La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!

—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.

—Estàs segura? Mira que és forta…

—I tant que n’estic!— rigué la Laia.

Dins el saló la música es sentia tan forta que amb prou concentració podia seguir la conversa de les seues amigues. Es dirigí a l’alacena. Allí hi guardava, darrer d’uns gots alts i amples de vidre, una caixeta, “el seu cofret”, com li agradava dir-li, que contenia tres xicotets gots, totalment decorats amb lletres d’or aràbigues; gots que havia comprat en un zoco feia ja quasi dos anys. Dins la caixa, de fusta fosca i treballada artesanalment, els gotets estaven curosament embolcats amb un pany suau, que la Laia solia recórrer amb la punta dels dits cada volta que obria la caixa.

La Laia eixí de nou al balcó, es llevà la camiseta, i mig nua, contra la barana, encengué una cigarreta. Fora la nit dormia; els blocs d’apartaments de davant eren completament foscos: cap llum ni remor de televisor encés. Observà el carrer en silenci. Cap vehicle a la carretera, que recta i grisa es desdibuixava en direcció al poble. Aquella nit fins i tot el mar semblava no voler molestar tota aquella quietud. Ni la més lleugera brisa acaranova la pell de la Laia, que havia començat a ventar-se, distretament, amb la palma de la mà.

Apurà la darrera calada i apagà la cigarreta contra el metall de la barana; i alçant el braç per damunt el seu cap, amb l’índex i el polze formant una immòbil pinça, deixà caure a terra la cigarreta des de la cinquena planta; i sense moure’s, contenint la respiració, tenia la impressió que un invisible fil anava desenrollant-se des de la pinça acompanyant la cigarreta, i que, en qualsevol moment, amb un gest enérgic, podria retindre la caiguda i invertir el procés.

Tres o quatre tímides espurnes sostragueren la Laia del seus ensismismament. Les seus amigues ja havien tret l’absenta que havien posat a refredar al congelador i, ara se la miraven entre rises.

—Mare quina calor! Acabaré despullant-me del tot— rigué ella també.

Les dos amigues eixiren també al balcó carregades amb el tremolosos gotets, plens del licor.

—Apa! No sé si açò t’ajudarà a refrescar-te, Laieta.

—Hmmm, sembla fresquet i… quina oloreta més anissada!

—Salut!!— cridaren alhora.

El brindis sonà amb estrèpid en mig la nit, atravessà el carrer i tornà rebotat del negre edifici de davant; mentrestant les tres amigues alçaren els gotets i engoliren, amb complicitat, el transparent líquid: el somriures es transformaren al pocs segons en ganyotes, i la Laia notà com una ona de calor s’extendia ràpidament des de la seua gola cap a la boca de l’estòmac.

—Ondia, com crema!— rigué com va poder —De què dimonis ho faran?

—El que jo no sé, Laia, es com dimonis farem per acabar-nos la botella.

—Poquet a poquet, xica!

—Però tu saps quina hora és? D’ací no res es farà de dia!!

—Ostres, no sé qui tindrà ganes demà d’anar a treballar— tornà riure la Laia mentre servia la següent ronda.