Fins fa unes dies no m’havia donat compte, i pensava que era només algun cas aïllat: devia tractartar-se d’algun ciclista que circulava amb presses, acurtant de camí a casa o al treball. Però d’ençà he vist que el nombre de casos ha anat en augment als carrers del poble, i la veritat , que ben mirat, és molt bona solució - ara que el carril bici ha esdevingut inviable - ; tant bona, que no caldria cap ordenança de l’Ajuntament que la regulés, ficant-hi el nas allà on la població ha trobat una forma d’anar fent de manera efectiva i senzilla. Simplement, és tracta de laissez faire a la cívica ciutadania i, mentrestant, que la Policia Local s’hi acostumi.

El problema als carrers del poble era que s’hi trobaven ciclistes, ocasionals i amateurs, junt amb un creixent nombre de conductors, acalorats per tantes cues, dins els seus vehicles a motor. Aquest usuaris de la bicicleta s’han adonat que a Vila-real més val la pena deixar-s’hi el cotxe aparcat, i anar d’ací cap allà pedalejant, però fent-ho de la forma correcta: els ulls són per mirar el que tenim al davant! Com poden vore el cotxe que els empaita per darrere si no és forçant el coll, i mirant de reüll el que tenen per davant? La solució era òbvia. Cal circular de cara al cotxes. Igual que es recomana al peatons quan circulen per la carretera. Si veus vindre el cotxe tens més temps per reaccionar; una volta el cotxe ja ha passat, cada volta està mes lluny. És perfecte! Quin mal pensar voler que ciclistes i xofers en general compartisquen sentit de circulació. Ben mirat era un desgavell que ja havia durat massa anys.

Cal que els vila-realencs vagen adaptan-se a les noves normes de circulació: els ciclistes deuen circular, sempre que es puga, en sentit contrari al cotxes; es permetrà, en determinats casos, que circulen paral·lelament al sentit dels automòbils, sota la resposabilitat del ciclista; sempre hi quan no ho facen de forma perillosament continuada. Sols en aquest cas serien advertits pels agents de tràfic, i si reincidiren en la seua conducta se’ls podria aplicar una sanció econòmica, per tal de disuadir-los i evitar una pràctica tan perillosa.

D’altra banda, caldrà recordar al xofers de vehicles motoritzats que a les cruïlles deuran mirar a dreta i esquerra, facilitant el desplaçament de l’usuari de bicicleta tant si surt per l’un com per l’altre costat. Açò evitarà uns quants ensurts que s’enduen els ciclistes quan es topen a les cantonades amb xofers despistats, que per desconeixença continuen mirant només cap un dels dos costats.

Altra norma que he observat, i que aplica ja gran part del ciclistes, consistix en l’aprofitament màxim de l’espai de circulació. A molts carrers, de sentit unic, hi ha poc espai per a la cómoda circulació del ciclista quan s’ha de creuar amb un vehicle, una camioneta, posem per cas. Aleshores, aquells usuaris que desplacen amb una bicicleta del tipus mountain bike podran, d’un bot controlat, accedir a la vorera i circular-hi mentre passe el vehicle; aquells que ho facen amb una bicicleta diferent, de passeig o carretera, podran accedir mitjantçant les rampes dels nombrosos guals, mentre el regidor de torn i el Gdos decidixen i ejecuten rampes d’accés per a “bicirculadors” — que és el nom amb el qual, segons la ràdio, pensen batejar els ciclistes. El nom, ben pensat, resulta força enginyós, si es té en compte la dualitat de circulació: calçada i vorera.

Aquestes fàcils regles, d’ús senzill i parides pel sentit comú, ja s’apliquen a uns i altres barris. Entre els sectors de la població, no és d’estranyar que siguen justaments els més menuts i els forasters els que més fàcilment han fet seues estes normes, ja que no hi havien tingut temps a arrelar-s’hi les antigues: xiquets i xiquetes, són aconsellats pels seus pares abans d’eixir a pegar un tomb; jubilats que van a o tornen del tros amb el gos al cabàs seguint les direccions prohibides per als cotxes; una filera de senyores amb bata saluden comodament als coneguts de la fila de turismes amb que es creuen, mentre, contentes i segures des de la vorera, tornen cap a casa després de la dura jornada al magatzem; extrangers que acudixen a l’obra, amb la rua baix el braç, pujen i baixen voreres amb una sobtosa facilitat… Serà questió de setmanes que es generalitze per tot el poble. Són faves comptades.