscadores realizan así una actividad lucrativa, ya que se financian a través de la colocación de publicidad en sus sites, con la reproducción parcial de la obra de otros autores. Por ello, estarían vulnerando su derecho de reproducción consagrado en el art. 2 de la Directiva sobre derechos de autor [65] y su actividad no entraría dentro de la doctrina de fair use [66] , tal como aseguraron los tribunales estadounidenses en el caso Kelly v. Arriba Soft de 1998.

Podríamos entender que los buscadores realizan una actividad necesaria y que esta reproducción temporal de las obras (sitios web) no tiene como fin la vulneración de los derechos de autor; sin embargo, considero que al lucrarse por esta reproducción parcial de las obras deberían retribuir a los titulares de la propiedad intelectual.

§ Bibliotecas virtuales

Nuestra Ley de Propiedad Intelectual tiene como fin proteger los derechos de autor para favorecer el desarrollo de la cultura. Por ello, establece la libre reproducción y préstamo de obras a determinadas instituciones culturales sin finalidad lucrativa (art. 37 TRLPI). Indudablemente la ley se hizo pensando en un uso analógico de las obras, donde su préstamo suponía una posterior devolución, sin posibilidad de realizar una copia perfecta del producto.

Con la nueva tecnología la Directiva de derechos de autor 2001/29/CE ha mantenido la posibilidad de establecer excepciones o limitaciones a los derechos de reproducción de los titulares del derecho de autor en el caso de las bibliotecas, centros de enseñanza o museos accesibles al público (art. 5.2.c) si no se tiene intención de obtener un beneficio económico directo o indirecto. Sin embargo, tengamos en cuenta que se ha cambiado sustancialmente la forma de reproducción, al ser esta digital [67] , y el posterior uso que se puede hacer de la obra obtenida de la biblioteca virtual.

Actualmente, ya hay autores que están reproduciendo sus obras en formato digital, de tal modo que cuando sean adquiridas por bibliotecas podrían ser copiadas sin control por los usuarios, siendo ésta una forma de vulnerar el derecho de propiedad intelectual. Indudablemente esto debe ser replanteado para salvaguardar la generación de cultura y para tener así un comportamiento leal con los titulares de los derechos de autor [68] . Sin embargo, la tecnología avanza más que el derecho y aún no se han desarrollado sistemas que eviten la copia, siendo además ésta una de las bases técnicas de Internet [69] .

En cualquier caso, sí que es posible la transmisión del conocimiento a través de la digitalización de obras que no tienen derechos de autor vigentes, o cuyos autores han permitido expresamente su conversión en textos electrónicos y su distribución libre y gratuita (e-textos, o e-books). Sirvan como ejemplos el Proyecto Gutenberg [70] o la Biblioteca Virtual Cervantes [71] .

X.- Opinión personal

La denominación de este momento social como “la sociedad del conocimiento” no es un apelativo gratuito sino la plasmación del nuevo valor económico que mueve el mundo: según la OCDE la contribución del sector del conocimiento al PIB de los estados miembros ya sobrepasaba el 50% en 1995. Si nos centramos sólo en los derechos de propiedad intelectual estos suponen entre el 5 y el 7% del PIB. El Nasdaq ha sido la medida bursátil que ha reflejado la valoración económica de todo ese conocimiento tecnológico que ha movido la economía mundial en los últimos años. Así, vemos como la propiedad intelectual es una fuente inmensa de riqueza y poderío económico tanto para sus titulares como para los propios Estados, por lo que estos, protegerán estos pequeños monopolios aplicando su fuerza coactiva estatal.

Frente a las consideraciones económicas se contrapone una concepción más idealista donde Internet nacía como un medio de intercambio y acceso ilimitado al conocimiento. Por ello, se concibió como una red distribuida en el que no existía un propietario único que monopolizara el medio.

