L’home que no dormia des de que havíen decidit canviar el matalàs es passava les nits en vetlla. La dona, que dormia al seu costat —atenta tan sols al dring robòtic del despertador— no notava les carícies del seu home, baix els llençols, que intentaven despertar-li el desig.

Desficiós, es va llevar del llit sense fer soroll, palpant amb la planta dels peus va trobar i es va calçar les espardenyes, ajustant-s’hi bé el taló amb els dits. Esta operació era força delicada, i havia d’assegurar-se —com li havia dit el dependent— que el peu hi estava ben calçat. Va prémer el botó d’encés i no va notar res. El va pendre per segon cop, i esta volta sí, notà la vibració baix la planta dels peus. Va seleccionar el mode easy i s’elevà uns 8 centímetres sobre el terra del dormitori. Amb els braços estesos per mantindre l’equilibri —feia poc que tenia les flyvambes i encara li costava estar-s’hi dret— va fer un cop d’ull a la dona, que continuava dormint entre somnis.

On anar? Li abellia un glop de llet. Sempre en prenia un, directament de la botella abans d’anar a dormir. No sabia des de quan tenia eixa mania, però estava convençut que li ajudava a trobar la son; i, ara ho havia recordat, justament eixa nit se n’havia oblidat. Planejant sobre el terra, lentament i palpant les parets va arribar a la cuina, però la nevera no hi era. Un enorme esvoranc a terra deixava vore el pis de baix, i allí dreta es trobava la veïna amb l’esquena recolzada contra l’electrodomèstic, que sobtosament, no havia sofert cap desperfecte. Què havia passat? Quan havia succeït açò? Havia estat tota la nit en vetlla, i no havia sentit cap colp. I necessàriament allò en devia d’haver fet un, i de ben gros…

S’asomà al buit, i amb les vambes en mode descens vertical seguí el camí aferrat al cable elèctric, que continuava correctament endollat fins l’aparell refrigerador. La veïna, a qui quasi no coneixia i que per primer cop veia de tan aprop, no feia cara d’alarmada, com l’home havia suposat. Vestia una bata lleugera i semblava estar esperant-lo. La dona va obrir la nevera i va traure lentament la botella de llet: era ben freda, i l’humitat de la nit ja començava a condesar-se sobre el plàstic blanc, esbarant-li sobre la mà, i degotant-li a terra.

—En vols? Jo tampoc podia dormir.

La dona, amb el braç estirat i suspés i nu en l’aire, li la oferia amb un somriure que l’home no copsaria fins que despertés, uns segons més tard.