La Irina fa estona que s’ha quedat adormida al damunt de la toalla mentre prenia el sol. Duu els cascs de la ràdio enganxats a les orelles. No obstant i això, Marc i Sergei, a la seua vora, se la miren, impacients, en silenci. No els cal dir-se res: la Irina, allí, tota estesa, cap per baix, només amb la bragueta del bikini, provoca - dormint estant! - que els dos amics no puguen apartar la vista de la seua pell blanca, que brilla baix l’estesa capa de bronzejador.

Hi ha poca gent a la platja, són hores de sol fort, i quasi tota la gent és encara als apartaments fent la sesta. L’aigua és encara molt freda -són els primers dies de calor - i, hui, en calma. Un veler, tal volta un catamarà, es perd de vista, desapareixent darrera l’espigó.

El Marc i el Sergei ara parlen, en veu baixa: l’Ivà no arriba. I mentrestant la Irina s’ha tombat, adormida, cap per munt. Els seus pits, ara descoberts, apunten al cel. Té un pits molt suaus, redons, grans i ferms, del mateix to que la resta de la seua pell - llevat de la cara, un poc més bronzejada-. La Irina fa temps que fa topless a la platja, i tant li fa que siguen els amics de l’Ivà qui jauen al seu costat. Ells es queden mirant-li el pits amb cert pudor: imagineu-vos que just en eixos moments la Irina obrira els ulls!!

Pendents com estant del suau respirar de la dorment no senten a l’Ivà, qui els sorpren saludant-los efusivament. Tots dos s’alcen amb torpor per rebre’l, qui justament arriba amb a la seua tovallola a l’esquena. L’Ivà té una esquena ampla i forta que remata a la part de dalt amb un coll igual de fort i tatuat, amb un drac que es descargola fins els muscle dret. Tots tres amics són de la mateixa edat, però L’Ivà ha estat de sempre, si no més alt, més gran i muscultat que els seus dos amics. Ara, el Marc i el Sergei tornen a seure i l’Ivà s’ajau per abraçar la Irina, qui, amb tot el remombori, s’ha despertat:

- On estaves? Quant has tardat! - li espeta, després de besar-lo, amb un càlid somriure.

Els seus llavis estan salats. L’Ivà li somriu suaument:

- Ja has pres el bany, eh? - i la torna a besar, mentre l’estreny fermament amb els seus braços.

L’Ivà sent baix d’ell a la Irina calenta - penseu que ja duu més de dues hores baix el sol! - qui encara mig adormida el besa, al compàs de la seua lenta respiració… Poc a poc, la seua boca comença a ser atrapada pels llavis i dents de la Irina, qui per moments, va deixant enrera l’aturdiment sosegat de la migdiada.

L’Ivà es concentra en els llavis lleugerament salats mentre es deixa besar. Imagineu-vos, segur que també us ha passat: de tan concentrats que estaveu en eixe rememorat bes que el món al vostre voltant desapareixia!! Això mateix és el que ara els passa a la nostra parella. Sols existeix per l’un, els llavis de l’altre! Sé que sona un poc nyonyo dit així, però també sé que m’enteneu… I no sorpren, per tant, que emborratxats com estan de saliva salada, de llavis que s’entreobrin i llengües que s’enllacen i tot ho regiren, que l’Ivà acabi, al principi subtilment, per acariciar-li els pits a la Irina.

A la Irina li agraden molt les mans del seu xicot; son posseïdores d’una tendresa que contrasta amb el seu tamany, però també saben, quan ella li mossega el llavi amb intensitat, acariciar-la amb tenacitat.

Mentre vos contava açò, la Irina ha aprofitat per mossegar-li, ja sense contemplacions, tres cops els llavis a l’Ivà, qui no ha tardat gens ni miqueta en interpretar correctament la senyal. No ens ha d’extranyar que ara la respiració de tots dos no siga gens sosegada, i que la Irina es note els pits molt durs i els mugrons molt sensibles. L’Ivà no jugarà molta estona més amb l’aureola esquerra de la Irina!

- Anem! Mar endins!!

Poc importa qui ho haja dit: tal volta han estat els dos; o tal volta no els calia dir-se res. A l’incorporar-se, el món subitament ha reaparegut, i s’adonen que el Marc i el Sergei no estan - fa estona que, discretament, han anat a pegar un tom per la platja.

Si heu pres el bany estos dies en la platja estareu pensant: “Ei!! On van estos bojos? Tu saps com està de gelà l’aigua?!” Però no oblideu que la nostra parella duu molta calor al damunt - mes de dues hores i mijta de sol ella i mig hora llarga sobre dos volcans ell - i, a més a més, per a qui s’ha criat nadant a l’estiu al Volga - època de desglaciacions- penseu que pot trobar freda l’aigua del Mediterrani (latitud 40º) al més de Juny?

La nostra parella es perd quasi de vista. No s’esforceu! No voreu molt més del que jo vos conte!…Han entrat un centenar de metres mar endins. El cap d’ella queda un poc per d’alt del d’ell, sobre les ones. Es besen, es separen i es miren; es tornen a besar: el mar els marca el ritme. L’oleatge els hi es també favorable; continua en calma i continuarà durant els pròxims vint minuts. Vint mintus en els què no es separen ni un instant, ni quan un nadador els hi pasa ben a la vora. Per a ells no ha desaparegut el món al seu voltant, sino la mar també!!

Ara la calma del mar contrasta amb la instensitat que emana d’aquell punt, cent metres - mes o menys - mar endins; d’aquells dos cabets arremolinats. Intensitat creixent!! …i finalment, finita.

Els dos puntets ja no es mouen per la seua voluntat; el mar els meceix… ara els puntets reviscolen i es besen… ara es separen. L’un no es mou, roman flotant; l’altre va creixent a mesura que s’apropa a la platja. La Irina surt amb pas àgil cap a la seua toalla. Els seus mugrons al bell mig dels seus simètrics pits denoten la intensitat del bany i fan pensar en com haguera estat d’impactant esta mateixa eixida allà a les fredes aigües del Volga…

L’altre punt -justament per no ser éstes aquelles clares aigües!- encara tardarà cinc minutets a eixir; mentrestant es distraurà practicant crol.

En sortir de la platja veu que la Irina jau cap per baix amb els casc de nou enganyats a les orelles; darrere seu sent les veus del Marc i el Sergei, qui just ara arriben, amb quatre polos de gel a les mans.