
Qué s’ha fet del jovenet Beck? Bueno, d’aquell jovenet Beck, avui en dia treitanyero en hores baixes. Siiií aquell de: “Soy un perdidor, I’m a loser baby/ So why don’t you kill me”. Aquell xicotet geni del corta i pega, descrit en el seu moment per Ignaci Julià com “talento ecléctico e inquieto que va del blues afónico y el rap dylaniano a la pura empanada mental, aprovechando las limitaciones del lo-fi para crear música de difícil clasifícación y jugosos efectos secundarios”. Fa poquet llegia una tibia crítica de Julià del seu nou disc:
…Hay en “The Information” una unidad de estilo que no erosionan ni el funk subyacente ni la disparidad de influencias, lo que hace del disco una segura apuesta para sus seguidores. También hay muestras del talento melódico expuesto en trabajos no bailables, ni electrónicos, como “Mutations” (1998) o “Sea Change” (2002), obras que recomendar hasta quien sienta alergia ante el niñato que hizo, del collage residual, vocación polirrítmica y clamor generacional. Conclusión: reprogramado dentro de veinte años “Elevator music”, “Cellphone’s dead”, “Nausea”, “No complaints” o el fornido tema titular, se cosecharán más datos sobre el mundo en que vivimos, el de la hiper-información y la confusión mediática, que escuchando cualquier grabación rock, punk, garage o americana. Jode, pero es así…”
(Llegeix més…)
Uno a veces quiere echar una mirada atrás, no muy atrás, tan sólo a lo que ha estado haciendo el último año y apenas puede recordar nada.
(Llegeix més…)
Estrena mundial…
Video a YouTube
Hará cosa de un año avisté a Jarvis Cocker en la estación de la Línea 3 del metro en la Plaça Catalunya. Parecía agobiado acarreando un cochecito con bebé dentro, más todavía cuando vió que el ascensor estaba averiado y yo le observaba sorprendido. Finalmente optó por cargar el cochecito escaleras arriba: debí haberle echado una mano, me corté. Cualquier duda sobre si era él -¿alguien viste como Mr. Cocker?, el perpetuado look de 1973, las enormes gafas- se disipó al llegar a casa y comprobar que aquella noche pinchaba en el Razzmatazz.
(Llegeix més…)

La veritat es que encara no sé perque la película es diu Scoop; me pareix que la película (en versió traduida) no revela el significat de tan enigmátic títol- a no ser que en els primers compasos de la peli, que no vaig poder vore (vaig entrar en la sala i estava a fosques, i me va entrar un atac de pánic i me vaig quedar com eixos animals dels documentals, que es queden totalment inmóvils davant d’una hipotética o inminent amenaça d’un predador, just al costat de la porta de la entrada, palpan com un sec la amoquetá paret (extraordinaria moqueta, per cert); i, si algú en eixos moments haguera encés els llums de la sala jo haguera aparegut allí, al mitj de la sala, com si estiguera fican-li mà a la pared- segurament alguna tia flipa haguera exclamat desde la seua butaca algo així al vorem: -Ahggg, qué asco!! Un tío pervertido meneándosela allí; allí!!, senyalanme amb el dit i, al moment, s’haguera sentit bossar algú desde el fondo de la sala-…)
…com anava dient no sé si els primers instants de la peli revelen el significat del títol, Scoop, perque no vaig poder vórelos, per els motius explicats anteriorment (me estava refregant contra la moqueta de la pared) així que no sé qué dimonis vol dir això de Scoop. Pero com sóc un crític aplicat (se me acava de ocorrer ara) i un experto en lenguas, tot hi ha que dir-lo, he buscat el seu significat en el inminent diccionari Collins: i apart de voler dir: “cuchara”, “paleta”, “pala”, “gubia”, “espátula”, “ganancia grande” o “golpe financiero” la acepció que més em comvens en este cas es la de “primicia informativa”.
(Llegeix més…)

Me lleguit fa poc “Las cartas de la ayahuasca” publicat en 1963. Es un llibre de correspondencia (peculiar) y altres escrits de William Burroughs y Allen Ginsberg. La mayor part del llibre son cartes de Burroughs datades en 1953 quan va empendre un viaje a la selva amazónica de Colombia i Perú en busca de la ayahuasca(planta que te pega pelotaso). Recorde que una vegada vaig proposar fer un viaje col.lectiu pero la proposta no va tindre molt d´exit, sobretot quan vaig comentar que la ayahuasca produia violentes diarreres i vomits a tutiplen amén de vore a familiars que porten prou de temps enterrats i poder parlar amb ells. Bueno, pues en este llibre per a qui se´l vullga lleguir i estiga interesat en els efectes de la ayahuasca es mensionen sesións chamániques força descriptives. Jo per el contrari vos adjunte una “farsa” (coguda) burroughsniana que me va pareixer molt divertida: “Roosevelt tras la toma de posesión” enviada en una de estes cartes a Allen Ginsberg:
23 de mayo
Lima
Querido Al,
Te adjunto una farsa* que me saqué de la manga. La idea me vino en un sueño del que me desperté riéndome.
*Ésta farsa es la primera de las “farsas” de Burroughs: “Roosevelt tras la toma de posesión”. El género adquirió luego vida propia, como en el caso del culo parlante de “El almuerzo desnudo”; posteriores cartas a Ginsberg desarrollaron gran parte del material de ese volumen. Los editores ingleses eliminaron “Roosevelt tras la toma de posesión” de la edición original de “Las cartas de la ayahuasca”. Esta farsa la publicó por primera vez Leroi Jones en el número 9 de la revista Floating Bear, que fue legalmente confiscado, bajo acusación de obscenidad, cuando sus responsables enviaron ejemplares del mismo a una persona que se hallaba en la cárcel. Posteriormente, el texto apareció en edición artesanal, publicado por la editorial Fuck Your Press, de Ed Sander. En 1979 City Lights Book lo publicó, junto con otros ensayos breves, bajo título de “Roosevelt tras la inauguración y otras atrocidades”. (N. del E. Americano)
(Llegeix més…)

