Aquesta història és un poc vella, va passar el dia 14 de juliol, però crec que és una bona forma de començar amb el weblog. Per a situar-vos, cal dir que en Nadal de l’any passat vaig fer-me per fi amb una càmera digital. Dic per fi perque sempre m’ha atret la fotografia però el preu dels revelats i la feinada eren prou com per a aturar aquesta afició, així que tan sols se limitava a vore-les en planes com deviantART.

Doncs be, poc a poc he vist que m’està agradant prou fer fotografies, prou com per a vore que no és una mania, i prou com per a agafar trípode en mà i anar a pegar voltes per Vila-real i els voltants i fer fotografies a unes hores un tant intempestives (és lo que té estar estudiant encara). I és esta, junt amb una patrulla policial, la causa de la história…

El cap de setmana anterior estava veient el programa de 40 TV on ix el calb eixe amb bigotet i estava explicant que, qui més qui menys, tothom ha tingut alguna experiència amb la policia. En aquell moment jo vaig pensar en que mai n’havia tingut cap, llevant els 3 controls d’alcoholemia pels quals he passat sense pena ni glòria. El cas és que mai haguera pensat que uns dies després tindria la meua primera gresca amb ells.

El dimecres 14 de juliol vaig decidir anar de matinada a fer fotografies pel poble i pels voltants. Primer vaig anar per l’avenida Italia, on vaig fer unes fotografies a les illes que separen els dos sentits i després vaig decidir a anar per darrere d’Esmalglass ja que vaig anar la setmana anterior però sense trípode i les fotos van eixir molt mogudes. Doncs be, anant cap a Esmalglass ja vaig trobar-me amb un cotxe de policia per allí darrere amb les llums enceses: raro, raro, raro. Pase d’ells, me pare a Esmalglass i faig més fotografies.

Torne cap a Vila-real i me’n vaig anar a fer fotografies per darrere d’Alaplana (tot això a les 2 del matí, tela… no podia dormir). Faig unes fotos i comence a sentir unes derrapades de cotxes allà lluny. Plegue el tripode perque cada volta les sentia més aprop, el pose al cotxe, puje i fuig corrent d’allí: Hi ha que vore el “ginye” que dona sentir derrapades de cotxe, a les 2 del matí, a un barri conegut no precisament per la bona fama que té.

Tire cap a l’hotel Palace per a anar a l’avenida França i veig les llumetes blaves d’un cotxet per les gasolineres de l’Amica, o com se diga ara. Doncs be, estic a la rotonda que està al costat de l’institut Santa Maria (rotonda A, per a aclarir-nos), des d’on pots anar a Castelló i Borriana, i tire cap a l’avenida Europa, la que després esdevé l’avenida França, i veig entre la rotonda A i la següent (rotonda B), la de l’olivera, una tirera de camions amb les cortinetes tirades al carril contrari. Decidisc anar a la rotonda B a fer-li’s una foto. Me pare en la rotonda, isc i veig un cotxe en la rotonda anterior (se suposa que després serà el de la policia però jo no li’s vaig vore les llumetes blavetes dels collons, ja voreu perque dic lo de collons). No m’agrada la fotografia així que me puje al cotxe i torne cap a la rotonda A altra vegada, per a fer-lis-la de cara. Tot això a una velocitat d’uns 20 km/h. ja que m’estava fartant de fer fotos perque no en trobava que m’agradaren massa i perque ja era hora d’anar al llit.

Pase pel costat dels camions i tire a pegar-li la volta a la rotonda A quan, no se d’on van ixir, me ve un cotxe de policia pegant-li la volta a la rotonda en sentit contrari. L’esquive (me l’engolia) i me tire cap a l’esquerra mentres veig que el tipet que conduia (55-60 anys, canós, amb bigot) me diu escridaçant i amb cara de mal ostia:

—¡Quieto ahí! ¡Para el vehículo!

Quina poca educació! Escridaçant a eixes hores del matí i no tractant-me de vosté! No veia que els pobres camioneros intentaven dormir? Aish…

Pare i, per supost, ni se’m passa pel cap ixir del cotxe. Me gire i veig un altre cotxe de policia. La ostia! D’on ixen? Son com una gran cél·lula que pot fer la mitosis sense cap complicació? Son d’una raça superior que coneixen els secrets de la teletransportació? És un milacre, així com en Jesuset va fer multiplicar els panets i els peixets? Me decante per la opció de la teletransportació.

—A ver, ¡salga del coche!

—Si, per supost.

—¡Docupensisión!— Amb la mà a la funda de la pipa! Tan mala pinta faig?

—Què ha dit?

—¡Documentasión!— No és conya, no li entenia res… Estos andalusos amb mala ostia! Si estan feliços ja no entens ni “papa” de vegades, amb mala llet ja ni vos conte.

—Ara li la done.— Per collons que me parlen en català!

—¿Qué està haciendo?

Me descollone un poc i solte:

—Fotografies nocturnes de Vila-real.

—Fotografias.

—Si.

—¿De qué? ¿Fotografias de qué?

—De Vila-real, noc-tur-nes.

—¿Por qué las hace a estas horas?

Prfff… Ara ves i explicali-ho.

—Perque no hi ha ningú que em moleste a aquestes hores de la nit.— En part és veritat, pero no estava per dir-li que per estética de les fotografies.

