Un faune es troba fent una becaina en una tarda calorosa. Poc a poc va despertant. Badalla, se desempereix, juga i menja. De sobte, aparèixen unes ninfes i ell, amb curiositat, pretent apropar-se i acariciar-les. Les ninfes juguen amb el faune però en el moment on més atrevit està acaben fugint espantades. Ferit i contrariat, el faune encontra un foulard que una de les joves ninfes ha perdut. En la soletat, respira el seu perfum i apareix davant la seua imaginació la bella jove ama de l’objecte. Ell besa el foulard, el prem fort contra el seu pit i les imatges que evoca acaben convertides en l’objecte amb el que satisfà els seus desitjos.
“L’Après-midi d’un Faune”, inspirat en el poema de Stéphane Mallarmé titulat “La tarda d’un faune”, fou estrenat el 29 de maig de 1912 per Vaslav Nijinski, sobre una partitura de Claude Debussy amb escenografia de Léon Baskt.
L’obra provocà un enorme escàndol quan fou presentat per primera vegada a Paris. S’apartava radicalment de la tradició del ballet clàssic. La coreografia representava un aspecte grec animat on les ballarines tenien que desplaçar-se amb el peu al piso, posant primer el taó i acabant el moviment amb els dits, en total oposició a les regles clásiques que s’ensenyaven fins llavors. Els ballarins debien ubicar el cos front al públic, el cap i els membres de perfil i els braços se mantenien en diverses posicions angulars.
El teló del Teatre del Châtelet se va alçar davant un públic sorprés a la vista del bellísim decorat de León Bakst -un llac bordejat per arbres- en mig del qual estava Nijinski amb la seua malla coberta de taques i les ninfes vestides amb túniques plisades beige, peluques daurades i nuus els seus peus.
Nijinsky va lograr crits i ahucs amb l’ús del foulard. Debussy va abandonar la sala dient: “Ha interpretat groserament la paraula satisfer”. August Rodin va enviar una acalorada defensa als periodics: “Nijinsky era un geni; Diaghilev, altre; el Preludi, art; i qui no estiguera d’acord, un retrógrade”.
L’obra és considerada per alguns experts com el punt de sortida de la modernitat musical. I és que tacar un xal té eixes conseqüències…
Per cert, algú veu alguna semblança?
Supose que de nou, fa pensar en la gran quantitat de referències que se’ns hauràn passat per alt, no?
by Javi
04 nov 2009 at 13:09
Redeu amb la malleta!! I dic jo: ja hauràs tingut que navegar per trobar el paregut, ja…m’ha encantat el post.
Salutacions, des de l’exil·li!
by Manolo
04 nov 2009 at 15:40
No te cregues, va ser un encontre fortuït, un “Xe, collons, de què em sona la imatge del tio este en malles amb la flauta?”
Cóm d’exil·liat estàs?
by Javi
06 nov 2009 at 13:24
Uff!! Massa per al meu gust!! Però millor t’ho conte en unes birretes per davant, no? Que les penes amb alcohol…