Hui operaven a Pilar d’un ditet del peu.

A les 8 estàvem ja a l’hospital de dia de la Plana. Al poc d’estar l’han cridada. L’hospital de dia ha perdut tot el dramatisme d’antany. Ara ja no hi ha llit amb rodes espentat per cap infermer que, per un llarg passadís de parets verdes, et condueix cap a la sala d’operacions. Ara la pacient, apaga el mòbil seguint les recomanacions de l’infermera, i pel seu propi peu surt de la sala d’espera.

Espera que se’ns ha fet curta (quasi ni he trobat a faltar el pilot d’exercicis que m’esperava al piset). Al cap d’uns 20 minuts, la meua sogra ha reaparegut, caminant alegrement. Caramb, – he pensat – ni post-operatori ni flautes!! Redéu amb l’hospital de dia!! La dona eixia més contenta que uns gínjols.

- El doctor no m’ha volgut operar! – ens ha aclarit Pilar, visiblement alleugerida.
- Com es això? – li pregunta Silvieta.
- Que no ho tinc tan mal, que si m’opera em quedarà pitjor.

Després de mig any de proves, radiografies, plantilles, modificacions de plantilles, anti-inflamatoris i podòlegs, tot es resumix amb un “virgencita, virgencita, que me quede como esté”.

Que vos sembla? Hem anat a celebrar-ho amb un bon esmorzar a una cafeteria.