L´altre dia me vaig pegar una volta per el món dels blogs; la veritat es que Jo no sóc molt bloggero. No queda molt bé que Jo, que escric en un blog diga que la veritat es que a mí els blogs nifunifa; no sols nifunifa sino que la gran majoria, per no dir tots, no els soporte. Els de crítica son els pitjors. Dins dels de crítica els de crítica televisiva superen (en memez) als de crítica política. Afortunadament no llegeixo crítica musical: me ahorre soberanos disgustos… Pues bueno, lo que volia dir es que he vist que la people en molts blogs fica lletres de cançons (en plan canción favorita del momento o de la vida) i la veritat es que me fa gracia, pero se me escapa moltes vegades el quid de la qüestió, sobretot quan les lletres son d´un grup, per exemple, com U2 (que s´emporten la palma) i les cançòns son del irreprimible disc Joshua Tree. Pero bueno, mos desviem del tema en qüestió: qué vol expresar la gent fican lletres de cançons que ni tan sols pots escoltar o que están més sobaes que les parts baixes de la Paris Hilton isa? Per el seu valor literari intrínsec?
(Llegeix més…)
Esta vegada el disco que vull destacar está més en la onda i del gust del senyor que manté esta página web, supose, ara que pareix que ha camviat el zumbido electrónico per la tesitura desértica del oncle Gelb. Reconec que tot el disco per a mí es masa, pero te tres o quatre cançons força atractives que durant les últimes semanes no he pogut deixar de punxármeles, com per exemple la autobiográfica “The Boom Boom Bap” sobre aquell atac al cor que va sofrir el autor, Green Gartside, ja fa una pila d´anys quan contava amb vintipoquets; o “Throw”. Pero potser este disco desperte en Manolo el gust de tornar a composar (o emular: no es un verb derivat del program Emule sino un verb, una acció, lamentablement vinguda a menos e injustament denostá en els últims anys) i creure que es pot amb un ordinador i algo de imaginació i bon gust composar unes bones canços. La crítica ve a carrec de Ignacio Julià.
(Llegeix més…)

L’altre dia en el café, mentre disfrutaba del meu moment del dia (que no es el momento all-bram de kellogs) mentre reflexionaba sobre el camvi de les estacións, sobre la melanconiosa tardor, els seus colors ocres i la metafórica caiguda de les fulles dels árbres vaig sentir de sobte a dos tipetes que tenia darrere. Em van cridar la atenció perque una d’elles parlava amb un tó algo afligit i l’altra parlava en un d’eixos tonos que volen inspirar e infundir comprensió i sabiduria práctica:
…
-La verdad es que no sé qué hacer con ellos…
-Tienes que jugar con ellos. Practica con unos kiwis bien maduritos, son ideales. Tienen más o menos el mismo tamaño y son también peluditos…
I hi ha una pausa d’uns segons que me pareix tota una eternitat. De sobte l’altra xica solta com pensat per a ella mateixa:
-Los kiwis son como unos huevos pintados por el Greco.
L’altra tipeta, la experta, la celestina, fot cara rara i arruga la cella:
-¿¿Qué??
-Siií, por su forma alargada- i fa un gest amb la mà- el Greco lo pintaba todo muy alargado, no?
A l’altra tipeta li cau una gota de suor i no acerta a dir res més que:
-Practica solamente con los kiwis; no-los-pien-ses.
Adiós momento del día… ja no torne a menjar mai més kiwis.

L’altre dia vaig despertar d’una pesadilla (malson) tot suat; ésta vegada no era la imposibilitat de imaginarme barbetes femenines (recordem, ara fará dos anys d’allò) ni que una costra de caca se me havia apegat al cul i no me la podia traure de cap manera: ni amb una rasqueta ni amb pasta dentífrica, com me indicava m’abuela desde darrere de la porta del quarto de bany: “La pasta de dents, utilitza la pasta de dents; la amollará…” com si estractará de Yoda dient-li a Luke Skywalker que en la pasta de dents está la Força. De este últim malson no he donat part así, tampoc fa falta, es masa escatologic, sobretot l’última part del malson quan la caca pren vida propia i el meu cul se fica a plorar per la inevitable partida del troç de caca, que es vol independitzar. Bueno, pues no es tractava de ningún de estos malsons sino un en el que apareixia Antonio Resines i me pegava una bronca de aúpa per no anar a vore cine espanyol i m’amenaçava de mort amb un garrot. He descubert que el tipo es de estos, per lo menos en el somni, que te parla a dos dits de la cara -no vos fan rabia estos tipos- (dimonis! aparta la teua cara de la meua que me estás pasant els troços d’ou que t’has pres este matí!!) i el tipo acava amb la seua cara apegá a la meua cridantme enigmáticament: “¡¡Pero tú qué te has creído!!”. Mira si ha tingut efecte el malson i la brasa que te pegen en la tele amb lo del cine espanyol que al final no he pogut resistirme i he entrat a vore una peli espanyola -que no se diga (per lo menos que no meu torne a dir Resines)- de la que han estat parlan i anunciant en les últimes semanes i que ja es parlava desde feia mesos: ni más ni menos que la película Alatriste.
(Llegeix més…)