Atendiendo a estas dos consideraciones tendríamos una posición “soberanista” que considera que la propiedad intelectual debe protegerse y otra de “libre intercambio” que plantea que esta crece al dinamizarse desmantelando las barreras y estableciendo una confianza que genere un libre comercio. Sin embargo, hay que tener en cuenta que las personas sólo comerciamos cuando sentimos seguridad para lo que es imprescindible contar con un “brazo protector y ejecutor” de la justicia. En definitiva, el orden jurídico-político es imprescindible.

Establecida la necesidad de una regulación jurídica nos encontramos con el problema de contraponer nuestra concepción territorialista del derecho a los conflictos mundiales que la estructura de la red puede generar. Aquí entran en juego las distintas concepciones culturales del derecho pero considero que al tener todas una reflejo económico la armonización de criterios es viable.

El siguiente problema que nos enfrentamos es el hecho de que el derecho siempre va por detrás de la realidad social y tecnológica. Por ello, considero que el acompasamiento de estas dos realidades hacia un punto común de protección y promoción de la cultura es la base del futuro del derecho de autor en Internet.

La implantación de tecnologías de protección de los derechos de autor es la asignatura pendiente de la sociedad de la información, pero indudablemente, las grandes corporaciones sólo se tomarán en serio su implantación cuando sea más rentable cumplir la ley que infringirla. Además, el usuario debe ser consciente que la vulneración de los derechos de autor es un delito que atenta contra la cultura y no sólo contra las productoras o distribuidoras. Este proceso de concienciación debe ser parte de la educación cultural de los países que los estados deben asumir como salvaguarda del valor que mueve sus economías “el conocimiento”.

Algunos estudiosos jurídicos se plantean la conveniencia de crear una nueva rama del derecho dedicada sólo a las nuevas tecnologías donde el derecho de autor se vería incluido. Sin embargo, considero que los derechos son conceptos generales vinculados a la persona o a su relación con la sociedad que no deben vincularse al medio en el que se desarrollan. Así, igual que no se creó un nuevo derecho de autor con la aparición de la radio o la televisión, el medio Internet no supone una redefinición del derecho que obligue al desarrollo de una nueva rama legal.

Internet es valorado como un medio para intercambiar, crear y compartir información. Para mí Internet es el medio de comunicación y economía global que va a obligar a todo el mundo a comunicarse en pro de un objetivo común: generar conocimiento. No permitamos a unos pocos “expoliar” ese conocimiento por falta de una adecuada protección legal del derecho fundamental a la creación.

Coooollons, les 6 del matí! Oeoeeee!!! XDDD

A lo primer, si existira eixe dispositiu doraemoniano (naniano nanianooo) que només fera cuines, mon pare se cagaria en la mitja melona! Però jo acceptaria (ja m’estic fent la pixa un lio i no sé ni lo que vull argumentar ja ), un poc de mala manera perquè ja no tindria dret a cobrar pel treball de mon pare, el canvi tecnològic. No tindria medis suficients, per molt que se juntaren tots els artistes fusters (no confondre amb els fallers, lo de mon pare sí que és ART!!!), per a lluitar contra aquest canvi. No és excusa ni raonament, però com ja he dit abans, si la cosa està malita, canvia el model de negoci o, directament, de negoci[1].

Sobre el que li contestes a Gloria de #15, d’això se queixen molts. Que si es tractara realment d’un impost (com si fan alguns països de la CE) recaudat i gestionat per l’Estat, la cosa canviaria un poc (parle dels que sí que donen arguments i no dels ninyatos estos de “Puta SGAE y puto canon!!!”). El cas és que ara és gestionat per una entitat privada, amb uns conters no massa clars, i amb un sistema gens democràtic: Qui més beneficis pot donar a l’entitat, és qui més poder té dins. Per això se parla tant de Bustamante i Bisbal i no de Josele Santiago. Molt probablement, Josele no tinga molt de pes dins l’organització.

