- ¿Te enrollaste con él?
- Ajá…
- ¿Y cómo la tenía?
- Pss, normalita…
- ¿Pero tú no se lo dirías, no? ¿Qué hemos de decirle siempre a un tío sobre su pene?

La seqüencia és de la peli “La cosa más dulce” (i no sé ben bé a quina cosa es referia la peli, la veritat) que el diumenge passat van passar per la graella de Canal9_Bufa’m_un_ou: una estrafalària peli que, sens dubte, agrairia el turmentat espectador després de patir els avatars de la vida que atabalen, com si d’una plaga de mals guionistes es tractara, a eixe poble de la fàbrica de llimonades, que ara ves tu per on, ha tancat definitivament: l’espenta de la Coca-cola imagine; La chispa de la vida, que deia aquell savi xilé peregrí, enginyer de futbolistes.

La peli, que va aconseguir mantindre’m despert – jo, encara que a l’atur, continue mantenint els horaris d’aquell que treballa i per tant, si fa no fa, quan falta mitja horeta per a la mitjanit, ja estic embolicat amb la flassada de llit – em semblava tindre un guió d’aquells que dius, apitxant d’allò més: “Xe! Però quina xuminà és ésta!”. Però, de fet, quasi que si faig allò tan literari de tornar la vista enrerra, ha estat lo millor d’una setmana plena d’aigua, fang i embussos que començava – com si d’un mal presagi es tractara – amb els debats televisats des de les Corts Valencianes a doble pàgina. Quin dia que dificilment oblidaré! El diluvi regional de Noé contra els vidres de casa i el Sr.Camps tot el mati en viu directe i repetit com un malson, a C9 i Punt2, enginyosament xispenjant amb la seua loquacitat castellana contra el vidre del televisor! Ai! Com era allò? Si no vols caldo…

Home, si bé ho penses, no es difícil esbrinar les inquietuds dels directius de la tele de casa: “El presidente hablará hoy en las Corts [dit amb la "o" ben tancada]; va a hablar del estado de la región para todos los valencianos. Daremos una cobertura total: las dos señales televisivas que cubran el evento”. “No, no! – diria, qui ho sap!, el sr. Costa – No hace falta: con salir en C9 y luego en las noticias como los grandes ganadores del debate es suficiente”. “No se preocupe, señor mío, que esa deferencia con sus señorías hace años que la observamos; yo, como director de Canal Nueve que soy, su retransmisión total voy a dar, que otra cosa no puede caber aquí: no hay que morder la mano que me da de comer, como dijo aquél”. “En ese caso, me pondré la camisa fit slim que me realza los pectorales”. “Como lo estime su diputada excelencia”. “Así sea”.

I així va ser, mentre les emissores de ràdio anunciaven l’hecatombe en forma de gota freda per estes terres, la tele del President s’encegava a difondre la propaganda política prèviament acordada: eixos són uns dels instruments mediàtics dels nostres governants; els altres, les aparicions nocturnes en el Casal Fallero de Burriana amb les promeses de grans ajudes econòmiques i subvencions per a tos els afectats valencians.

Ja vorem, si hem de fer mínimament gala de la paciència d’aquells no que poden fer-ho; però, els cas és que a mi cada dia em costa mes creure el que ens vol fer creure esta gent.