Conta Quim Monzó, a El tema del tema, una frenada que va viure una coneguda seua, que en plena morrejada amb un senyor mentre passaven la porta de l’habitació de camí al llit, ella va tindre l’ocurrència de dir-li que no s’esglaiara si xisclava molt. Quim argüeix que la imatge d’una persona que es desfà de gust pot ser molt suggestiva, però que en aquella ocasió al senyor de la seua amiga no li ho va semblar gens ni miqueta. Qui sap en què va pensar. En els xisclets de la histèria, en un escorxador de porcs, en els ultrasons d’un ovni? El cas és que l’amiga de l’escriptor i el seu acompanyant no acabaren de creuar al dormitori i mentre la situació es reconduïa cap al rebedor el senyor va acabar proposant-li d’anar a sopar fora.

Quim s’interroga sobre quin mecanisme de mandra o avorriment s’activa per renunciar de cop al que fins aleshores s’havia anhelat. Acaba Quim: Quants polvos perduts per culpa d’una figureta de Lladrò o un llibre de Paolo Coelho a la tauleta de nit!!

En acabat de llegir el divertit article m’he preguntat, ¿i jo, he tingut mai alguna frenada? M’he sorprés contestant-me afirmativament.

Farà ja més de sis anys —per si Sílvia llig açò que n’estiga tranquila— i jo feia vida d’estudiant a València. L’Anna era una amiga de la carrera que vivia prop de Ramon Llull, a un pis d’estudiants amb quatres amigues més de Gandia. Eixe any tenia companyes noves, i la veritat, es que més d’un dia em quedava a berenar amb aquelles noies.

Una d’elles sempre estava rient i les vesprades se’ns passaven volant sense adonar-nos-en. Fins i tot quedàvem en cap de setmana per pendre un café tots dos. Un dia, no se ben bé com, vaig quedar amb esta xica de Beniopa per ajudar-li a repasar un examen. La noia era sorprenentment aplicada: s’havia aprés de memòria els noms etimològics d’un grapat increïble d’insectes terretres i un altre de voladors!! Tenia uns ulls molt grans, uns llavis molt carnosos i uns pits que feien que els ulls i els llavis semblaren minúsculs, i es feia un munt de riure a cada carasa que jo ficava quan encertava la família o la espècie, o vés a saber tu què d’aquells bitxets!!

Em va convéncer per quedar-me a sopar, i com la coneguda del nostre escriptor barceloní, vam traspasar la porta de la seua habitació, i de moment, en girar-se cap a mi, es va fer el silenci, jo instintivament vaig fer un pas enrerra i vaig colpejar amb l’esquena l’interruptor, apagant la llum del dormitori. A fosques, rodejat d’un silenci fred i espectant, notava el seu alé aproximant-se. La familia sencera d’insectes femella que acabava de recitar va resonar dins meu!! Amb tanta virulència que, amb les mans suades i tremoloses, vaig tardar dos o tres eterns segons en trobar de nou l’interruptor i estar a bon esguard baix aquella llum, vibrant i sobtosament ultraviolada.

Frenades… Ja ho crec! Qui no n’ha tingut mai cap?