–

Mesclant coses per a acabar fent-se u la pixa un lio, per a justificar el dispositiu doraemoniano, aquest argument li’l vaig sentir dir a Ricardo Galli (l’amic d’Agus i creador de Menéame.net) per a justificar l’ús del programari lliure (això del linux i estes coses rares d’informàtics). Imagineu que s’inventara una màquina que, a partir d’una barra de pa, fora capaç de crear còpies il·limitades i a un cost proper a cero d’eixa barra. Què seria millor, més étic (el millor per a la majoria de gent), que s’estenguera l’ús d’eixa màquina o que el gremi dels panaders ho boicotejara una vegada i un altra i un altra…? Ara substituiu la barra de pa per un programa i el fet de cobrar per treball realitzat i no per còpia. Doncs sí, seria una putada per a mon pare, però un benefici per a la humanitat (se diu prompte, ara per ara que no existeix, eh? ). Cóm se podria aplicar açò al tema dels artistes? No se pot! No son models de negoci semblants però… i lo a gust que m’he quedat? XDDD

[1]: Jo ja aniré deixant-ho, perquè son postures irreconciliables, jejeje. Tingues en conter que a mi no m’agrada que les vaques volen, però si que els hipopòtams canten àries (aries Giovannis, nyieeeeaaaaa). Vaja, que me passa el mateix que a tu (be, pot ser siga un poc menys paridero :-P), però és que he encontrat un filó en aquest tema, per això estic donant tant pel culet xDDDD. A més a més que, gràcies a les teues refutacions (que si foren d’un altre possiblement ja m’haguera axantat, però com que ací hi ha confiança i com que m’has regalat un paquet de Pawel Kwak!), estic escrivint un poc d’aquest tema i reorganitzant idees dins de l’Scott Brite que tinc com a cervell.

Per cert, que ara llegiré lo de Esther Jiménez, que és un totxet, a vore que diu…

Ufff… me mata la verborrea jurídica i les interrelacions entre lleis .

És que tot açò és un tema tan, tan, complexe i que acapara tants àmbits…

(Merda, havia dit que anava deixant-ho però m’ha vingut al cap una altra coseta. Perdon, perdon! xDDD)

Hi ha un gran problema que és el fet de que, val, tot el que estic dient és molt bohemi i bonico però, què passa quan empreses s’estan forrant (però forrant!) gràcies a unes obres artístiques de les quals no paguen res als seus autors? Exemples: melodies per als mòbils, fotografies furtades d’Internet (oiga, como estan en Interneeet)… Clar, és una putada. Imaginem que ens fem artistasos famosos en la Plana Baixa (vinga va, en la Alta tambè). Que posem les nostres cançons a Internet gratuïtament per a donar-nos a conèixer i que més gent vinga als nostres concerts, fer fans, i que més gent vullga una còpia física del nostre àlbum cogudil. Oh, què be! Però ai, que ve una empresa de publicitat i, cooomo lo teneis en Interneeeet, ens furta una cançò per a fer una peaso campanya publicitaria del copon i guanyar mogolló de dinerets! Clar, ahi ja me picaria la cosa… Per això s’han creat llicències com la que té aquest blog.

Clar, tu me dius que hi ha artistes que no volen ni que se difonga l’ús gratuït i no comercial de la seua obra. Ho entenc, però no ho compartisc.

Ara, que me vinga Luis Cobos i els seus cabells al vent (haveu vist el paregut que té Luis amb Yanni i este amb Ansar?) totalment indignat per culpa dels pirates i que cobre per copiar als clàssics i posar com a percussió adicional una bateria… me parece un tanto fuerte, tú! xDDDD

Esteu rebolicat l’assumpte, eh xiquets? Llegint les vostres cogudes em venia al cap l’imatge d’un dels entrevistats del Punset que afirmava, tot seriosament, mentre lluïa un envernisada calva, una espécie de Teorema o Futur inevitable:

Teorema:

“Todo lo digitalizable serà digitalizado” (Ho dic així en castellano que sona més rimbonbant; proveu si no a fer-ho en valencià “tot lo dichitalisable serà dichitalisat”. Què punyetes diu este tio! direu tot seguit.)

