La nit pasada no podia dormir. Maleida calor d’estiu! Tot i el continu soroll del servidor notava l’habitació queta, silenciosa, com observant-me. No corria ni una lleugera brisa. El coixí va començar a estorbar, al igual que el llençol…
De repent vaig recordar una conversa de missatgeria instantània en la que parlava d’un coixinet:
Activant mode nyonyo…
Quins records d’infantesa que em trau aquest petit objecte ple de pardalets grocs i verds, mig engrogit pel pas del temps!
Desactivant… més o menys…
El vaig agafar, encara era tan suau com el recordava. Per un instant, tots els problemes i preocupacions van desaparèixer. Les cogudes mentals ja no hi eren. Començà a córrer un poc d’airet a través de la finestra. L’habitació deixà d’observar-me i va permetre que aquelles sensacions de calma, amor i seguretat de l’infantesa tornaren per uns instants. Finalment, agafant el coixinet suaument, vaig començar a dormir pensant en uns abraços ara mateix llunyans…

Hmmm, what does this last sentence mean , neeeng?
Hmmm…
grrrmmm…
¡¡Jo ho se, jo ho se!!
Te que vore en algun tipus de trauma infantil, no?
…
no?
be, potser no ho sabia, pero per llençar la pedra… xD
Ostres, avui he vist la programació de la filmoteca d’estiu en València i fan “Centauros del desierto”… i també m’ha portat records d’infantesa, dels dissabtes per la verprada mirant la tele, sempre les pelis de l’oest, o de pirates, i jo botant al sofá de casa quan corrien amb el carro i els seguien els indis…
Aixó també es un trauma?
En la meva opinió sí que ho és :-)… Jo és que sempre he estat molt parat (molt groset) i no m’emocionava ni amb Conan el Bárbaro ni amb Conan el Destructor.
Saps com m’emocionava jo? Pintant cercles en la pantalla del televisor fent un programa en Basic al meu MSX. Jo crec que això sí que és un trauma, no? Be, així he eixit i així existeix aquest blog :-P.