Va succeir el dissabte de fa tres setmanes. (Com ha passat de ràpid el temps i jo encara sense postejar-lo!)
Encara estava al llit, en aquell moment dubitatiu però plàcid d’alçar-se o quedar-se uns minuts més. Potser era la segona o tercera vegada que havia pensat en romandre un minutets més. No obstant, és veritat que a l’estiu la incertesa és més fàcil de resoldre que a l’hivern.
De sobte un soroll estrident e inconfundible, l’harmònica d’un afilador. Quant de temps faria que no sentiria aquest renou? Anys!, potser més d’una dècada! Vaig recordar el creuament del carrer Gamboa i Benedito on un home entrat en anys i canós de tant en tant aturava la seua mobylette per afilar ganivets.
Vaig alçar-me ràpid i em vaig dirigir ràpid cap al balcó. De camí la pupil·la anava adaptant-se a l’augment de la quantitat de llum, mentres la oïda continuava a sentir aquest xiulit agut i monocorde. No vaig veure immediatament a l’home que moments després amb l’harmònica a una ma i la bicicleta a l’altra travessaba un carrer. Per uns instants de temps vaig reviure la pre-adolescència. Després uns pensaments més madurs em van envair, bicicleta i no motoret, un afilador en una ciutat com Palma de més de 400.000 habitants?.Era l’avís que la crisi econòmica era un fet i no una hipòtesi? Algú buscava un ingresos extres els dissabtes de matí? La gent tornaria a afilar ganivets en compte de comprar-ne de nous al xino del cantó?
Em decidí a dutxar-me, desdejunar veloç i baixar al centre on havia de fer algunes compres. Mala sort. No havia passat ni mitja hora del pas de l’afilador però no el vaig trobar. Una altra idea beneïta i cogudil —immortalitzar el so i la imatge d’aquest vell ofici.
En retornar a casa vaig investigar un poc. No només se m’havien avançat uns quants sinó que vaig reviure una cancó de la meua adolescència, en part una versió castiça del Piano Man que no està gens mal.
Tres setmanes després, amb el xiulit fred, agut i estrident encara refrescant el meu cap pense que potser no haja sigut només oportunisme polític el premi Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades a Google, sinó una injustícia no haver-lo fet abans.
Llevo dos días pasando y sin saber muy bien qué decir, porque el canto del afilador es una de las cosas que asocio a mi niñez con más añoranza. En Galicia eran multifunción, porque afilaban, arreglaban paraguas y alguno hasta era zoqueiro (el que fabrica, zocas, los suecos de madera que se usaban ante sen Galicia como calzado impermeable :-))
Así que, mira, yo creo que el mejor comentario es darte las gracias por el ratito que me he pasado recordando ese canto
Cóm se diu l’instrument que tocaven? Dic “tocaven” perquè malauradament fa massa que no el sent. He trobat “chiflo”, “mini-flauta”, “pito o xiulet d’afilaor”
, siringas, zampoñas, sikus, antaras, fusas, etc. però no em sona cap d’ells.
Quan les nostres mares ens el compraren de molt menuts al quiosc per a anar a tocar els ous per ahi ens referiem a ell amb un nom en concret o només com a “xiulet”?
Nota: Agus, t’he afegit la pista de so. Ara sempre podràs tornar a l’article per a sentir-la i rememorar