—¿Por que ha salido huyendo al vernos!?

—Ein? Fugint? On?

—No se haga el despistado— Glup! Açò va molt més en serio de lo que me pensava. Serà questió de deixar l’actitud burlona per a posicionar-me en una més respectuosa, calmada i culta: Res de “pos que passha?” ni destarifos semblants. —¿Por qué al ver el coche de policía ha subido al coche y ha dado la vuelta?

—¿Cuando me dice, en esa rotonda?— Senyalant la rotonda B, d’on havia vist un cotxe però sense llums blaves al sostre. Val a dir que la vista és molt amplia en eixe lloc, així que no m’explique com no els vaig vore.

—Si.

—Primero, no les he visto las luces azules así que en todo caso no estaría huyendo de la policia puesto que no les he reconocido. Y segundo porque el “ángulo” de la “toma” no me acababa de convencer así que he decidido venir a esta rotonda.

Moment de silenci…

—¡Pues si que estaban encendidas!

—Pues no las he visto.

El tipet se calla un moment. Mira a l’altre policia que no havia dit ni “pio”. Era un tipet amb ulleres tipo Urkel (Family Matters, o Cosas de Familia), escanyolit, d’uns vint-i-tants, trenta-pocs anys. Li dóna el carnet i li diu:

—Cógele los datos y apunta la matricula del vehículo.

Queeè? Que m’apunte les dades i la matricula? De què van? Abans d’aclarir les coses? Si senyor! L’altre tipo, amb veu de pito (vos ho jure, quina veu que tenia el pobre! Gens autoritàtia!) me solta:

—¿Son estos sus datos?

—(Murmurant) Ale… Un altre andalus. Dios los cria…— Perdò per la mofa però en aquell moment en el que ja se m’estaven unflant unes coses que tots sabem era lo que pensava.

—Claro.

—Donde vive.

Li confirme les dades i el primer policia me diu:

—¿¡Qué es eso que lleva en el asiento de detrás!?

—El trípode con la cámara fotográfica.

—Fotografias, ¿no?

Me calle, si no ho enten a la primera és que és més burro que tacó.

—¡Abra el maletero!

Apague el cotxe. Apague les llums. Lleve la clau del contacte. Parsimoniós. Obric el maletero… merda. No he tirat el video vell que teniem al maset!

—¡Qué es eso!

—Un vi-deo-cas-set-te.

El pilla, li pega “meneos”. Per poc se desmonta allí mateix ja que no estava muntat be a l’haver-ho intentat reparar mon pare i jo sense triomf. Me mira amb cara de dir… seguro que llevas drogas aquí dentro, ¡mamón!

—Verá, es viejo, no funciona y lo tengo aquí para tirarlo aquí al lado.— A l’abocador del costat.

El deixa al lloc, un poc més calmat. Ni intenta vore el lloc de la roda de recanvi.

—Saque la camara de fotos.

Prfff… Si me faran fer coses. Li la done.

—Enseñeme las fotos.

Li agrada la fotografia o vol un tema de conversa? Li ensenye 5 o 6. Supose que en vore el tipus de fotografies ho va tindre tot clar.

—Está bien. Todo en orden. La otra vez no haga esos movimientos tan extraños con el coche.

—¿Extraños? En fin.

Faig una carasa d’extranyesa. Li alce una cella a l’estil del tio de 50×15… L’altre xicuelet me torna el DNI i me diu:

—Es que hay un coche cuya descripción responde a su coche que nos está volviendo locos esta noche y lo estamos buscando.— O era jo perque, ho reconec, quan faig fotografies sempre pare, tire cap enrere, cap avant, altra volta cap enrere, tot buscant la “fotografia” o tan sols descartant-la, o eren els causants d’aquelles derrapades que vaig sentir. —Disculpe las molestias.

Si si, disculpe, però a mi m’han agarrat les dades abans de res. Primer mala ostia, despres disculpe, però a priori sempre ets culpable. Al menys no era un moro o un colombià que hagués estudiat disseny i que estiguera fent fotografies per a una revista o lo que fora. No se a que ve eixa actitud, la veritat.

Així que pugen al cotxe i, xano-xano, se’n van cap a l’estació de trens. Jo plante el tripode al mig de la rotonda, faig la fotografia amb tantes preses que m’ix moguda, i tire darrere d’ells. Quina parsimonia! Jo tot alterat i ara ells al 20! Els seguisc fins l’avenida del Cedre on aparque i faig dos fotografies més. Els perc de vista. Pegue unes voltes per Vila-real per a vore si els tornava a trobar (que passa? volia entablir una amistat :-P) i me’ls trobe per l’arraval de Sant Pasqual però, oooh, no eren ells.

Ja un poc més calmat vaig cap a la plaça major i veig el campanar de l’esglesia arxiprestal. Aparque al costat de la policia, trac l’arma (al menys a ells li ho pareixeria) i me’n vaig a fer-li fotos al campanar. Ni una alma, normal. Faig les fotografies, plegue i torne cap a casa.

Quina nit nens, quina nit! Al menys vaig fer algunes fotografies que valen la pena. Però la pròxima vegada aniré amb més conter al eixir trípode en mà per la nit.

Què extremista que és la gent.