Hem anat a València a la sala Black Note a vore l’actuació de Howe Gelb. És el primer concert al que vaig des de fa molts anys, i com que n’han pasat tants no podia tornar per a escoltar música d’escombreria d’eixa que et rebenta les orelles i et fon el cervell al més pur estil televisiu actual apte per a gent sense criteri… Ui! M’estic avançant. Es que aquest tema em pot…
Hi ha que dir que, tot i que és una obvietat, primer hem calfat el cos amb unes birres a un pub (Javi, com es diu?) amb un estil irlandés, molt cuco, tot ple de fusta. Té els servicis d’alt d’una escala de caragol que ve molt be per a comprovar la tasa d’alcohol.
Un cop acondicionats hem fet cap a la sala. Com a teloner ha actuat un monyas grenyut amb guitarra acústica que no ens ha interesat massa. Supose que aquesta qualificació l’ha obtinguda per les nostres tases en el moment d’entrar a la sala, pel fet de que s’estava acabant, perque hem tingut que entrar directes a observar la decoració dels servicis, perque ens han clavat 5 € per unes birres, a banda dels 18 € de l’entrada, i perqué en Howe hi devia estar prop i a punt d’ixir.
Howe: cantant, guitarrista, pianista… Howe: fundador de Giant Sand a Tucson, Arizona, al ’82. Howe: auténtica màquina de fer gran nombre de cançons sense esforç aparent, grans en si mateixa i grans per no haver-se amoldat a la indústria. Howe: autor de petites joies que et xiu-xiuejen dolçament l’oida però amb una gran càrrega lírica. La meva cara pot ser mostre el virtuosisme al que hem estat exposats:
Folk alternatiu americà amb una simple guitarra dolçament acariciada, treient una gran gama de sons que no fan ni per un moment que desitges un baix o una bateria acompanyant i ornamentat amb notes de piano tocades amb la punta de la guitarra, cordes de piano tocades a mode d’arpa, petits moments de cordes més allà del pont de la guitarra i efectes de radio antiga en la veu.
Sembla que no vol ser conscient del respecte que se li té. Se permet bromes, així com excentricitats. Se permet mirar-te fixament, intentant endevinar pel sol creuament de mirades el que se t’està pasant pel cap i, com diu Josevi, inclús traspasant-te.
Ruta 66 li ha mostrat en Howe a Josevi, i ell a mi (com molta altra música). He començat a conèixer-lo amb Giant Sand. Però m’ha faltat temps per a poder gaudir-lo molt més. I pot ser açò que escric siga perqué feia molt temps que no anava a un concert i ja en tenia ganes, però també pot ser que siga perque he estat present davant algú que s’ho mereix.
Ací unes fotografies del dia.
by Javi
10 mar 2005 at 08:18
Va ser un gran concert, excepcional pel so i la humanitat de Howie, i la teua crònica descriu molt be, les sensacions i emocions que tots tres vam experimentant sentit al gegant del desert.
I que bones les cerveses teloneres a l’irlandés!! ;)
by josevi
10 mar 2005 at 18:40
Va ser molt emocionant per a mí, que me pasat hores i hores escoltant les seues cançons!
by Manolo
12 mar 2005 at 19:09
Amb concerts així repetirem! Oh, i tant que si!