Colorari 1:

“Ton pare i les seues cuines, els monjus i les seus cerveses poden estar tranquils”

Colorari 1.1:

“Que agust te prens una cervesa no digitalizada de dins d’una nevera integrada en un armari no digital”

Buf, luego la verbose soy yo (daría un busto por espiaros por cámara oculta discutiendo delante de una cerveza, diantres XDD)

Me tendría que imprimir el tocho para leerlo tranquilamente, sobre todo la parte legal… pero juraría que cosas que esta mujer plantea ya están claras… como indica Manu, están las licencias Creative Commons (yo la tengo en el blog y en mis apuntes, por ejemplo) Y Manu ha defendido ya a mi Josele, también

Y, Josevi, ¿te has enterado de que el último disco de RadioHead es líder de ventas, después de haber estado colgado gratis dos meses? Que no, que no son ganas de robar… creo que eran bastante más ladrones los de la antigua discográfica de esta gente al negarse a devolverles los másters de sus primeros discos. Y eso demuestra que esa industria no está por la cultura ni por el reconocimiento del derecho de los autores, precisamente…

Y… m’encanta que me llamen “idealista”… ays…

http://www.filmica.com/david_bravo/archivos/006882.html

Hablando de discusiones…
Nanit, meus

A #21: Llagrimeta :’)

Una vegada vaig posar per cogudes, una frase de Llorenç Valverde (que també coneix l’Agus) semblant a la de l’amigatxo del Punset (està en català, però sona be igual ):

“Si ho pots escoltar, ho pots digitalitzar…
Si ho pots veure, ho pots digitalitzar…
Si ho pots pensar, ho pots digitalitzar…
Si ho pots digitalitzar, ho pots posar a Internet…
Si ho pots posar a Internet, persones de tot el món ho poden escoltar, veure i compartir…”

Què bonico, tu!

A #22: No te creas. Estas discusiones las tenemos por Internet en estados intermitentes de aburrimiento. Delante de una cerveza, las cuestiones se tornan en: “Has vist eixe culamen?” xDDDDD

Entiendo la postura que plantea Josevi. Hay artistas que se sienten tan robados por las descargas de Internet (eye! que algunos se sienten así por presiones de sus discograficas) como si se cogiera su obra como medio para hacer negocio. Respecto a la otra cuestión que planteaban, tanto Josevi como Javier Marías ( :-O ), relacionada con el paso de la obra a dominio público al pasar nosecuantos años, todavía no me he hecho una opinión clara. Si no entiendo mal, dominio público no es que todo el mundo pueda acceder a tu obra gratuitamente sino que, además, puedas usarlo con fines lucrativos. Esto último me toca ya más los cojonsillios.

Be, deixe el video del Xiiimo Roviiira! Gracies, meua, per l’enllaç! Molt bo!

Bueno, ¿pero no crees que Radiohead (según está el gusto músical hoy en día(muy por cierto, eh) hubieran sido líderes de ventas igualmente si no ponen sus canciones gratis para descargárselas?

Ya, pero si todos somos unos piratones y no queremos pagar porque se puede tener gratis… ejem, a ver, ideas ¿cómo acabo la frase?

Quin video més llarg! Només he pogut vore dos minuts :O No puedor con el asento andalús!!

Una cosa trobe que es clara: si no volem fer massa cas del “ganarás el pan con el sudor de tu frente” - per qüestions religioses, mes que res - no poden deixar a banda que no pot ser gratuïta (si es desig de l’autor) una activitat, una obra, digues-li, música, cine, llibre, còmic, barra de pa o porta de cuina, que obviament, requerix d’un esforç en la seua creació. Altra cosa és que els nostres recursos econòmics siguen tan limitats…lladre jo? Sí, però lladre pobre!! Barres de pa per menjar i música per no sentir a Ximo Rovira

Si la final la culpa no serà nostra—me lo veo venir. Si encara tindrà raó la nova propaganda de Renault: “vamos a demostrar que todos somos buenas personas”.