Comence be la setmana. A les 9:30 he anat a córrer, es a dir, a córrer poc a poc, es a dir, a caminar molt, però que molt a pressa. Quatre kilometrets no està gens malament per a un tipo de vint-i-set anys que mai ha pogut fer-ne més d’un seguit sense ofegar-se. Poc a poc. Xano-xano.

I la fotografia? Doncs si u està amb la mateixa forma física que jo, quan acava de córrer sol mirar cap a baix, amb els genolls semi-flexionats i amb les mans agafant-se als maleïts michelins cual botijo de dos anses. I aleshores alces el cap i veus una fotografia. Amb el cervell ple d’oxigen perque no pots parar de respirar te pareix una foto guapa-guapa.