—Il·lumina’m, ReDéu!!— crida l’opositor modern, en un primer pla, mentre s’atura enmig del pont de la funcionaritat mentre el sol d’estiu es pon darrere d’ell.
La música és sublim, canta el Sisa dins els cascs del meu reproductor. I tant que ho és!! Pot transportar-te en uns segons a un estat sensorial com només ho poden aconseguir les drogues.
Allò li devia haver passat a una noia, punkie, amb un cap rapat coronat amb una inverosímil cresta blava: tota una esculptura de set punxes. Davant l’escenari, asseguda a terra, amb les cames creuades sobre unes botes militars —uns quatre número més grans— vestia una camiseta fosca, de la què s’havia despenjat un tirant, i una falda de pany, molt curta —o arromangada, qui sap!. Tenia el ulls tancats mentre escoltava el concert. Amb un rostre de tensa concentració duia el ritme amb la punta dels dits! Dits que arronsaven amunt i avall el seu sexe al descobert. Un frenètic solo final de guitarra li va fer alcançar el cel del mortals!!
Tota una fan de la música, qui ho dubta! Qui negarà el poder de suggestió de la música en viu? Visca el Vila-rock!!
—Agáchate p’abajo— li deia la mare a una criatura d’uns dos anys, que amb els pantalons mig baixats provava d’aliviar-se entre una vorera —quasi tant alta com ella!— i la roda d’un cotxe ampliàment aparcat.
Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:
—¿Quién?
Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.
No tinc la imatge. Ahir, per la antiga carretera de Borriana —en lo que abans era el Clot— una fila ininterrompuda de cotxes estacionats, xopats per la plutja i amb un curiós eczema que els omplia la pell metàlica: recoberts, fins al mateix capó, per milers de paperets de colors!!
Fins els inerts vehicles han contret la Sanpasqualitis!!
La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!
—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.
—Estàs segura? Mira que és forta…
—I tant que n’estic!— rigué la Laia.
Arribava tard. Ma mare ja duia la toca i l’havia perduda entre les fileres de devots que es dirigien cap a l’entrada principal de l’Esglèsia Major. Era poqueta nit, i tenia pell eriçada.
Dins l’esglesia les espelmes es bellugaven rítmicament, com si sentiren el vent que havia començat a bufar fora. Em vaig quedar darrere una gran columna i hi vaig cap al voltant: gent asseguda, altra agenollada, amb les mans creuades sobre la barbeta. On devía estar?
Em vaig dirigir cap a l’altar: allí es representava una obra de teatre, de temàtica militar. Una família prenia el berenar a la sala d’estar. El cap de família es dirigia en aquell moment als fidels. Era Franco! Jo havia de pasar necesàriament per l’escenari; depressa, ningú es va adonar, crec. I en eixir d’escena vaig sentir que Franco deia, donant per finalitzada l’obra:
—I la semana vinent, vindrà James Dean a fer-nos una pel·lícula!
Aplaudiments dels feligresos!
“Dius una paraula i la passes. Per això cal ser parc. Allò que s’altera amb la memòria és al cap i la fi una realitat, ho sàpigues o no.”
Cormac McCarthy
La carretera
Quin gremi no vos dóna confiança?
Jo primer:
—El gremi dels sacerdots, bisbes i prelats. Sempre m’ha donat mal rotllo que anaren vestits amb eixes sotanes que els permet arromangar-se la virilitat en qualsevol moment.
De cuando en cuando, las circunstancias obligan a recurrir a productos tecnológicos “de reserva”. Así, por ejemplo, a principios de los sesenta, el método preferido por los británicos para suicidarse era la intoxicación por gas de uso doméstico, que contenía monóxido de carbono. Sin embargo, desde los albores de la década siguiente, esta práctica dejó de ser posible cuando el metano fue a sustituir el gas de hulla. En parte como consecuencia de este hecho, se hizo cada vez más popular el humo del tubo de escape de los automóviles, que en 1990 se convirtió en la opción más usual, aunque sólo de forma breve, dada la proliferación de los convertidores catalíticos, con lo que se lograron emisiones mucho menos deletéreas. El ahorcamiento y la estrangulación se tornaron entonces en métodos más extendidos, hasta llegar a ser los más empleados cuando el siglo tocaba su fin. Con todo, no dejaron de convivir con otros y, así, las mujeres preferían recurrir a venenos líquidos y sólidos.
David Edgerton, “Innovación y tradicion. Historia de la tecnología moderna”
Nota invisible del paquete: Al interesado, pásese a recogerlo por casa de los dos hermanos nada más lea esta breve nota.
El secret dels “galls” de qualsevol RockStar que s’aprecie:
