Escric a “vuela pantalla” sense saber si algun dia Ander llegirà aquest post. No sé si Manolo té previst una duració tant llarga en el temps d’aquest projecte.

20 de Desembre del 2008, 3:12 minuts. No vaig estar present per força major, no per no voler. Els metges encara protegeixen la seua intimitat i la del pacient quan es realitza una intervenció quirúrgica. Mentre donava voltes en un passadís curt, estret, silenciós, pràcticament desèrtic. Unes poques persones també esperaven.

De sobte em va cridar una de les metgesses residents que ens havia assistit a l’habitació de dilatació. No hauria passat ni una hora des de que havia deixat aquella habitació on Nerea esperava un part natural que havia quedat paralitzat.

Després d’entrar per una porta de dues fulles, a l’esquerra, contra la paret, hi havia a un carret-cuna on un infant, amb uns ulls blaus ben oberts i desperts destacaven sobre un bebé embolicat amb una manteta i el cap tapat amb un gorret. Les mans i els braços estaven en continu moviment. Ander, qui sap si per donar-me la benvinguda m’estava somrient.

.

Ni em vaig emocionar ni vaig plorar, com suposava que ho faria, però estava increïblement feliç i content. El cansanci acumulat després de 2 setmanes d’espera s’havia esvaït de repent.

Em van deixar temps per fer dos fotos, donar-li besets i tocar les seues manetes. Eren les 3:29 com indica el rellotge de la dona que subjecta al nin. Mai havia pensat que Ander naixeria tant despert i tan fet. Torne fora en espera de poder visitar la mare.

Els moments que han vingut després també han sigut molt entranyables, vore la cara d’emoció de la mare, que tenia ja al xiquet agarrat al pit, l’arribada dels pares de la mare per veure al primer nét… També posteriorment hem tinguts moments més difícils caracteritzats per plors de diferents tons, intensitats i duracions.

Les causes de dolor del nostre xiquet de moment són encara necessitats fisiològiques bàsiques, fam, dolor, incomoditat, falta d’afectivitat, necessitat d’higiene del seu bolquer, etc. el primer escaló de la Piràmide de Maslow. Encara ens queda molt per aprendre, potser no acabarem mai. Algun dia, esperem, Ander serà adolescent com el fill d’una infermera que ens reconeixia que continuava aprenent cada dia com educar i relacionar-se amb el seu fill.

Ander no ha arribat a soles i també altres familiars, amics i coneguts han tingut fills: Milan, Pau, Aitana, Urko, Óscar, Albert i altres que arribaran el 2009.

.

PD. Vaig escriure este post fa més d’un mes (11 de Gener) i no l’havia pogut acabar. Mea culpa. Ahir Ander va fer dos mesos. Ha hagut dies difícils però el balanç és molt positiu. Des de fa dos setmanes ha començat a tocar objectes de la seua hamaca o inclús aquesta setmana ens ha sorprés col·locant-se un cuc de joguet baix de l’axil·la. El dimecres d’aquesta setmana Ander coneixerà Vila-real, la xicoteta pàtria de la infantesa de son pare, i també el pis de Javi i Silvia, on esperem l’estoreta roja abans del dinar de germanor.

I si comença a plorar aquesta cançó (traducció) li agrada molt i es tranquilitza, així que amics coguts vos l’heu d’aprendre per si de cas!!